La manifestació d'ahir va tenir una doble virtut. D'una banda, va consolidar la del 18 de febrer. Podria haver ocorregut que la de l'any passat quedés com el gran referent, la darrera vegada que el poble català va sortir al carrer abans de la lenta i irreversible difuminació dins el regne d'Espanya, de la mateixa manera que abans del 18-F només hi havia un referent mític quant a manifestacions: les de l'1 i el 8 de febrer de 1976. No serà així. La història recent del país, la que comença amb la fi del pujolisme, ja té dues manifestacions de marcat to independentista en menys de dos anys. I això ja no ho esborra ningú. Això ja no ho minimitza ningú amb dos dits de front, amb un pessic de dignitat i un polsim d'honestedat.
Sembla, però, que un cop més ha existit l'intent de minimitzar-ho. Jo em pregunto quin és el criteri periodístic a l'hora de decidir quin fet noticiable és digne d'una connexió en directe, a peu de carrer. M'ho pregunto perquè em sorprèn bastant que una munió de gent com la que ahir va desbordar Barcelona no hagi estat motiu per a una connexió en directe a la televisió pública del país on això s'esdevé. Vull pensar que el criteri a l'hora de decidir si es fa o no es fa aquesta connexió és purament periodístic, professional, i per això em sorprèn que 700.000 persones al carrer no siguin motiu suficient. Hi ha un nombre determinat a partir del qual es fa la connexió? O és que s'han imposat altres criteris que no són estrictament professionals? Només un breu reportatge al Telenotícies Vespre distingeix aquest país dels règims en què les manifestacions incòmodes són sistemàticament silenciades. D'una televisió pública pagada per tots els 700.000 que ahir ens manifestàvem, crec que se'n podia esperar una cobertura diferent. Ara caldrà esperar explicacions.
Deia, però, que la manifestació ha tingut una segona virtut a banda de consolidar la del 18 de febrer de 2006, i és que obre un nou horitzó amb una tercera manifestació no sabem encara quan. Entre els fets polítics que tenim assegurats a mitjan termini hi ha les eleccions estatals del 9 de març. Del resultat que en surti podria sorgir-ne un acord PSOE-PP per utilitzar la llei en benefici propi i retallar la representativitat de les forces polítiques que volen transformar l'Estat o, directament, abandonar-lo. Si Bono sona per presidir el Congrés, els averanys no poden ser gaire bons. Hi ha encara massa interrogants per resoldre, però. L'altre fet és la sentència del Tribunal Constitucional. La possibilitat que aquesta sentència sigui restrictiva, combinada amb el record d'aquesta manifestació, ens aboca irreversiblement a una tercera manifestació pel dret de decidir. I a la tercera va la vençuda, perquè aquest cop, si l'Estat ens clava una puntada de peu, no hi ha més decisió possible que el referèndum d'autodeterminació. I aquest és l'horitzó a un o dos anys vista.
La deserció del PSC i del president Montilla en les reivindicacions del país el deixa en una posició més que delicada. La coincidència ahir dels tres partits autodeterministes a la manifestació preconfigura una majoria alternativa a un socialisme cada cop més replegat en ell mateix, aferrat als mecanismes de control del poder, però cada cop més lluny del poble. El quintacolumnisme unionista és una nova estaca que cada cop està menys clavada a terra i que amb una ventada caurà definitivament. Després de la manifestació d'ahir, ja no és tan evident que puguem acabar la legislatura. L'esquerra socialista està disposada a sacrificar el benestar i el progrés del país per no posar en risc el PSOE. I això ja és motiu suficient de ruptura. Però l'alternativa ha de ser un front autodeterminista disposat al lideratge, disposat a jugar amb regles pròpies. 700.000 persones al carrer són una base més que sòlida per liderar un procés de secessió. Un 52,7% de ciutadania que vol un estat (sigui federat o sigui independent, vol un estat sobirà), també. La societat civil, doncs, ha marcat el camí. Ara es tracta de prendre les regnes del país i traçar el full de ruta. El 2008 hi ha congressos de CiU i d'ERC un cop passades les eleccions. El país està preparat, doncs, i arriba l'hora de planificar la recta final.
PS: a la foto, el moment en què Mònica Sabata i Gerard Fernàndez llegeixen el manifest. En Talaiòtic, sempre atent, també m'ha trobat al vídeo de Vilaweb.tv.
La gernació superà totes les expectatives. Entre tres i quatre vegades més, pel cap baix, que a la manifestació del 18-F 2006. Algunes coses eren diferents. Certament. El desgavell de les infrastsructures, la paràlisi tripartita, les apagades i els transformadors tercermundistes, el col.lapse de rodalies, el despreci espanyol i zapateril, etc. Però també convocava CDC, i arrenglerà una mobilització impressionant. El mèrit, de tothom que hi participà, sense destacar, o només la Mònica Sabata, personificant la Plataforma del Dret a Decidir.
I ara, a que cadascu faci la seva feina. Els politics més representatius (la representativitat, en democràcia, la donen les eleccions catalanes a Catalunya, i per 4 anys) a fer política, que es la seva feina, i ens representen. La gent normal a treballar en les vessants que prefereix, però sense usurpar-se funcions.
Ni els polítics sobiranistes poden , i no ho han fet ni ho pensen, "organitzar" els blocs i els fòrums d'Internet, ni els diaris ni les ràdios privades, ni els blogers o els periodistes poden intentar fer de polítics, quan no tenen cap representació democràtica.
I, sobretot, que ningú vulgui utilitzar aquesta gran jornada catalanista per a opcions partidàrires, o per a opcions que no estaven recollides en el manifest.
Agradi o no agradi, per respecte democratic, ningu pot dir que hi havia 700.000, ó 500.000 persones partidàries de la secessió o de la independència, perque això no constava en el manifest de la PDD. I cal ser molt curosos en les formes democràtiques.
Parlar una mica d'oïdes és un flac favor democràtic i a la causa comuna. Poden lideraar políticament els polítics, i ningú més.
I les/els qui creguin que ho fairen millor, que s'hi posin, full time, Però es pot ser verge i radical sexual, alhora, ni són temps de menxevics ni de bolxevics, que ja fa prop de 100 anys que sortiren, s'acabaren, i la cagaren.
I manifestacions de referència, si us plau, una mica de solvència. De rigor.
Les sortides/mani's de febrer 1976 foren molt minoritàries (no més de 5.000/6.000 persones) (ho dic perque hi era), i era lògic, perque eren manifestacions no autoritzades i on els grisos antidisturbis del Martin Villa es van empleat a fons i van "disfrutar", per a desgràcia nostra. De referència numèrica, res de res. No fotem. No fotem.
Sant Boi 76-11-S. Concentracio tolerada oficiosament. 80.000 persones, tirant llarg, i fou, en la meva opinió, una de les mes emocionants, en passar a les multituds, per primera vegada.
La del 11-S pro retorn President Tarradellas, fou similar a la del dissabte. Extraordinària, transversal, familiar.
L'Anti-Loapa, no l'oblideu, fou menys multitudinària, però molt important, amb una gran mobilització popular, però més aviat partidària (CDC, ERC), i s'aplegaren prop de 250.000 persones en un clima de gran confrontació amb /contra els socialistes, d'ací i d'allà, que aplicaren les tisores , després de l'ignominios pacte del capó, després del cop d'estat del 81, entre els partits estatals, i amb el 100% d'impuls del Psoe i del psc-Psoe.
La del 2006 fou molt important, però clarament inferior a la manifestació anti-Loapa.
Val la pena, crec, ser honestos amb la història viscuda (els qui l'hem pogut viure) i els qui, per edat o altres circumstàncies no ho han pogut conèixer, valdria mes que preguntessin o s'informessin abans que concloure unes sentències per a les que no estan preparats.
Mirant la convocatòria de dissabte des d'un altre angle, m'agradaria comentar una impressió que se'm va quedar.
Diria que el bloc de la CUP era més nombrós que el d'Iniciativa. És destacable el poder de convocatòria de la CUP tenint en compte que a Barcelona no van presentar llistes i que només es presenta a una trentena de pobles.
El doble joc del lema de la convocatòria de la CUP, em va semblar genial "Amb espanya perdem el tren, tirem pel dret: independència"
¿Que no veieu que aquesta Carolina és una Ciudadana?
Tant de bo la manifestació d´ahir tingui una tercera virtut: la de saber de qui ens podem refiar a ulls clucs.
Sobre la majoria alternativa, deixa'm dir que ho dubto. Els tres partits que s'hi van apuntar ho van fer forçats per les circumstàncies, i en el cas d'ICV-EUiA, a més, van tenir el mal gust de dur pancartes contra un altre dels partits que donaven suport a la manifestació, CiU. També seria un problema greu per l'actual direcció republicana. No dic que en el mig o llarg termini, no es pugui configurar aquesta majoria, però en el curt termini, és ciència-ficció.
I els professionals? perquè deixeu-me dir que, si és a les meves mans gestionar un organisme públic com el que gestiona TV3, tots aquests professionals sense ètica professional van al carrer ipso facto. Jo no puc fiar-me de periodistes de tan poca talla ètica o directament abocats a la manipulació més escandalosa per simple adulació o servilisme. Bé que en prenguin nota tots aquests aprenents d'Urdaci.
Sí Josep R., estic d'acord amb tu. ERC ha de variar de rumb. Ha de fer passar el Montilla per l'aro, que es doni per assabentat per on va el país, que no es faci l'orni, que no se'ns foti a la cara. Montilla depèn de nosaltres per a governar i no pas al revés. Doncs au, a treballar. I si cal, a fer-li perdre votacions. I a aprovar-ne altres amb CiU si cal. El govern català no és el govern dels socialistes, collons! I si el Carod i el Puigcercós no saben fer-ho, que vinguin l'Uriel o el Carretero.
Perqué si en despara sulucions amb el presiden que ans ha tucat i cumpanyia
U-tanum clar, tots depenan de Madrid, i els que no, sols lluitan per cunsarva la poltrona.
I els que lluitan per antrari, sagu que pactaran, per el guver que surti, sigui quin sigui.
Ancara que aquets del "PP" !ANCARA MÉS MALAMEN MUPOSAN¡
LA UNICA ALTERNATIVA, LA "INDAPANDENCIA" YA,YA,YA,YA,YA.
SI NO SOM PERFECTES NO ES POT ESCRIURE, SI NO HAS ANAT A COLE NO ES POT OPINAR.QUINS COLLONS ANYS LLUITAN AL CARRER ,DONAN LA CARA CONTRA LA POLI,ANANT A LA PRESSO ,HI ARA ET CRITIQUEN SI FAS FALTA D'ORTOGRAFIA.
NOMES POT ESSER UN BON CATALÀ ,SI TENS CULTURA I ETS LLEST? AIXÍ NO SUMAREM.
JO TAMBE HI ERA A LA MANI , SOC INDEPENDENTISTA I NO SE ESCRIURE BE , NI EN CATALA NI EN CASTELLA NI EN ALTRES IDIOMES, SI NO HI ARRIBO A MES NO SOC BO.
SI SOC UN GARRULO NO SOC BON CATALA.