Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
Esmorzar a Plutó / Breakfast on Pluto / Desayuno en Plutón
Breakfast on Pluto, de Neil Jordan, es basa en la novel·la homònima de Patrick McCabe i el guió l’han escrit conjuntament cineasta i escriptor. Convé remarcar-ho, perquè, tot i que el text segueix l’estructura d’un relat autobiogràfic, la pel·lícula respon als interessos artístics de Jordan i recull i recicla molt dels temes que el cineasta ha tocat al decurs de la seva filmografia. A més, Jordan ha declarat que el llibre li oferia "la possibilitat de fer una pel·lícula en la vena del Càndid, de Voltaire: un noi innocent que va per la vida convençut que tot s’acabarà arreglant, malgrat que les seves diverses experiències l’haurien de convèncer del contrari. Tota la vida se la passa penjada a aquesta convicció absurda. Vaig adonar-me que tanmateix era versemblant; ja que, al capdavall, alguna cosa d’això hi havia en molts aspectes de la meva vida a la Irlanda dels anys setanta. És quelcom molt específic, sobretot a causa de les referències musicals que han convertit aquesta història en una mena de viatge per aquells anys: la música, la moda i les seves dèries, el sentiment d’estar sempre descol·locat, els actes d’intol·lerància, la tensió política i la violència que ho relliga tot". Definitivament, Neil Jordan s’ha fet ben seu el material aliè ?el llibre? que ha près com a punt de partida.
No sembla que Breakfast on Pluto hagi de convertir-se en cap èxit comercial i em temo que la crítica la decantarà força; però, més o menys reeixida, estem davant d’un obra pregonament humana i d’una gran riquesa referencial ?ja que Jordan hi ha abocat tot el propi imaginari i el dels contes fantàstics i el cinema (Hitchcock, Ford, Wilder, Wenders…) amb què ha alimentat l’esperit al llarg de la seva vida?. Val la pena que anem a pams.
(Si us interessa, en trobareu les meves notes tot desplegant "Vull llegir la resta de l’article" )
En una seqüència de Breakfast on Pluto, la policia britànica està interrogant el protagonista, perquè l’han pres per terrorista, i, com més el torturen, més els delira: ell no és d’aquell món. I tanmateix, aquell és el seu món. Les patacades de la vida, acompanyen Patrick (Patricia) ‘Kitten’ Braden des que va nèixer. A vegades, per les coses del destí; sovint, pel seu tarannà candorosament irreverent, descarat, agosarat, insolent… Criatura simple i vital, topa constantment amb les obligacions, normes socials i intol·leràncies. Ésser absolutament natural i espontani, no troba enlloc cap mena d’espai de llibertat: el seu trajecte vital esdevé un moviment perpetu, del bressol a ca la mare adoptiva, de casa a una caravana i d’aquesta a una altra -ran de mar?, de l’ofegador racó d’Irlanda a la immensa Londres que engoleix la gent, del parc de Wimbledon als espectacles d’un màgic, dels carrers al peep-show, del barri luxuriós a la rectoria irlandesa i… Un no parar, amb la seva pregona candidesa en conflicte amb la societat que, per contrast, es revela progressivament més complexa, egoista, inhumana, amb la violència i la guerra com a exponents de les seves contradiccions i crueltat.
Tot i que, en la història d’aquest personatge, podríem trobar-hi nobles petges literàries ?Dickens, per exemple?, el tractament fantasiós que se li dóna encaixa com l’anell al dit amb l’estil cinematogràfic de Neil Jordan. Permeteu que esmenti una pel·lícula que aquest cineasta va rodar el 1991: Amor a una extraña / The Miracle / L’Étrangère / Un amore, forse due. Allà, per matar l’aranya, una parella d’adolescents s’inventa històries sobre la gent que es van trobant al seu poblet de la costa irlandesa; però, de sobte, hi entra en escena una dona misteriosa i la realitat d’aquests joves comença a confondre’s amb les ficcions que s’han inventat. A Breakfast on Pluto, la barreja entre ficció i realitat és clau: tota la "realitat" de Patrick (Patricia) ‘Kitten’ Braden ens l’explica a través de la deformació fantasiosa que en fa el mateix protagonista; és a dir, per l’esbiaix d’una ficció autobiogràfica. El to de la narració, l’estructura en capítols i el títols d’aquests capítols, el paper que hi juga la música ?ambientadora i alhora xarona?, la planificació i fins les angulacions de la càmera… tot plegat conforma una textura fílmica de caràcter caricaturesc ?que contrasta intencionadament amb l’alegre tragèdia del protagonista?.
La fantasia té un pes notable en la filmografia de Neil Jordan. El 1984, amb el títol que li donà renom internacional, En companyia de llops / The Company of Wolves / En compañía de lobos / La compagnie des loups / In compagnia dei lupi treballà a fons l’univers dels contes ?no cal ni dir-ho? de la mena de La caperutxeta vermella. A la fallida High Spirits / Fantasmi da legare evocava la fantasmagoria dels castells irlandesos, mal fos en clau irònica. Amb Entrevista amb el Vampir / Interview with the Vampire / Entretien avec un vampire / Intervista col vampiro dugué a la pantalla les cròniques d’ultratomba d’Anne Rice. I, en títols de ficció no essencialment fantasiosa, no s’ha estat d’introduir-hi elements de representació, com en el cas de The Crying Game / Juego de lágrimas, o aspectes suplantació i falsificació, com en el cas dels fugitius Robert de Niro i Sean Penn a We’re no angels / Núnca fuimos ángeles / Nous ne sommes pas des anges / Non siamo angeli o el dels tripijocs de Nick Nolte i companyia a El bon lladre / The Good Thief / L’homme de la Riviera / Triplo Gioco. És en aquest terreny pantanós, en la boira que difumina els perfils de la realitat física, que Jordan explora freudianament ?i encertadament o no? les ombres de l’interior humà. Xala de valent amb la interpretació psicoanalítica dels contes i, per a ell, la qüestió de la identitat pregona resulta de gran importància ?eloqüent resulta l’interés que para en el transvestisme, present a The Crying Game i a Breakfast on Pluto?.
El parc infantil de Wimbledon ?a Breakfast on Pluto?, deconstruït com a autèntic bolet verinós enmig d’aquell Londres aspre, dur, inhòspit ?en què els taujans a penes si es poden emparar en la calidesa alcohòlica dels pubs?, aquell parc fa present en aquesta pel·lícula l’imaginari dels contes infantils. D’una banda, per reforçar el caire gairebé pueril del protagonista; per l’altra, per a remarcar que aquell món fantàstic ja és un refugi impossible, a penes escalf fugisser d’una sola nit. Tanmateix, com un nen ?o nena, tant se val?, Patrick (Patricia) ‘Kitten’ Braden tragina una por vertiginosa a quedar sol. Persona amb qui es relaciona, persona a què s’aferra, més per tenir algú que "el recollís, si agonitzava", que no pas per viure-hi una passió eròtica. Un neguit a quedar abandonat que explica, en part, el delit de trobar la mare que va abandonar-lo ?acabat de nèixer?. No cal que m’entretingui gaire a comentar les dimensions psicoanalítiques d’aquesta recerca enderiada de la mare ?enllà d’argumentacions melodramàtiques? i que, com diu ell mateix, "buscant la mare, trobi el pare". Les sessions d’hipnosi a què el màgic (Stephen Rea) sotmet Patrick (Patrícia) parlen per si mateixes.
Que la mare mítica que el protagonista s’afigura, Neil Jordan l’hagi caracteritzada com la Kim Novak de Vértigo, va més enllà dels simple homenatge cinèfil. Aquell monyo rossenc, cargolat en espiral engolidora i esmunyadís evoca una història de recerca d’identitat, absolutament pertinent. D’homenatges cinèfils, Breakfast on Pluto en va carregada. La banda sonora, evocadora de L’home tranquil / The Quiet Man / El hombre tranquilo / L’homme tranquille / Un uomo tranquillo, en la seqüència diguem-ne delirant en què Patrick relata ?en una redacció escolar? com s’afigura que el van concèbre el capellà i la majordoma: eloqüent contrast amb l’arravatament romàntic de la seqüència entre John Wayne i Maureen O’Hara en aquella cabana del film de John Ford, que la música ens du a la memòria. Una desmitificació absoluta i alhora un record entranyable. La barretada a Billy Wilder, en la declaració del màgic ?Stephen Rea? a Patrick (Patricia), a la manera del famosíssim diàleg final de Ningú no és perfecte / Some like it hot / Certains l’aiment chaud / A qualcuno piace caldo. Certament, en aquesta ocasió resulta fins i tot un recurs fàcil, una digressió força estèril, per saludar el mestre, aprofitant la relació ambígua entre un home sovint gornit de cavaller i una xicota que li fa peça, sent un noi. En el cas de la prou remota citació al París, Texas de Wim Wenders, en l’escena que el pare de Patrick (Patrícia) se li confessa bo i aprofitant l’anonimat de la cabina del peep-show, si més no, hi rebrota la recerca d’una mare perduda, amb un pare retrobat.
Arribats en aquest punt, em sembla ja prou evident que Neil Jordan ha convertit Breakfast on Pluto en una obra personal, mal que es basi en material literari aliè. Ha reeixit plenament en l’objectiu de viatjar a la Irlanda de la seva joventut: la canalla que juga a combats patriòtics, l’IRA, l’exèrcit britànic, els paramilitars, les tensions que la violència genera en la societat, l’església i les escoles catòliques, els bars, la música, el glam, els viatges astrals… Jordan, a més, ho treballa amb notable vigor audiovisual. El seu talent per l’expressió amb imatges i sons es fa ostensible, si més no, en algunes escenes, com aquella en què fa presents les flames de l’infern intol·lerant en l’atemptat ultracatòlic contra el capellà. Magníficament, dirigeix un Cillian Murphy impecable i sap treure el profit màxim a notabilíssims actors, aquí en papers secundaris ?per la curta aparició que fan en pantalla, no pas per la importància dels respectius personatges?: Liam Neeson, Stephen Rea, Brendan Gleeson, Ian Hart…
Alguna cosa li passa, però a Neil Jordan; ja que tanmateix les seves pel·lícules queden lluny de l’obra rodona. Els ingredients hi són; la perspectiva autoral, també, i el talent artístic, Déu-n’hi-do. Per què, doncs, no se n’acaba de sortir? No ho sé i segurament la resposta és complexa. Certament, la dialèctica de la seva obra no està a l’alçada de l’ètica i l’estètica amb què l’elabora. Però gosaria assenyalar-ne el caire narratiu com un dels aspectes més paradoxals i més destorbadors en la seva filmografia.
A Breakfast on Pluto se salta el punt de vista narratiu de manera clamorosa. En un relat en primera persona ?a través de la mirada deformada i fantasiosa de Patrick (Patricia) ‘Kitten’ Braden, amb ocells que parlen, etc.?, Jordan inserta si més no tres escenes d’estrica funció narrativa, emfàtiques, que se’n van del personatge narrador: dues són per explicar-nos l’activitat terrorista del seu amic ?l’atemptat al protestant a qui culpen d’haver mort catòlics, amb l’ esclat d’un cotxe , i els preparatius d’una acció terrorista a Londres? i la tercera és aquella en què, després d’haver rebut la visita d’una estranya enquestadora de British Telecom, la mare de Patrick fa cara d’haver notat alguna cosa rara en aquella noia. La priorització narrativa que marquen aquestes escenes innecessàries confirmen que la dominant fílmica és la narració, explicar, relatar. I aquí rau, al meu entendre, la gran paradoxa de Jordan. D’una banda, el tangible rabeig en l’art de narrar resulta, d’una banda, un autèntic plaer i una celebració; per altre cantó, però, els riquíssims ingredients fílmics els va sotmetent a aquesta narració, en detriment d’una opció diferent, més dialèctica, més de capbusament temàtic.
Deixeu-me que acabi aquest escrit, comentant el final de l’última seqüència de Breakfast on Pluto. Patrick (Patrícia) i la seva amiga van en línia recta i sembla que han de topar amb aquell altre Patrick i la seva mare; just al moment de trobar-se, els camins d’uns i altres van en sentits diferents: uns giren cap a la dreta i els altres, cap a l’esquerra. Visualment, ben correcte; però, just al moment que van a trobar-se, és inversemblant que ni aquella mare no s’hagi fixat en l’enquestadora de British Telecom, ni el menut no hagi fet ni un comentari ?en aquell precís moment?: és d’aquesta mena de mancances que pateix el cinema de Jordan. Sent un autor i un bon autor, un autor interessant, massa vegades cau en errors del cinema més industrial.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Acabo de veure d’aquesta pel.lícula, un tant irregular, però interessant, que ens mostra un protagonista de debò fora de tot allò que és habitual. En Cillian Murphy és el millor del filme, que assumeix amb una naturalitat aclaparadora el seu difícil paper de travesti, sense exagerar mai. Mostra perfectament la Irlanda i l’Anglaterra dels anys 1970, en un perfecte apunt costumista. El to, transgresor, molt subtil. Encara que el director va aportar una certa fredor a tot, que el feia distant. Però és recomanable. Aprofiteu-vos-en, que malauradament durarà poc de temps als cines.