Ahir, la feina duta a terme pels promotors de Reagrupament aquests darrers mesos es va concretar a la primera assemblea nacional feta al Palau de Congressos de Barcelona. Ja es coneix la llista dels membres de la junta que ha de portar el partit cap a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Ells i elles estaven ahir molt contents, satisfets, esperançats i il·lusionats. La feina feta donava els primers fruits sòlids. Reagrupament ja és el quart front sobre el qual havia especulat des d’aquest bloc a partir de les primeres dissidències públiques de Carretero quan encara era a Esquerra. Per davant tenen molta feina encara i moltes mirades pendents d’ells i rumiant-se decisions. Però sigui com sigui, i tal com escrivia a l’apunt d’ahir, ja és una realitat. Molt de compte a l’hora d’intentar desacreditar aquesta proposta a la lleugera perquè això pot provocar més adhesions encara. (Un advertiment als partits independentistes, no pas a l’independentisme, és clar.) Hi ha riscos i problemes, sí, però també hi ha avantatges.
Els avantatges són evidents. Des de fa temps, l’independentisme es troba encallat en l’àmbit parlamentari. A diferència del carrer, on cada dia creix, al Parlament ens trobem que tots els independentistes de CDC empenyen un partit que no aposta encara de manera clara per un estat propi. Aspira, en primer lloc, a recuperar la Generalitat, com si aquesta misèria d’autonomia fos res de l’altre món; i en segon lloc, a un no menys miserable concert econòmic. I com que aquests no es mouen, ERC tota sola no pot fer el salt i es veu obligada a prendre la decisió de gestionar el “mentrestant” com pugui amb més o menys fortuna i potser acompanyar CiU en la reivindicació del concert. L’entrada de Reagrupament al Parlament pot trencar aquesta dinàmica. En la mesura que pugui mobilitzar el vot independentista abstencionista i captar-ne d’altres partits provocarà un reequilibri parlamentari.
Tot i que la lògica i previsible ambició de la gent de Carretero és obtenir la majoria absoluta perquè en la declaració unilateral d’independència no depenguin (valgui la redundància) de cap altre partit, i malgrat també el llistó d’honestedat que els porta a situar en deu escons el mínim d’èxit, qualsevol resultat pot ser decisiu i pot condicionar l’aritmètica parlamentària. I aquest argument tan diàfan és el que pot continuar captant vots independentistes en l’any i escaig que queda fins a les eleccions.
Tant de bo, però, Reagrupament pugui fer aquesta funció de frontissa aritmètica. Tant de bo la suma de RI i ERC sigui prou substancial per acabar d’arrossegar CiU a una majoria per la independència. Altrament, si Reagrupament s’ha de quedar a l’oposició, començaran els riscos. Caldrà prendre decisions i és en aquestes situacions que comencen a sorgir diferències, tensions i desgast.
Diu en Xavier Mir que la culpa que l’actual Esquerra s’hagi convertit en la minyona del PSC-PSOE és dels de CiU, que no han fet el “salt” cap a posicions clarament independentistes. ERC, diu en Mir, es veu obligada a fer una política erràtica i subordinada als interessos d’en Montilla perquè tota sola no té força per a fer res més. Marededéusenyor! No sé si ets un ingenu o vas amb mala fe. El que és segur és que t’agrada embolicar la troca. Tal vegada per enredar els despistats.
L’argument aquest que ERC fa el que fa perquè CiU no aposta per més em sona a l’argument que CiU no aposta a més perquè sols aposta per allò que genera consens: excuses de mal pagador. Cadascú és responsable de les pròpies decissions.
Una cosa sí que és certa, però: si CiU hagués apostat pel sobiranisme desacomplexat les coses serien diferents. Segurament ERC no seria gran cosa, de fet. El mateix podem dir ara de Reagrupament i Esquerra.
Collonades senyor Mir. El principal problema que tenim és que la Generalitat la presideix el PSOE.
Xavier, no soc tan optimista com tu però em sembla prou assenyat el teu comentari.
Tots tenim clar que disposar d’un Estat propi resoldria bona part dels problemes que pateix avui en dia el nostre país. Ara bé, si Reagrupament arribés a governar, quines serien les seves propostes? Quines polítiques aplicaria pel que fa a l’economia, a l’educació, a la salut…? Està molt bé tenir fixat un horitzó clar, però no podem aspirar a conquerir un objectiu si no sabem com hi arribarem.
Sigui com sigui, desitjo molta sort a la bona gent de Reagrupament. Com més siguem, més RIOrem 😉
Quedar-se a l’oposició no em sembla cap risc, ans una postura congruent: si no pots fer que les teves polítiques (en aquest cas, regeneració democràtica i independència) s’imposin, doncs és positiu oposar-se a aquells que no les volen (en tant que no estan disposats a pactar a partir d’aquests principis). Al fangar de l’oasi català, si un partit és conseqüent amb el que diu, passa tranquilament a l’oposició, i deixa els possibilismes i tacticismes de curt avast de banda, acabarà guanyant, més aviat que tard.
Xavier, et felicito per mantenir el cap fred ara que la voràgine del TC i preelectoral ens abassguen.
Un observador fred de la societat i la política catalana veuria, segurament, que la principal aportació de RCat no està en atreure els independentistes d’esquerres, cara ells ja tenen una opció independentista que, com dius, opta democràticament per gestionar el mentrestant. Una simple divisió dels escons independentistes no sembla ser cap avenç cap a la independència, ans al contrari. Sembla lògic pensar que l’aportació de RCat rau en atreure vots independentistes que no són d’esquerres.
Ara doncs, els independentistes tindrem una altra opció política, la de Carretero, que propugna la no intervenció en polítiques públiques fins la independència. A mi, sincerament, em costa de creure que uns diputats de RCat al Parlament no tinguin ni veu ni vot sobre les coses que afecten la gent i passen dia a dia. Més si la opció de Carretero no és materialitza amb certa rapidesa (tal com pretenen) o si, fins i tot, s’estanca a mir curt i mig termini.
Per cert. escoltant els discurs del Carretero de dissabte em va sobtar que d’una banda digués que els diputats que pogués obtenir RCat haurien de tenir llibertat de vot, i de l’altra, que digués també que RCat hauria de ser com un exèrcit, ben disciplinat (sic)… Carai amb el Carretero, espero que no segueixi l’exemple (malgrat tenir patriotismes oposats) de cohèrencia de Rosa Díez.
Jo penso que a part dels punts prioritaris que té Reagrupament (regeneració democràtica i independència) no estaria de menys inclure-hi aspectes de polítiques econòmiques, socials, etc per tal d’aconseguir reagrupar, i mai més ben dit, més gent. És a dir, incloure-hi els motius, els perquès del sí a la independència.
També penso que és una “cagada” dir que es dissoldran quan un cop aconseguit el seu objectiu, la llibertat, aquesta s’haurà de reforçar i ampliar en tots els àmbits interns per assegurar-nos que no la tornem a perdre. No podem oblidar que te l’has de guanyar i conservar, no és gratuita.