Blog d'en Xavier Mir

Així és com estic pel que fa a la política. Em preocupa no haver llegit més reaccions d’alerta i de denúncia arran del que va dir Artur Mas a la darrera DocSession i que jo denunciava a l’apunt de dimecres. No és que m’hagi sorprès que Mas continuï dient el mateix que ja va dir en aquella conferència de novembre de 2007. I d’altra banda, que hi hagi coses que em puguin sorprendre té un interès més aviat escàs per als soferts lectors d’aquest bloc. Allò que m’alarma és, precisament, que continuï dient el mateix quan tot ha canviat. I em preocupa que no ho denunciem tots plegats amb la contundència amb què vam reaccionar el 2006 a l’acord Mas-Zapatero. Intento explicar-me.

Si repesqueu els apunts en què parlava del pla A i el pla B, crec que us anirà bé per recordar a què em refereixo. Si repesqueu aquell en què parlava de “27 diputats independentistes per al pla B” veureu que ja aleshores no comptava pas amb CiU perquè prosperés allò que les 220.000 signatures ara forçaran. El pla B era l’alternativa a l’eventualitat que de les properes eleccions no en sortissin els 68 diputats prèviament legitimats per fer la declaració unilateral d’independència. Ja sabeu que hi ha un corrent dins l’independentisme que és partidari de fer el buit a l’escàs recorregut que li pugui quedar a l’autonomisme i un altre corrent que prefereix intentar aprofitar-ne tot allò que pugui des del govern. Per als primers no cal cap pla B. Per als segons, entre els quals m’incloc, sí.

Esquerra, igual que en el seu moment va apostar per dos governs amb PSOE-C i ICV, s’havia acostat fins ara a CiU a còpia de convertir la “consulta sobre el futur de la nació” en l’eix central de la campanya i condició sine qua non per a la formació de govern. Les coses s’encaminaven cap aquí, cap a un govern de CiU en solitari o amb el suport d’Esquerra, com a mínim, per poder fer aquestes consultes preparatòries fins al moment que es pogués abordar el trencament amb l’Estat amb el suport d’una majoria absoluta del Parlament, reflex alhora de la corresponent majoria de la societat que representa.

Un cop més, amb vint-i-tres o vint-i-un diputats –o menys, si finalment han de ser menys– no es pot proclamar la independència. Aleshores has de mirar per on pots avançar, amb qui pots fer el següent tram a recórrer. Amb el PSOE-C i ICV s’ha fet i cremat el darrer estatut d’autonomia perquè Maragall es va avenir a fer-lo. Ara ja no ens dirà ningú que abans de la independència toca un estatut millor. Cremada aquesta etapa, calia mirar què estava disposat a fer Artur Mas per poder-lo empènyer en la mateixa línia i passar també tan ràpidament com fos possible el període aquest de les consultes sobre el concert econòmic o sobre les infraestructures.

I de sobte irromp la IP. I Esquerra, naturalment, reacciona. I no cal que cap dels meus il·lustrats comentaristes em torni a recordar el que va dir Xavier Vendrell perquè jo mateix ho vaig citar textualment el 2 de març en un apunt. Vendrell s’ensumava, com ens ensumem tots, que passades les eleccions és difícil que hi hagi 68 diputats independentistes al Parlament. Hi podrien ser si Artur Mas donés llibertat de vot als diputats de CiU, però ara ja sabem, per un altre apunt publicat –i avui m’estic autoreferenciant massa, però espero que ho entengueu–, que no serà així. La previsible composició del futur Parlament no donava per a una declaració d’independència, precisament perquè moltes persones que han votat SÍ a les diverses consultes que s’han organitzat fins ara voten CiU a les eleccions i, per tant, l’independentisme que suma al carrer i a l’urna d’un referèndum no suma al Parlament.

La irrupció de la IP significa que tenim una eina que surt del Parlament –per iniciativa prèvia del poble, és clar– amb el suport d’Esquerra, d’ICV i de CiU mateixa, per tornar la veu al poble. I aleshores Artur Mas s’atribueix la capacitat d’emetre el diagnòstic que el poble no està prou madur per ser consultat. Volem votar. Ho hem dit als 463 municipis on hem trobat persones que volguessin organitzar la consulta. I entre un 20,5 i un 23% del cens –segons com es compti– ha votat malgrat la manca de recursos i el no-suport de l’Administració amb tots els avantatges que hauria comportat tenir-lo.

Volem votar i som tan madurs que fins i tot acceptaríem un resultat negatiu. El que no acceptem de cap de les maneres és, justament, que decideixin per nosaltres. Fins ara, quan dèiem això, pensàvem en el govern espanyol, però ara hem de pensar també en Artur Mas i en CiU, que ens amenaça a decidir per nosaltres, a decidir en nom nostre que no estem prou madurs per decidir mentre, amb un cinisme descomunal o amb una toixesa preocupant, ens parla del dret de decidir i en fa campanya.

Disculpeu-me, un cop més, l’excessiva extensió del text i les hores intempestives en què el publico, però ja us he dit que estic molt preocupat. Espero que ho entengueu.