Duaners
Vaig i torne a Londres. En arribar a Heatrow passes frontera perquè el Regne Unit no forma part de l’àrea Schengen. En passar-lo m’ature davant un gran cartell que em crida l’atenció. Demana si estic content amb la forma que m’ha tractat la policia i em recorda que puc protestar si no he estat tractat com cal. Afegeix, en la darrera línia, que les protestes han de ser de forma obigada en anglès o en gal·lès. Caram!
Torne a Barcelona. Torna a passar frontera. Em sona el mòbil i vaig parlant mentre done el passaport sense pensar que això no ho puc fer. El policia espanyol m’ho podia haver dit amablement però m’ho diu amb unes males maneres i una mala cara difícil de superar. Opte per dir-li, en català, que no me’n recordava i passe ben ràpid mentre l’escolte encara remugar per darrere. Fora de l’àrea de frontera busque a veure si hi ha un cartell que em demana si vull protestar pel maltracte i fer-ho en català. Però això és El Prat i no Heatrow. No el trobe.
Si los gobiernos de Madrid fueran tan abiertos como los de Londres en cuestiones identitarias, además de existir selecciones nacionales deportivas de Catalunya, Euskadi, Galicia o Canarias (como las hay de Escocia, Gales o Irlanda del Norte), la policía española se podría llamar, pongamos por caso, “La pista catalana” (Scotland Yard), en los desfiles del Ejército español tocarían el txistu o llevarían barretina (tal y como en el británico desfilan vestidos de escoceses y tocando gaitas celtas) y, finalmente, cantarían en las tabernas del cuartel algún himno tipo “Eusko Gudariak”, tal y como los militares ingleses suelen cantar “Kevin Barry”, una canción independentista irlandesa. Por poner tan sólo tres ejemplos comprensibles entre una multitud.