Club 7 Cinema

Finalment, una pel·lícula de la secció competitiva ha interessat prou als cronistes com per a parlar-ne i es tracta d’un altre film d’animació, en aquest cas, “El sueño de la sultana”, de la donostiarra Isabel Herguera. El mateix dia que, al Festival, s’hi ha pogut veure “Orlando, mi biografia política”, de l’activista trans Paul B. Preciado, prèciament premiat i molt comentat a Berlín 2023. Jornada en què la Filmoteca de Catalunya hi ha presentat la versió íntegra, restaurada i digitalitzada de “Fúria española”.

“El sueño de la sultana“, d’Isabel Herguera.

Algunes reaccions:

Imma Merino, a la crònica per al diari ‘El Punt Avui’: (..) és un conte de Rokeya Hossain publicat a l’Índia el 1905: presenta un món imaginari governat per dones capaces. Una mena d’utopia feminista que, començant pel mateix títol, ha inspirat el primer llargmetratge d’Isabel Herguera, amb una llarga experiència en el cinema d’animació concretada en la direcció i producció de diversos curts. (..) Inés, una mena d’alter ego d’Herguera que protagonitza “El sueño de la sultana”, emprèn un viatge cap a l’Índia, on, evidentment i com arreu, la realitat és aliena al món somiat per Rokeya Hossain. Hi trobarà, però, inspiració per representar aquest món imaginari. És així que, utilitzant-se diverses tècniques d’animació, van succeint-se belles imatges animades del viatge real d’Inés, d’altres que il·lustren el ‘país de les dones’ del conte i també aquelles que reconstrueixen l’època de Rokeya Hossain. Al film s’afirma que no hi ha cap lloc en el món real on les dones puguin sentir-se segures: sempre hi ha l’amenaça de l’agressivitat o l’abús masculins. Tanmateix, finalment, Inés té un somni alliberador (..). Joan Millaret Valls, a l’article de ‘cinemacatalà.net’: (..) amb una animació que conté també animació tradicional índia usada per fer tatuatges, la tècnica Mendhi. Parlada en basc, castellà i anglès, “El sueño de la sultana” queda com una noble proposta estètica, amb moments precisos, que combina episodis fantàstics amb d’altre més naturalistes, amb un missatge evident feminista i d’empoderament. Àngel Quintana, a Facebook, avançant l’article per a ‘Caimán’: Encara que “El sueño de la sultana” sigui una òpera prima, Isabel Herguera no és una nouvinguda al món de l’animació, sinó algú amb una llarga experiència en la creació de formes per ordinador i en la recerca d’un diàleg entre la pantalla fosca del cinema i pantalla blanca de les sales d’exposició. (..) És una mena de camí cap a la utopia feminista i de verificació de les seves decepcions. La pel·lícula és també un catàleg de formes animades, les seves múltiples capes es converteixen en pretext per explorar camins cap a una bellesa formal del dibuix. En alguns moments és discursiva, a la segona part té sots, però hi ha a les seves imatges un inefable i sincer desig de recerca amb tot el risc que el gest comporta.

“Orlando, mi biografía política“, de Paul B. Preciado.

Algunes reaccions:

Àngel Quintana, a Facebook, avançant l’article per a ‘Caimán’: Paul B. Preciado no és un cineasta sinó un activista. El seu pensament ha esdevingut una arma poderosa amb què ha lliurat una batalla sobre la seva pròpia condició trans. Fa anys es va declarar test ionqui i el temps l’ha convertit en un autèntic mite de la cultura no binària. “Orlando: la meva biografia política” juga amb noblesa les cartes. Tal com indica el seu títol, Preciado decideix dur a terme la seva biografia a partir de nombroses veus en què diferents joves i vells no binaris parlen de la seva transició i de la seva pròpia experiència. Totes les persones que apareixen a la pantalla fan ressò a la pròpia biografia de Preciado però també a ‘Orlando’, de Virginia Woolf, que Preciado interpreta com un vell manifest sobre el trànsit al no binarisme. Enmig de la seva longeva existència, Orlando va canviar de sexe mentre dormia. A la pel·lícula tots els personatges que fan de testimoni són Orlando però també són Paul Preciado i el director de la pel·lícula busca en les identitats singulars que apareixen a la pel·lícula la manera de dialogar amb la literatura de Virginia Woolf, però també la manera d’apropiar-se-la cap al seu terreny. Imma Merino, a la crònica per al diari ‘El Punt Avui’: Presentat en la secció Encontres de l’últim Festival de Berlín, el primer llargmetratge de Preciado s’ha vist a Zabaltegi, la secció reservada als films considerats més experimentals i/o innovadors. Apropiant-se –i potser reduint-ne la potència significativa– la novel·la de Virginia Woolf per vindicar-la com a pionera del no-binarisme, “Orlando, mi biografia política” vol ser un assaig fílmic transgressor que, en contra del pensament normatiu, oposa la fluïdesa transsexual com una revolució. Amb el testimoni de diversos ‘Orlando’, però, el film de Preciado es fa discursiu i així menys fluid, lliure i poètic del que anuncia. Algunes reaccions a la projecció del film a la Berlinale 2023, on va guanyar Menció Especial Jurats dels Documentals | Premi Especial del Jurat d’Encounters (ex-aequo) | Teddy Award Millor Documental | Tagesspiegel Reader’s Jury Award: Violeta Kovacsics, escriu a ‘OtrosCinesEuropa’: Invocant l’esperit transgressor de Godard, “Orlando, ma biographie politique” proposa una fascinant reflexió sobre l’experiència i la teoria del no binari (..) El text de [Viginia] Woolf va intrínsecament lligat a la biografia de Preciado, però a la seva pel·lícula, el director va més enllà: Preciado és Orlando, i Orlando és també el nom d’una vintena de persones trans que elaboren els seus discursos i fan seu el text de Woolf. En mans del filòsof i cineasta, Orlando ja no només travessa el temps i el gènere, sinó també les històries de diverses persones trans. En aquest sentit, “Orlando, ma biographie politique” reprèn la representació del jo com a fenomen plural, un gest que travessa el cinema feminista des de les obres primerenques de Chantal Akerman fins a les creacions de Miranda July. En mostrar el propi cos, la pròpia veu i fins i tot la pròpia experiència, Preciado es desmarca de la concepció del fet biogràfic com una cosa purament individual, i es decanta per donar forma a una idea del col·lectiu (..) No és únicament la biografia de Preciado. Aquest debut en la direcció fílmica és exactament el que una podia imaginar en pensar en la reunió entre els universos de Woolf i Preciado (..) Resulta especialment fascinant escoltar Preciado advertir com Woolf “va oblidar” la confrontació amb la psiquiatria (..) Aquesta multiplicitat d’enfocaments torna a aflorar a “Orlando, ma biographie politique”, una pel·lícula inspirada en Woolf, però plenament governada per Preciado. És el mateix director qui signa la lletra de ‘Pharmacoliberation’, una cançó de ritme frenètic que desferma estèticament la part del film dedicada a les hormones. I és que Orlando… no es limita a construir discurs teòric a través de paraules i idees, sinó que també busca un fregament lúdic amb els cossos, un tema central a l’obra de Preciado (..) No és freqüent veure reconegut l’enllaç entre el radicalisme de Godard i el cinema transfeminista. La posada en escena de Preciado deconstrueix els codis propis del cinema, des del personatge fins al decorat. A més, de fons, sona de manera constant una altra nota godardiana: la de la poesia. Hi ha una idea molt bella: la de la trobada entre la poesia i la concepció trans del gènere (..). Xavi Serra entrevista Paul B. Preciado al diari ‘Ara’: Paul B. Preciado: “Dirigir una pel·lícula és més difícil que una transició de gènere”. Sergi Sánchez, a Facebook: Adéu a Freud! Fora Lacan! Contra el binarisme, subjectivitat rizomàtica! Obrim l’esquizoanàlisi! Visca Virginia Woolf! Com no estar d’acord amb Paul B. Preciado i les proclames del seu Orlando: ma biographie politique, magnífic i inclassificable assaig sobre la identitat múltiple, la fluïdesa de gènere i la lluita contra el capitalisme totalitari de la normativitat com a signes d’un revolucionari canvi de paradigma, que afecta tant la construcció del jo com la d’una consciència col·lectiva que només s’entén a si mateixa en estat de trànsit (..) Preciado s’ha convertit en director de cinema perquè no volia protagonitzar el seu propi documental biogràfic. Com a contraoferta a la insistència de la cadena Arte, Preciado va proposar adaptar la novel·la de Virginia Woolf. En certa manera, la pel·lícula és la crònica d’un projecte impossible, com a mínim des d’una perspectiva normativa. La qüestió era apropiar-se del discurs avançat al seu temps de la novel·la -en què el protagonista canvia de sexe en el seu passatge central- per convertir Woolf en la llum que ens il·lumina a través de la mutabilitat contemporània (..).

“Fúria española“, de Francesc Betriu (1975).

Algunes reaccions:

Bernat Salvà, a la crònica pel diari ‘El Punt Avui’: “Furia española”, una comèdia dirigida el 1975 per Francesc Betriu i protagonitzada per Cassen i Mònica Randall, s’ha presentat aquest diumenge al Festival de Sant Sebastià en una versió que inclou 23 talls censurats pel franquisme. El film ha estat restaurat i digitalitzat per la Filmoteca de Catalunya, en col·laboració amb l’Escac, i s’ha presentat a la secció Klasikoak del certamen, que rescata clàssics antics i moderns de la història del cinema universal. (..) Aquesta pel·lícula rodada entre el 1974 i el 1975 era “molt cafre”, segons Esteve Riambau, i hi ha crítiques repartides per a tothom, “als homes, la religió, la política, el sexe, la droga…, tothom surt pentinat”. El guió va passar censura prèvia, però la censura va detectar 98 modificacions respecte al guió i va començar “la massacre” de la pel·lícula, diu el director de la Filmoteca. La situa en el context del “deteriorament a marxes forçades de la dictadura: el que es podia controlar a la postguerra i als anys 50, ja no es controlava a principis i mitjans dels anys 70”. El títol és completament irònic: Mònica Randall hi fa referència per criticar la manca de virilitat del personatge encarnat per Cassen (..). Xavi Serra, a la crònica pel diari ‘Ara’: Una Barcelona ravalera i sòrdida però desbordant de vida i passions grotesques és l’escenari de “Furia española”, la comèdia que Francesc Betriu va rodar el 1974 sobre un aficionat culer que treballa a les golondrines del port (Cassen) i es va enredant en una relació esperpèntica amb la filla d’un company de feina (Mònica Randall). Aquesta sàtira subversiva sobre la passió futbolera com a mecanisme d’alienació social (i fins i tot sexual) va ser una de les pel·lícules més massacrades per la censura espanyola, que li va exigir 23 talls, que equivalien a 162 metres de pel·lícula de cel·luloide. Per sort, quasi cinc dècades després, “Furia española” reviu intacta aquest diumenge al Festival de Sant Sebastià. (..) ““Furia española” és una autèntica astracanada, una pel·lícula d’un humor tan incorrecte i groller que estic segur que va ser un referent per al primer Almodóvar o per a Álex de la Iglesia”, assenyala Esteve Riambau, director de la Filmoteca. La pel·lícula arrossega una llegenda peculiar: sembla que va ser l’última projecció que es va fer al cinema privat del Pardo per a un Francisco Franco que, evidentment, no en va quedar content. Beatriu fins i tot deia, en broma, que Furia española havia matat Franco. “És una pel·lícula salvatge perquè no hi ha moral –explicava el director a l’ARA el 2020, uns mesos abans de morir–. Ningú jutja ningú, tothom va a la seva. Però en el fons del pla sempre hi havia un parell de policies detenint algú. Amb raó vaig tenir problemes amb la censura” (..).

FOTO DE L’APUNT: “El sueño de la sultana”, d’Isabel Herguera.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!