Mails per a Hipàtia

M’he escapat uns dies a Prada de Conflent. Ahir, a la plaça, amb uns amics intentàvem recordar quants anys fa que hi anem. La xifra ronda, de forma poc concreta, els vint. Jo fa ara uns quatre anys que no pujava. I en arribar em preguntava com em sentiria. Les coses no han canviat massa (i no sé adjudicar un valor a això). Hi ha sorpreses, com ara que et cobren per entrar al Liceu si vens de visita. Però sobretot hi ha la gent. Que és el que té i tindrà sempre Prada. Quina gent veus, quina gent coneixes. És com un microcosmos comprimit del país. Gent de tot arreu barrejant accents i idees.
I després hi ha el nord. Jo sóc partidari de pujar sempre que cal al nord. Ens ensenya moltes coses. Darrerament estic fascinat per la potència de la presència de la catalanitat al carrer. Però en francès gairebé sempre. Els del sud tendim a pensar que com que no hi ha la llengua aquesta reivindicació és purament folclòrica. Però no n’estic gens segur jo. Alguna cosa passa. Diferent a la que passa al sud però difícil d’obviar.
Per cert, amb Joan Pere LeBihan, a la porta de la seua escola de Prada, comentem que les escoles Bressola no donen l’abast. Ell creu que si n’obriren cinc de cop i volta totes serien plenes, tal és l’abast de la demanda que no poden satisfer. Em pregunte com és que ningú des del sud és capaç de posar tants diners com calga al nord. És una pregunta retòrica és clar. Sóc valencià i aquesta historieta ja me la conec…