Avui fa 74 anys que Francesc Macià va morir. Si més no, es va estalviar tot el que va venir després. Macià, malgrat algunes controvèrsies sobre els tres dies justos que va durar la república catalana, és un referent evident. I no ho és únicament per haver estat president de la Generalitat, EL president si tenim en compte el període excepcional que va protagonitzar. També és un referent per la seva trajectòria personal, perquè era un coronel que creia en l’exèrcit espanyol i va haver de plegar perquè la seva idea d’Espanya topava frontalment amb una realitat nacionalista excloent. La pel·lícula que avui passarà TV3 (la crosta contraataca, Ferran!) ho explica molt bé. El passat 7 de maig, després de veure-la, ja vaig penjar un apunt amb algunes reflexions. Mig any després, sembla clar que Montilla no vol saber res de Macià. Ha triat l’altre camí, la direcció contrària. Vol passar a la història com el president més mediocre, com el president que demana calma i optimisme i que és incapaç de reaccionar. Avui, a la plaça de Catalunya de Barcelona, Macià hi té un monument. Però em costa imaginar que Montilla passi a la història.
És clar que els temps que corren són ben diferents. Mireu, sinó, els vídeos de precampanya que han posat en funcionament PSC i CiU. Veient el de CiU tinc la impressió que estic veient el del PP o, encara pitjor, el de la Plataforma per Catalunya. No entenc com la militància està aguantant el que Duran està fent amb el partit. Veig el vídeo i penso en la gent de CiU que conec i alguna cosa no lliga. La inseguretat i la immigració, l’estrebada de la bossa… Quanta gent de CiU comparteix l’ideari que Duran expressa en aquest vídeo? Té cap sentit mantenir aquest home de cap de llista perquè ell parli d’inseguretat al més pur estil de la dreta mentre la militància parla de les relacions Catalunya-Espanya? CiU l’ha tornada a pifiar, i de valent, amb aquest vídeo.
El PSC n’ha fet un altre que és força més llarg. Massa i tot, potser, perquè jo diria que cansa, que satura de dades. És modernet i dinàmic i en aquest sentit, com a espot publicitari, dóna mil voltes al de CiU. Si us agrada la publicitat, oblideu-vos del producte que es vol vendre (cosa que passa sovint, d’altra banda, quan mirem la publicitat amb criteri estètic i no de consum) i mireu el concepte. Ara bé, com que els del PSC són els mestres de la mentida i la manipulació, aquest vídeo no n’és una excepció. Per molt ben fet que estigui, el que s’hi diu i s’hi veu clama al cel. El més divertit és una senyera amb cinc barres vermelles en lloc de quatre. Els de La Trinca deien que no ve d’un pam, i ara hi podríem afegir que no ve d’una barra; com que els en sobra, n’han posat una de més. També té nassos que parlin de sobirania. Dir que el nou Estatut reconeix la sobirania del poble català, a més de ser mentida, és una broma de mal gust. Si el poble català fos sobirà no tindria un estatut d’autonomia per al qual s’ha de demanar permís a un estat, sinó que tindria una constitució pròpia. És indignant. Què es pot fer contra la mentida i la manipulació? Més enllà de denunciar-les, poca cosa. El que farà la gent, però, és evident: engegar les eleccions a pastar fang. Aquest és un dels efectes buscats, potser, emprenyar la gent amb mentides perquè no vagin a votar. Al panorama és ben galdós
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
M’agrada força l’anàlisi que fas de la situació. Però… Si Montilla passarà a la història o no, però, no em sembla un criteri. D’altra banda, Macià en va fer de verdes i de madures -moltes de verdes, per cert-, potser com tothom. Per a mi no cal que passi a la història: en tinc prou amb què el govern sigui honest i treballi per la ciutadania. I en aquest sentit no és un mal govern. I encara més: la higiene democràtica ha funcionat i com a mínim serveix per airejar la casa després de 23 anys de pudor de resclosit i de sagristia. El model democràtic al qual hem d’aspirar no és el dels grans líders amb pretensions d’eternitat: ja n’hi ha prou de salvapàtries i d’il·luminats. No necessitem herois, que diria en Bowie.
En el que estic completament d’acord amb tu és amb el lamentable video del Duran. D’una banda agraeixo que es trequi la màscara i que mostri les cartes: és un home de dreta dura i pura, ultracatòlic i neoliberal, a l’estil de la gent que més por em fa. No puc comprendre a què juguen en Mas i el seu amic el mel·liflu Madí, després del pobre numeret de la "casa gran": potser és massa gran, aquesta casa, si hi té lloc un tipus com Duran. En tot cas, ell mateix ho posa molt difícil als electors assenyats. I en tot cas, per barra la d’en Mas: perquè parla de sobirania i de refundacions com si el catalanisme fos seu? Com si tingués cap monopoli? I per què en acabat demana que votin l’home que renega de tot això?
Per la meva banda, celebro la lenta però segura descomposició de CiU.
Tribuna Catalana. 24/12/2007 · Barcelona El diputat de CiU al Congrés, Carles Campuzano, en un article al diari Avui explica que “l’acord PSOE-PP a la política espanyola és més possible que mai”, ja que la consigna és “posar fi a les "exigències" dels nacionalistes i "tancar" el desenvolupament del model d’Estat”. L’escenari que hi ha ara, afirma Campuzano, és el d’”un govern català amb escassa capacitat de plantar cara i exercir pressió davant el govern español”. El d’”unes direccions d’ERC i ICV que no han assumit que l’aposta tripartida ha afeblit enormement el país. I un país cansat, que té la sensació que se’ns falta al respecte, que els governs de Madrid ens prenen el pèl i que el conjunt dels partits catalans estem enganxats en les nostres lluites pel poder, molt lluny dels interessos de la gent”. Per tant, creu que és necessària “una altra manera de fer política”, “que posi l’accent en els reptes col·lectius” i que doni “més poder a la gent”. Carles Campuzano considera que “continuar com fins ara ens abocaria a una lenta agonia col·lectiva. Plantejar una fugida endavant ens condueix al precipici. Resignar-nos que el PSOE i el Partit Popular imposin els seus interessos ens pot condemnar a la desaparició com a nació”. Per tant, creu que ara és el moment de reaccionar. El diputat conclou l’article afirmant que “aquest país ha viscut els seus millors moments quan una majoria molt gran ha sabut trobar la manera de posar-se d’acord en allò que és essencial”. Per tant, “ara torna a tocar, lluny del partidisme i el tacticisme, restaurar el sentiment nacional i la confiança en nosaltres mateixos. Ara toca la política de veritat”. (http://www.tribuna.cat/Recull_de_premsa/Pol%EDtica/Campuzano%3A_%93Que_el_PSOE_i_el_PP_imposin_els_seus_interessos_ens_pot_condemnar_a_la_desaparici%F3_com_a_naci%F3%94/)
No crec que Montilla ocupi cap plana destacable de la història de Catalunya, ara bé tampoc crec que en tingui cap interès. Reconec que CIU va de pífia en pífia, però parlant de pífies i de passar la història no oblidem el paper de l’actual direcció d’Esquerra. Crec que gran part de la militància de CIU, així com d’Esquerra no comparteixen l’estratègia o la falta d’estratègia dels seus dirigents.