Mails per a Hipàtia

A Lancaster (Pensilvània), assegut amb un cafè a les mans, escolte sense alçar el cap el trot lleuger d’una tartana. I entenc immediatament com és que aquest és el símbol que defineix i presenta davant els altres els amish, aquest grup religiós d’orígen suís que rebutja els invents de la vida moderna que considera que fan mal a la família i a la seua vida col·lectiva. Els amish avui visten com fa cent anys, no usen l’electricitat i es traslladen arreu amb unes tartanes, els buggiys, que són part indestriable del paisatge de Lancaster i de les altres comarques on viuen. Fins i tot al cafè hi ha un tros de pàrquing reservat per a les tartanes, amb un senyal de trànsit que les dibuixa.
Puge en un buggy i em fan una amable volta per una granges xerrant amb el seu conductor. Constate com a cert que el ritme de la vida és diferent pujat en tartana, especialment quan abandonem la carretera per on transiten buggys i cotxes tots alhora i ens enfonsem en els camins de granja. No sé si ho fa el trot però parlen a poc a poc i pensen sempre primer el que diuen -igual és, però, que han de traduir de l’alemany antic que parlen entre ells…
Amb tot m’agrada descobrir que no són fanàtics proselitistes -l’Oriol li diu que és “catòlic romà” i la seua resposta és “em sembla bé, jo no crec tenir la raó segura…” Dit tot això no m’agradaria viure com un amish. I encara menys com una amish -sense cap mena de dret. És agradable de veure, impactant i mou a una certa reflexió però no és cap resposta. I igual no ho vol ser.