Ciceró
Un text de Zweig m’ha retornat aquest cap de setmana a Ciceró. El vaig llegir quan potser era massa jove però recorde l’impacte profund que em va provocar “Cató el Vell”, en un dels volums impagables de la Fundació Bernat Metge. Vaig pensar que tot estava escrit i que ja havia passat tot. La batalla entre la república i el Cesar, les figures colossals de Juli Cesar i de Ciceró mateix, la traició final… Si haguérem d’escriure un relat de l’alta cultura i l’alta política en qualsevol època només hauríem de canviar els escenaris però els personatges ja han estat dibuixats, segurament de manera insuperable.Zweig m’agrada de manera especial perquè posa de relleu el Ciceró que ara en diríem partidari dels drets humans. I, sobretot, perquè el retrata viu sempre -incapaç d’escapar al perill que l’envolta ni quan es retira entre els llibres al camp. Un home digne.Ut cum dignitate potius cadamus quan cum ignominia serviamus. Sí. M’apunte rellegir-lo aquest agost. Crec que l’assaboriré més i millor.