Club 7 Cinema

“El riu Suzhou” / “Suzhou River” / “Suzhou he”. Any: 2000. Durada: 1h20. Director i guionista: Lou Ye. Repartiment: Zhou Xun (Meimei/Moudan), Jia Hongshen (Mardar), Hua Zhongkai (Lao B.), Yao Anlian (el cap), Nai An (Xiao Hong), Zhang Ming Fang (el narrador). Vista el dia 03.11.2023, en VOSC, per FilminCat, amb el nom de “Suzhou River”.

Sinopsi: El narrador s’enamora de la Meimei, una ‘sirena’ d’una taverna amb certa propensió a desaparèixer. En Mardar és un missatger amb moto i la Moudan és la jove filla d’un ric home de negocis que en Mardar ha de portar a ca la seva tia (quan el pare té una cita amb alguna dona). En Mardar i la Moudan s’enamoren, però ell no és aigua clara i quan la noia ho veu clar es fa fonedissa, llançant-se al riu. En sortir de la presó, al cap de tres anys, en Mardar malda per trobar la Moudan, buscant-la per tota la ciutat, i en topar amb Meimei hi veu la Moudan. Seran la mateixa dona? L’amor que professa en Mardar captivarà la Meimei? I la història d’amor de la Meimei amb el narrador?

Festivals i premis: Festival de Rotterdam 2000 – Premi Tigre d’Or, Viennale – Premi FIPRESCI de la Crítica Internacional, Festival D’A 2023.

Comentari:

Al cineasta xinès Lou Ye el vaig seguir amb molt d’interès quan aconseguí entrar a la primera fila dels autors seleccionats pels grans festivals, en particular, pel Festival de Canes, quan (i on) li vaig veure “Purple Butterfly” (2003), “Summer Palace” (2006) i “Nits d’embriaguesa primaveral” / “Spring Fever” (2009). Després, li vaig perdre una mica la pista, en presentar pel·lícules que, si les hi he vistes, ja m’han resultat menys interessants: “Love and Bruises” (2011), “Mystery” (2012). De fet, el seu film que més em va impactar fou l’intricat, caòtic, fascinant, absorbent “Purple Butterfly” (2003), després, la cosa anà baixant, pel·lícula rere pel·lícula, en perdre força d’expressió visual i deixar-se anar pels arguments (inclòs el seu valent treball sobre els fets de la plaça de Tian’anmen).

De “Purple Butterfly” (2003) –1928. Manxúria. L’Itami, un jove japonès, s’enamora apassionadament de la Cynthia, una bella noia xinesa. L’anada de l’Itami al Japó per fer el servei militar posa fi a la seva felicitat fugaç i els obliga a separar-se. Tornant de l’estació on va dir un dolorós adéu al seu amant, la Cynthia és testimoni del sagnant assassinat del seu germà per part d’un japonès d’extrema dreta. Tres anys més tard, Shanghai va ser ocupada extraoficialment pel Japó. L’ambient és tens a la ciutat presa de la violència i l’anarquia amb prou feines continguda. La Cynthia, ara coneguda com Ding Hui, forma part de ‘Purple Butterfly’, un grup de lluitadors de la resistència que planeja l’assassinat de Yamamoto, el cap del servei secret japonès. L’Itami també és a Shanghai, treballant-, me’n vaig escriure unes notes, entre les quals dic: Els protagonistes malden per quedar al marge dels esdeveniments (polítics, bèl·lics…), però la guerra els arrossega i els afecta. Els afecta fins al més íntim i els du a la mort. | Sembla que la pel·lícula hagi de ser una història d’amor impossible i deriva cap al fet que la venjança (per la qual es deleix ella) i els tripijocs (d’ell, espia japonès) els converteixen el retrobament en un joc perillós de traïdoria i instrumentalització personal (respectiva). | La fragmentació, l’alteració cronològica del relat, resulta pertinent: esborra la relació causa-efecte del relat d’espies i hi privilegia el protagonisme dels ‘innocents’, que el conflicte arrossegarà, xuclarà. | Pocs diàlegs, un cinema molt visual, gran eficàcia narrativa. A la primera hora de metratge va per feina, explicant les coses. A la segona hora es calma i consolida el trencaclosques de l’ordre cronològic.| Lou Ye ‘passa’ del guió (..) [això sí] practica desenfocaments visuals innecessaris i provoca el caos visual (juga a confondre els protagonistes, enmig del trencaclosques!); a les escenes de tiroteig, acumula sacsejades.

De “Summer Palace” (2006) –la Xina, 1989. Dos joves amants viuen una relació d’amor-odi complexa i eròtica en un país subjecte a disturbis polítics i inestabilitat. La bella Yu Hong deixa el seu poble, la seva família i el seu promès per estudiar a Pequín. Allà descobreix un món d’intenses experiències sexuals i emocionals i s’enamora bojament d’un altre estudiant, en Zhou Wei. La seva relació es converteix en un joc perillós a mesura que els estudiants que els envolten comencen a manifestar-se, exigint democràcia i llibertat-, me’n vaig escriure unes notes entre les quals dic: Tian’anmen, context que passa a ser text i queda cronològicament enrere.| El context (fins a Tian’anmen) és clarament el d’una ebullició juvenil, d’un no tornar enrere (significatius els plors d’ella quan el noi del poble ve a buscar-la, inquiet: ella ja ni hi pensa, en ell, és l’aparició d’un passat, d’una societat menys evolucionada…): clubs, discoteques, residències universitàries de tarannà lliure (els estudiants se’l prenen [aquest tarannà], sexe reunions, etc.).| Però el text de tot el film és individual, té a veure amb els sentiments, el delit de plenitud, canalitzat pel sexe i l’amor (possessiu…). Fruit del context, però autònom, gairebé aliè al que està passant. Però el final de Tian’anmen concorda amb la dispersió d’aquells estudiants, amb el final definitiu del joc emocional de la protagonista, del sexe com a aventura. Després, a Berlín o on sigui, la joventut deixada enrere, les opcions preses, els duen la dissort. Hi ha, doncs metàfora.| Metàfora esmorteïda per la particularitat del personatge femení. I metàfora, certament, molt usada ja al cinema. En tot cas, l’empantegament en el ‘cas d’ella’ i en el que els passa a ell i a Li Ti treu interès, entre escenes de sexe.| Condicions de filmació de la pel·lícula, precàries [no autoritzada pel govern xinès, que la va perseguir i censurar]: soroll de la càmera gravant, ombra de la càmera…|El caos de Tian’anmen, molt ben treballat, molt aconseguit i coherent: no tancs, ni exèrcit, sinó l’actitud dels estudiants, ni tan sols dels líders. Probablement, el camió que crema és una solució substitutiva dels tancs amb què no han pogut comptar per filmar.| Fins a Tian’anmen (inclòs), prou bé i evoluciona com un “Dreamers” (de Bertolucci); però a partir de (després de) Tian’anmen, la història penja de la metàfora, amb el poc interès de la història i els problemes de la metàfora.

De “Nits d’embriaguesa primaveral” / “Spring Fever” (2009) –Nanjing, avui en dia. La dona de Wang Ping ha contractat Luo Haitao perquè espiï la relació passional del seu marit amb un altre home. La situació, però se li en va de les mans: el remolí d’aquelles nits d’embriaguesa primaveral xucla literalment Luo Haitao i Li Jing, la seva xicota. De seguida queden com posseïts per una mena d’apoteòsica follia dels sentits, un mal perillós que subjuga els cossos i esgarria l’ànima…-, en vaig publicar aquest comentari al blog: El títol de la pel·lícula –Nits d’embriaguesa primaveral– fa referència a un llibre que llegeixen dos amants, després d’una apassionada relació sexual en una aïllada cabana enmig del bosc. L’un, home de negocis, viu tant com pot la seva homosexualitat; l’altre és un home casat, la dona del qual, sospitant-ne la infidelitat, el fa seguir per un xicot que, testimoni del desig i estimació d’ells dos, es qüestiona la pròpia sexualitat. Lou Ye ho pauta amb tres escenes de relació sexual significativament diferents. A la primera –que gairebé obre la pel·lícula, i en la qual els dos amants arriben a la cabana on viuen plenament la seva passió amagada– el sexe esdevé la consumació pletòrica del desig, l’expressió exuberant d’un amor jove, clandestí, però irreprimible. A la segona seqüència d’alt voltatge eròtic –en què el xicot tercer es posa a prova mitjançant una relació, a la dutxa, amb un dels dos amants, ja fatalment separats–, el sexe és simplement físic, d’un paroxisme volgut, però mancat d’una base sentimental de debò. A la tercera escena –el xicot ja queda enrere i l’amant supervivent mena una vida tranquil·la, aparellat amb un transsexual–, l’acte sexual té alguna cosa de rutinari, domèstic i alhora adult, sense respondre a les emocions que atresoren els del començament de la pel·lícula, ni a la urgència delitosa dels d’entremig. Efectivament, l’argument de Nits d’embriaguesa primaveral passa per tres parts prou diferenciades, que parlen de formes diverses de viure l’homosexualitat, amb personatges que ho encaren de manera igualment contrastada. L’home de negocis, té assumida la seva condició sexual i ni se n’amaga, ni se’n vol amagar. El casat, en canvi, malda i pateix de valent per dur la doble vida, sense atrevir-se a fer el pas cap a la honestedat, presoner de les aparences davant la família i que la dona li imposa. I el xicot que segueix els amants clandestins, dubta –literalment– entre el cos assequible de la seva nòvia i el repte de posseir un dels dos amants, provant i posant-se a prova. Així d’esquemàtic i, d’altra banda, temàticament, res de nou que sigui remarcable. El guió, que no escatima alguna solució melodramàtica, va passant d’una part a l’altra de manera prou fluïda, amb el personatge de l’home de negocis com a fil conductor, al voltant del qual prenen protagonisme, ara l’un, ara l’altre… I com a contrapunt, els papers femenins: el de la dona del casat –que no accepta la infidelitat del marit ni que un home l’hi hagi pres– i de la nòvia del tercer, ‘l’espieta’ que queda enganxat –una mossa tot generosa, que es refugia a l’escalf d’aquells mascles, fins que ho veu impossible–. Novament, l’esquematisme. Definitivament, no és el guió l’aspecte precisament més destacat d’aquesta pel·lícula, per molt que el jurat així ho hagi considerat. La posada en escena, la direcció de Lou Ye és realment l’aspecte més remarcable de Nits d’embriaguesa primaveral. Lou acredita novament tenir molt de criteri visual, saber perfectament com ha de posar la càmera, què vol mostrar i com ho vol fer. Les tres seqüències-pauta que abans he comentat, és la manera de filmar-les el que les fa diferents. El llenguatge audiovisual és el que s’expressa i no pas unes ratlles escrites de diàleg, ni la situació en si. Tota la pel·lícula està filmada amb un molt bon treball de càmera, malgrat les condicions clandestines amb què s’ha hagut de rodar. Francament, veient-la penses el que faria aquest home, de disposar dels mitjans amb què compta un Zhang Yimou. Que caram! Ell ja ho va demostrar a la prolífica, fascinant, Purple Butterfly! Lou Ye és dels grans, fent una cosa petitona, això sí. Més que petitoia, poc interessant, però per com és bugadejat del que parla i per com, deixeu-me repetir, resulta massa esquemàtic. Lou Ye ha dit que aquesta història li interessa perquè li permet parlar de la intimitat, de la dimensió individual de les persones que, afirma, a la Xina s’ha anat perdent des de la creació de la República Popular. Respectant-li-ho totalment, constato que a Nits d’embriaguesa primaveral reprodueix una mancança que ja perjudicava la seva anterior Summer Palace: quan vol convertir una història íntima concreta, molt particular, en metàfora del seu país. Allà, grinyolava que la frustració de la generació de Tian Anmen pretengués representar-la en certa mesura amb el despit d’una noia perquè el company universitari tenia altres mosses. Aquí, a Nits d’embriaguesa primaveral, grinyola també que el xicot ‘espieta’ i pregonament perdut representi en certa mesura les noves generacions, justament les posteriors a Tian Anmen, amb la seva manca de futur; tant com que ‘l’home de negocis’, ferit greument en ple carrer vegi com tothom se’n desentén, esclar, reflex d’aquesta dimensió individual perduda en nom del valor col·lectiu, a què al·ludeix Lou en les seves declaracions. No, no l’acaba d’encertar quan vol passar del nivell individual al col·lectiu. Fins i tot el recorregut dels protagonistes per clubs de transvestisme, discoteques d’ambient, les coves de punk, etc., amb tot el que té de panoràmica d’un món ‘underground’ en aquesta Xina capitalista de règim comunista, fins i tot això resulta molt intencionat, explícitament intencionat. Tan bé que es mou en l’intimisme i tan contundent en la denuncia, la transició d’un nivell a l’altre, no és precisament el seu punt fort.

Essent, doncs, un cineasta que, per mi, ha anat de més a menys, té un valor extraordinari l’oportunitat de veure’n el títol que el va revelar internacionalment, “El riu Suzhou” / “Suzhou River” / “Suzhou he” (2000), en la versió restaurada en 4K que ens n’ofereix FilminCat.

La història va de quatre joves (quatre? o tres?) i d’enamoraments, utilització personal, desaparicions…, sobretot d’amor, d’un amor absolut, total: “et buscaria la resta de la meva vida”… Però no tot és ‘real’, una part és ‘ficció’, relat (dins del relat) construït des del punt de vista de dos personatges masculins diferents: el del narrador i el d’en Mardar, és a dir, el de qui enceta la pel·lícula i el del noi de qui aquest parla, pel que li ha dit la seva xicota, Meimei, fantasiejant-ne l’argument. Un prodigiós joc narratiu que té la seva traducció en un intel·ligent ús del llenguatge cinematogràfic: la càmera subjectiva que substitueix el narrador durant tot el metratge (llevat un instant, en què es passa ostensiblement el relleu d’aquest a en Mardar) i el seguiment de l’actor Jia Hongshen (Mardar) quan n’assumeix el protagonisme, primer ‘explicat’ en off, visualitzant el que se n’empesca el narrador, després incorporant les vivències a què el narrador no arriba i que només poden ser aportades pel mateix personatge de Mardar. O sigui, una ficció sobre Mardar elaborada a partir de les poques coses que Meimei havia dit al narrador abans de desaparèixer, que s’enllesteix amb la ficció aportada pel mateix Mardar. Embolic? No gens, veient la pel·lícula, disculpeu si no sé expressar-me més clarament; però sí que Lou Ye es mostra, des de bon començament de la seva carrera, propens a la narrativa no lineal, als jocs amb el punt de vista, a la consciència cinematogràfica de l’entitat dels seus protagonistes, tot interessant-se pregonament en el jovent, en l’amor, en Shanghai…

Les dones en aquest film són un autèntic misteri, esmunyedisses, ‘sirenes’ que captiven els homes que se les estimen, en el context urbà, material, de múltiples facetes, que envolta la realitat documentada del riu Suzhou de Shanghai.

Els homes: el narrador (‘alter ego’ del cineasta director Lou Ye, que jo diria que l’interpreta en l’únic pla en què es mostra a la pel·lícula, com dic, just en fer el relleu a l’actor Jia Hongshen) és un ‘filmador’ que s’ofereix de bell antuvi per a registrar amb la càmera tota mena de fets (cosa que li serveix per a introduir-nos alguns personatges que després tindran el seu pes al llarg del metratge), ens mostra la vida diversa i bulliciosa al voltant del riu Suzhou (on diu que ha vist de tot i fins i tot juga amb nosaltres una estona, assegurant que un dia hi va veure una sirena -fantasia passatgera que després prendrà cos al film-) i després posa en imatges la història que s’inventa d’en Mardar (fins que…). I aquest, en Mardar, comença com un noi ociós, que aviat es converteix en un servicial, eficient i discret repartidor motoritzat, però resulta ser tota una altra cosa… -Atenció: espòiler!-: tanmateix, malgrat el pas delictiu que fa, participant activament en el segrest de la Moudan, no és menys cert que realment n’estava i n’està enamorat, buscant-la a fons quan surt de presó. És a dir, es tracta d’un personatge que desmunta les aparences que narrativament ens n’havíem fet, un cop i un altre. I, endut per la criminalitat que se les campa per la ciutat, té uns sentiments individuals que persisteixen…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!