Ahir divendres, Alfons López-Tena publicava a l'Avui un article en què detallava un possible full de ruta a seguir a partir de la Llei de Consultes Populars aprovada fa poc malgrat els vots en contra -encara incomprensibles- de CiU. Hi deia que "obre el camí per poder votar directament la independència complint
estrictament la normativa constitucional i legal espanyola" i recordava les tres vies possibles. 27 diputats són suficients perquè es pugui proposar l'organització i convocatòria d'un referèndum. El Parlament ho ha d'aprovar per majoria absoluta (68 diputats) i la pregunta s'ha de formular en els termes que planteja López-Tena si es vol complir amb la legalitat per tal que l'Estat no pugui esgrimir aquest argument en una eventual denegació de l'autorització. Fixem-nos en la xifra, vint-i-set, i continuem.
Estem dient que si en el nou Parlament hi ha 27 diputats independentistes, la proposta es podrà fer. No compto amb els diputats de CiU. Tot i que em consta que més d'un s'hi afegiria, el partit ha descartat aquesta possibilitat i, a més, han votat en contra de la llei. Amb tot, si algun dels futurs diputats o diputades de CiU vol trencar la disciplina de partit i sumar-se a la iniciativa, estic segur que serà benvingut.
Suposo que podem comptar amb els diputats d'Esquerra, tot i que el partit, pel que sembla, aposta més aviat per una consulta amb pregunta multiopció. M'imagino que a l'hora de la veritat no serien tan llepafils com CiU i farien la proposta. Però, és clar, si pensen condicionar la formació de govern a la consulta sobre el futur de Catalunya, potser part de la condició serà la pregunta de la consulta; o potser no. Aniria bé que aclarissin quines intencions tenen en aquest punt.
Una pregunta multiopció que inclogui la proposta federal amb la clara intenció de fragmentar el vot unionista podria ser acceptada pel PSOE-C perquè, al cap i a la fi, ells i ICV han votat la llei, però no sabem encara si aquests tres partits sumarien els 68 escons que calen per a la posterior aprovació. En funció de l'aritmètica parlamentària, Esquerra podria: (a) arrossegar el PSOE-C cap a una consulta que fa només uns mesos hauria estat impensable; (b) obligar Artur Mas a repensar-se la determinació a descartar aquesta consulta; (o c) no entendre's amb cap dels dos blocs i quedar-se a l'oposició.
Al marge de les opcions de formació de govern, però, un cop constituït el Parlament -tornem-hi-, 27 diputats són suficients per fer la proposta. Encara que siguin a l'oposició. No sabem encara si Laporta presentarà candidatura. No sabem si anirà amb Reagrupament o no. No sabem quants escons obtindrà aquesta eventual candidatura, però el llistó dels 27 diputats resulta prou simbòlic. Esquerra en té ara 21 i moltes persones donen per fet que en perdrà. Si ha de ser així, que sigui. Però que sigui també compensat per un nou partit independentista de manera que la suma de tots dos pugi a 27. I que la resta que resulti dels 27 menys els d'Esquerra no sigui maximalista i renunciï també al pla B.
S'agrairà, doncs, si en els propers dies, setmanes i mesos els diversos partits i candidats aclareixen les seves intencions en aquest punt.
Suposo que podem comptar amb els diputats d'Esquerra, tot i que el partit, pel que sembla, aposta més aviat per una consulta amb pregunta multiopció. M'imagino que a l'hora de la veritat no serien tan llepafils com CiU i farien la proposta. Però, és clar, si pensen condicionar la formació de govern a la consulta sobre el futur de Catalunya, potser part de la condició serà la pregunta de la consulta; o potser no. Aniria bé que aclarissin quines intencions tenen en aquest punt.
Una pregunta multiopció que inclogui la proposta federal amb la clara intenció de fragmentar el vot unionista podria ser acceptada pel PSOE-C perquè, al cap i a la fi, ells i ICV han votat la llei, però no sabem encara si aquests tres partits sumarien els 68 escons que calen per a la posterior aprovació. En funció de l'aritmètica parlamentària, Esquerra podria: (a) arrossegar el PSOE-C cap a una consulta que fa només uns mesos hauria estat impensable; (b) obligar Artur Mas a repensar-se la determinació a descartar aquesta consulta; (o c) no entendre's amb cap dels dos blocs i quedar-se a l'oposició.
Al marge de les opcions de formació de govern, però, un cop constituït el Parlament -tornem-hi-, 27 diputats són suficients per fer la proposta. Encara que siguin a l'oposició. No sabem encara si Laporta presentarà candidatura. No sabem si anirà amb Reagrupament o no. No sabem quants escons obtindrà aquesta eventual candidatura, però el llistó dels 27 diputats resulta prou simbòlic. Esquerra en té ara 21 i moltes persones donen per fet que en perdrà. Si ha de ser així, que sigui. Però que sigui també compensat per un nou partit independentista de manera que la suma de tots dos pugi a 27. I que la resta que resulti dels 27 menys els d'Esquerra no sigui maximalista i renunciï també al pla B.
S'agrairà, doncs, si en els propers dies, setmanes i mesos els diversos partits i candidats aclareixen les seves intencions en aquest punt.
La gestió tan sols és criticable quan la fan els adversaris, mai quan la fa un mateix. Ciu en té prou amb aquesta gestió per fer retrocedir el país a temps anteriors. Erc desenvolupa la gestió per posar les bases de futur: un país sobirà en una Europa confederada. I això dol molt: evidenciar que des del govern es pot governar per la independència.
Després de les eleccions arribaran les negociacions i Esquerra ha de posar, primer, el dret a decidir. I això ho hem d'exigir i ho exigirem a ERC, però si ningú diu es dóna per al·ludit, i si per exemple aquells de CIU que ho exigexen a ERC no mouen ni un pèl per exigir-ho en la mateixa meseura a CIU (ja és curiosa la cosa), jo no voldria que deixéssim la política del dia a dia pels altres, CIU & PSC, i ens mengéssim l'ham que han tirat amb cert èxit alguns dels seus timbalers mediàtics de ferro (La Vanguardia) o de llautó. Perquè això significaria desaparèixer com a opció política. La independència primer, ok. Però juguem el nostre partit i no el dels autnomistes que fruirien quan ens situem en independència o res, amb la qual cosa i en conseqúència i tal com estan les coses, ara mateix, ens quedaríem en res; i aquests, CIU i PSC, es quedarien amb la política i ben contents. Indepedència primer, naturalment, però política també.
La (re)construcció nacional no ha estat cosa de dies i la independència tampoc ho serà, però serà. Estic segur que fa 15 o 20 anys m'hagués agradat veure que el debat de la sobirania ha passat del paper a amplis i diversos nuclis de la societat. Potser insuficients però creixents. I no va ser l'estratègia del PI la que ens ha portat fins aquí.
La multiopció és fer un ridícul tronat. Més val no fer-la que posar-hi tres o quatre opcions super mega guays que només servirien per a fer perdre el temps i sentir els unionistes que no hi ha majoria independentista. I com que l'estat espanyol no estarà mai per la feina de fer una espanya federal, ja em direu què en trauríem del referèndum multiopció.
Insiteixo, això no és Escòcia.
Potser Rcat, perquè encara no els hem vist actuar. Ja veurem si estan per la feina.
Evidentment fa riure que Esquerra estigui per la tasca. Riure. I em penso que la meva opinió és compartida per moltíiiisima gent desenganyada dels republicans perquè la seva estratègia un cop al govern ha anat justament al contrari de la independència i la exigència d'un referèndum
Per altra banda, a ERC volem la independència, i sabem millor que ningú que no s'aconseguirà només amb gent que voti ERC, per això lluitem per eixamplar la base social favorable a la independència. Segons totes les enquestes, aquesta feina està tenint uns resultats més que notables. El següent pas és ampliar la proporció de diputats independentistes al Parlament fins fer-la majoritària.
El que no entenc, és que algú que s'anomena independentista es dediqui a barallar-se amb algú altre que també lluita per la independència, i arriba a alegrar-se quan les enquestes diuen que el nombre de diputats independentistes de la propera legislatura al Parlament del Principat baixarà, en benefici dels convergents i unionistes. Des de l'independentisme, no ho puc entendre de cap manera.
Cordialment,
http://joanbonada.bloc.cat
Tot això indicaria que RCat pot captar idependentistes dels de sempre, però que si continua amb el mateix discurs, ho té molt difícil fer nous independentistes. Ho dic perquè esteu en una fase del debat que Esquerra ja va viure fa deu-quinze anys. Per això s'ha forçat als unionistes a ensenyar les cartes i fer-los sortir (ni que sigui una mica, de moment) de la seva calcualda ambigüitat, amb el resultat que el nombre d'independentistes (votitn el partit que votin) està creixent. I si no creixen encara molt més, benvolgut Joan, ja ens podem pintar a l'oli proclamacions unilaterals i referèndums.
Si tu creus que tens la raó, i tota la raó, i que no val la pena discutir amb mi ni amb ningú més d'Esquerra, i que fem riure, segurament jo no podré fer-te canviar d'opinió. Què hi farem, ja votarem junts en la proclamació unilateral de la independència al Parlament (si hi entreu) o al referèndum per la independència. Perquè una cosa sí que la pots tenir segura (i jugar-t'hi el que vulguis): no sé si serà sola o amb altres, però Esquerra, si hi ha prou majoria impulsarà la proclamació d'independència, o convocarà el referèndum des del Parlament.
Demà si vols, et responc, el més amablament que pugui, en un post, del perquè penso que l'ha errat Esquerra. Per cert, no em crec amb la possessió de la veritat, però si crec tenir dret a la crítica i a respondre el que veig que és un error per part d'Esquerra. Cordialment.
Per a mi la reconstrucció nacional no és un desig, és un objectiu. Gens de ridícul, per cert, sinó assentat en la societat del meu país. I com que és un objectiu seriós només el potenciarem amb fermesa a partir de la realitat i assolint etapes. I la realitat és que ara mateix al Parlament només hi ha una força independentista. I, com a tu, potser (o no?), a mi m'agradarà que no trigui massa a canviar la situació, que sóc demòcrata i no la vull obviar. M'agradaria doncs que els partits defensors del marc actual (ja es diguin nacionalistes, federalistes o confederals) siguin superats pels escons independentistes. Però mentre això no arribi, no cal dormir a la palla, oi?
He vist que hi ha polítics o agitadors mediàtics que volen confondre objectius amb possibilitats reals, però encara que potser ho sembli en algun moment no se'n sortiran.
Entre patullar per fer el que no es pot i no fer res, hi ha coses més interessants com fer el que es pugui i en la mesura del possible. Un exemple: qui té un Seat no pot córrer com qui té un Mercedes. Quin és el "colmo" del cinisme? que qui té el Mercedes demani al del Seat que corri com ell podria córrer, si vulgués, és clar.