Mails per a Hipàtia · El bloc personal de Vicent Partal

A casa ens hi vam juntar una colla. El Gustau havia portat unes traques que no sé d’on les va treure. El Ferran va pujar perquè volia veure una final a Barcelona. Hi havia una colla de xiquets, començant per la meua major que es van tancar en l’habitació i només van eixir espantats, en sentir els crits pel gol de Koeman.

El Ferran, particularment, era un cas. Nerviós i superticiós una primera falta pitada per l’àrbitre contra el Barça va ser suficient per a que s’alçara de la cadira on ja no va tornar a seure. A la mitja part ja no podia ser al menjador i se’n va anar al passadís. I quan van pitar l’inici de la pròrroga se’n va directament al carrer. No va vore ni deu minuts de partit tranquil i quan van pitar la falta que xutaria Koeman…

Quan van pitar la falta vaig correr a l’interfon a cridar-lo, perquè era al carrer però arrimat a la porta. ‘Ferran! que farem gol!!!’ vaig cridar. I gol va ser. Però Ferran tampoc no el va veure, en directe. Va entrar per la porta quan ja era la pilota dins i el que va fer millor no ho explique.

De matinada, però, Ferran va tornar a aparèixer, després de córrer mitja Barcelona i abans de dormir em va demanar si havia gravat el partit en vídeo -cosa que en aquella època ho fèiem tots. Jo me’n vaig anar a jaure però ell es va quedar a veure la final que no havia vist en directe dues vegades seguides. Gol de Koeman inclòs.