La dona que comptava a qui havien mort per robar-li un fetge per trasplantar

El Transdniester és un estat titella de Rússia en territori moldau. Quan Moldàvia es va fer independent de la Unió Soviètica l’exèrcit rus hi va establir un protectorat, per mantenir a les seues mans el principal magatzem d’armaments que tenia a l’Europa central, per donar suport als russòfons que no volien ser part de Moldàvia i per evitar la reunificació de Moldàvia amb Romania i el seu basculament cap a Europa. El moviment era semblant al que havia fet ja amb Geòrgia amb Abkhàzia i Ossètia. Amb aquests anomenats ‘conflictes congelats’ Rússia aconsegueix mantenir una certa estabilitat en algunes de les seues fronteres, al temps que fa servir aquests autèntics forats negres per a fer qualsevol tipus de comerç clandestí o prohibit. Des d’armes nuclears a aletes de pollastre, passant per òrgans humans.

Ara fa deu anys vaig tenir la sort de poder passar uns dies al Transdniester, un estat tradicionalment molt poc amable amb els periodistes estrangers i molt tancat. Va ser un viatge molt impactant, del qual varen eixir unes quantes cròniques publicades aleshores a VilaWeb i uns quants apunts al meu bloc. Una d’aquelles cròniques relatava la coneixença d’una de les dones que m’ha impressionat més en la meua vida: la que comptava a qui havien mort per robar-li un òrgan que després vendrien al millor preu a qualsevol ric del planeta.

El seu nom era, i espere que encara siga viva, Oxana Alistratova i era la directora d’una minúscula organització anomenada Vzaimodeistvie. La vaig anar a cercar a un soterrani de Tiraspol, de pares nues i despullades i sense cap senyal a la porta. La seua feina, allò al que es dedica, és a recomptar i identificar les víctimes del tràfic d’òrgans i cèl·lules mare, un dels ‘negocis’ més productius del país. Tenia a les seues mans, fortament agafada, una llibreta gruixuda de color blau on anava apuntant noms, telèfons, dades de les persones que sabia que havien patit aquesta pràctica, Al Transdnièster trobes als diaris cada dia anuncis sorprenents que reclamen dones joves que vulguen quedar embarassades. L’anunci no ho diu però la raó és fer-les avortar el tercer mes amb l’objectiu de treure les cèl·lules mare del fetus i vendre-les a l’estranger. El preu era en aquell moment de sis cents dòlars.

Li vaig preguntar a Oxana si sabia on anaven aquestes cèl·lules mare i si coneixia casos semblants relacionats amb el trasplantament d’òrgans, cor, fetge…Em va dir que sabia segur. que les cèl·lules anaven als Estats Units, a laboratoris privats però que seguir el rastre dels òrgans era molt més complicat perquè en la major part dels casos els ‘donants’ eren morts. Simplement algú els segrestava i desapareixen sense que el govern fes cap investigació de cap classe. El dia que la vaig conèixer tenia les dades de 141 víctimes directes del tràfic de cèl·lules mare però només 33 contactes indirectes que li parlaven de tràfic d’òrgans. Em va explicar que els òrgans i les cèl·lules eixien del país en petites avionetes que aterraven de manera discreta en tres pistes situades a Camenca, Tighina i Tiraspol, ja que el Transdniester oficialment no té cap aeroport obert al trànsit. Vaig insistir: i cap a on s’envolen? Les cèl·lules, em va tornar a dir que bàsicament cap als Estats Units. Els òrgans deien que a qualsevol part del món on hi hagués algú amb prou diners com per a pagar l’assassinat, el transport i l’operació il·legal. Però això darrer només eren rumors que ella no es veia capaç de confirmar.

En aquella època el Transdniester tenia mig milió d’habitants i n’havia perdut gairebé cent cinquanta mil en menys d’una dècada. Des del 2010 el govern no dóna dades oficials de quants habitants hi ha. La por n’era, i segueix sent, la causa principal de l’èxode massiu ja que aquell és un país on ningú no pot assegurar-te que arribaràs tranquil a la nit. Els forats negres existeixen per això i això és el que fa possible algunes accions i operacions que altrament no tindrien lloc.

(Vull que quede clar que no tinc cap informació respecte a la polèmica, renascuda ahir, sobre si el fetge que va salvar la vida d’Eric Abidal era o no del seu cosí. No ho sé ni tinc cap raó per a dubtar de la versió oficial. Però la polèmica m’ha fet recordar la duresa amb que l’Oxana em mirava, com acusant-nos de deixar passar el tema discretament. ‘D’això no us interessa parlar a occident’, em va dir. I aquell dia jo vaig decidir que en parlaria sempre que l’actualitat m’ho permetés.)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *