També és previsible que es certifiqui el final d’una etapa. Atesa la nul·la voluntat de fer un nou acord per part tant d’Esquerra com del PSOE-C, els set anys de govern catalanista i d’esquerres que va començar Maragall i acaba Montilla deixarà pas a una nova ema, però ara la de Mas. Caldrà valorar, passada l’escalforeta de la campanya, amb calma i amb projecció de futur, què ha fet que s’ensorrés aquest projecte d’esquerres i que ara sigui un altre cop CiU qui governi aquest país.
No menys important, és clar, serà veure qui entra finalment al Parlament i qui en queda fora. Com anirà a Reagrupament? I a Solidaritat? Compensaran la caiguda d’Esquerra que també preveuen les enquestes? Serà gaire sonada aquesta caiguda? Una cosa és passar de 21 a 15 o 16 i una altra de ben diferent és caure per sota de 10.
Sigui com sigui, i malgrat que hem intentat convertir aquestes eleccions en un referèndum d’independència, és obvi que també hi ha hagut qui ha treballat exactament en el sentit contrari i ha tingut un gran interès a remarcar que aquestes eleccions no són entre catalanistes i independentistes sinó entre el present que tenim i el futur que volem.
El cert és que el projecte independentista cada cop és més transversal. El resultat de les eleccions tancarà una etapa caracteritzada per les expectatives que Esquerra pogués ser el partit que liderés aquest procés. Ara encara és possible que el condicioni. Segons quin sigui el resultat final, Esquerra podria fer-se valdre a l’hora de pressionar CiU pel referèndum d’independència. Però el projecte té diverses veus i si el pas per l’oposició havia de ser un esperó per a la sobiranització de CiU, crec que ara un gran projecte d’esquerres que inclogui la sobirania hauria de ser també l’esperó tant per a ICV com per als socialistes que no estiguin disposats a combregar amb les rodes de molí de la supeditació al PSOE.
Au, doncs, a reflexionar, a votar i diumenge al vespre en tornem a parlar, que el procés continua i hem d’aprofitar els errors per aprendre’n.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Estic plenament d’acord que aquestes eleccions seran l’enterrament de l’expectativa de veure esdevenir ERC el partit hegemònic de l’esquerra (la història no es repetirà). Cal un nou moviment d’esquerres que aplegui el nou i el vell sobiranisme, i ERC no n’ha estat capaç. Amb dirigents polítics com Joan Puigcercós i Ernest Benach no anirem enlloc: la mediocritat no porta a la sobirania política. Fins que no veiem en un mateix partit o coalició de partits polítics, dirigents com ara Raül Romeva, Joan Ridao, Ferran Mascarell, Josep-Lluis Carod-Rovira, Antoni Castells, Ricard Gomà, Joan Manuel Tresserras, etc… no assolirem la sobirania. A partir del 29-N caldrà dedicar els esforços a rearticular l’esquerra per crear una gran coalició sobiranista i d’esquerres, i no a mirar d’agglutinar l’independentisme. Veure Josep Guia i Sala-Martin votant el mateix partit no serà l’inici de res, sinó el certificat de defunció d’una via, la de la unitat de l’independentisme, que hauran enterrat els seus propis promotors. ERC ja s’ha escindit aquesta legislatura, ara caldrà que s’escindeixi el PSC (o que hi hagi fugues significatives i notables) i que ICV faci el pas definitiu al sobiranisme i que pateixi fugues del sector més proper al PSC. Al meu parer cal crear dos nous blocs polítics que enterrin les articulacions presents: és absurd que Antoni Castells segueixi al mateix partit que Joan Ferran i que Joan Ridao i Ferran Mascarell no puguin conviure en ales diferents d’un mateix partit o coalició. Ara caldrà trobar el discurs just adequat que permeti aplegar tota aquesta gent que ve de passats diferents.