Mails per a Hipàtia

Amb l’edat passa que de sobte trobes records, records teus, que et deixen parat. Com ara m’ha passat amb aquesta vella fotografia on sóc amb el meu amic Pep a Nova York -de fet devem ser a Nova Jersei tenint en compte l’angle que es veu de Manhattan però això és només un matís.

A part del posat de tots dos, que pot donar peu i ha donat peu a graciosos comentaris familiars, destaca la silueta erta de les Torres Bessones. Se me’n van els ulls cap a elles. Cap a una silueta d’una potència enorme m’imagine que precisament perquè no hi són i per la manera en que han deixat de ser-hi.

Quan l’he vista, la fotografia, m’han vingut al cap de seguida tot de records de les torres: els ascensors, el mall que hi havia a sota, el tapís de Joan Miró de l’entrada, el mirador de dalt. I m’ha impressionat pensar que res no existeix, d’allò que era tan concret, excepte en el record. En aquest cas d’una vella fotografia en blanc-i-negre.