Club 7 Cinema

“Els Encantats“. Directora: Elena Trapé. Guió: Elena Trapé i Miguel Ibáñez Monroy. Repartiment: Laia Costa (Irene), Pep Cruz (Agustí) , Ainara Elejalde (Gina), Aina Clotet (Íngrid), Dani Pérez Prada (Eric). Vista el dia 07.06.2023, en VO, als OCine Arenys – Sala 6.

Sinopsi: La Irene, després d’haver-se separat, topa per primera vegada amb l’absència de la filla, que ha anat a passar uns dies amb son pare. Incapaç d’adaptar-se a aquesta nova realitat, decideix viatjar a un llogarret del Pirineu, on té una casa, per a recuperar la seguretat i la calma que nota que ha perdut fa temps. Però l’indret, que havia estat tan familiar, se li fa de mica en mica tan enutjós com la seva nova vida i acabarà forçant-la a deixar de fugir i a encarar les seves pors.

Festivals i premis: Festival de Màlaga – Premi Millor Guió | BCN Film Festival.

Enllaços: IMDB | En aquest blog: Altres veus: “Els Encantats”, d’Elena Trapé.| Estrena: “Els Encantats”, d’Elena Trapé | “Els Encantats”, amb Laia Costa, s’estrena el 2 de juny.

Comentari.

Si t’expliquen que una mare jove que s’acaba de separar i queda per uns dies ‘lliure’ de la filla petita, se’n va a la casa familiar que tenen al Pirineu on es retroba amb amistats i coneguts, hi ha quedat amb un nou amistançat, hi recorda bons moments de joventut, fa petites excursions per la muntanya fins a tocar de l’estany… pots pensar que la història va de passar-s’ho bé, d’encetar nova vida, de respirar aire nou… Per a la Irene d’aquesta pel·lícula, però, les coses no són ben bé així, ans al contrari. El sentiment de mare no passa per alliberaments, és pregon i no és fàcil no estar cada dia amb la criatureta que et té el cor robat. Tampoc el trencament amb la parella és un fet que es pot agafar a la lleugera, hi ha patacada emocional que s’ha de pair. Tanmateix, Elena Trapé i el seu coguionista tampoc ens encolomen cap drama (durant la gran part del metratge), ni tan sols circumstancial. Efectivament, la Irene mira de refer la vida, amb pis nou a Barcelona, contactant amb el germà i amics (per telèfon), però no encaixa amb les alegries de la gent ni amb la sobtada soledat… I és així que se’n va al Pirineu, on sí, retroba vells coneguts, passeja per aquells formosos paratges muntanyencs, però, a la casa, segueix estant sola i amb anguniosa consciència del final de la seva relació de parella; malgrat que intenta reviscolar temps de joventut, queden llunyans; tot i compartir una estona amb uns joves enamorats que es miren el futur amb optimisme, el pes de la seva experiència sentimental li impedeix empassar-se’n la innocència… El personatge de la Irene és el d’una dona amb sentiments, humana, no pas cap criatura d’un relat melodramàtic, i, tot veient la pel·lícula, n’anem compartint les seves emocions, no gens fàcils, que brollen en una existència que malda per seguir endavant…

Sens dubte, l’extraordinària naturalitat amb què Laia Costa incorpora tot aquest ventall d’emocions, en un autèntic i excel·lent, magnífic, fenomenal ‘tour de force’ interpretatiu, és la clau de volta d'”Els Encantats”. Amb ella ens fem partícips de la soledat, del pes de l’absència, de la ferida dels retrets, de les petites alegries, dels neguits que li brollen, del desig de seguir endavant, dels sentiments contradictoris… És un regal que ens fa la directora Elena Trapé, deixar-nos admirar la grandesa d’aquesta actriu, haver-li donat l’oportunitat d’un paper en què expressa, traspua, viu autenticitat…

Val a dir que Trapé demostra un notable talent en la direcció de tots els altres actors de la pel·lícula. Pep Cruz potser hi broda la seva millor actuació (que ja és dir), malgrat la curta durada de la seva presència. Aimara Elejalde esdevé tota una revelació…

“Els Encantats” és també una pel·lícula d’espais, interiors i exteriors. Sigui el de l’interior del cotxe des del que s’allunya la filleta i veiem com va quedant petita la Irene, sola; sigui el nou pis de Barcelona, mig per acabar de muntar, amb les cambres ja enllestides de la nena i ella, àmbit d’un futur que està encara per escriure però que ara com ara l’embolcalla només a ella; sigui el casalici d’Antist, molt gran per a ella, on es fa present la fantasmagoria de la relació de parella trencada… I d’espais exteriors, com el dels paisatge del poble i de la Vall Fosca, fotografiat sense gens de postalisme, captant-ne tota la bellesa pirinenca i deixant-nos-la respirar, per on ella passeja agafant aire per seguir endavant…

Hi ha tanmateix, algunes cosetes que cal retreure-li, a la pel·lícula.

El guió (premiat), que tan bé basteix el personatge de la Irene i els que l’envolten, cau en moments innecessàriament explícits. Per exemple, quan la Irene parla per telèfon amb son germà, ens assabentem que és a l’estranger i que en tornarà d’aquí a un temps; però cal que, durant la conversa, el truquin per una altra línia i hi parli en anglès i ens informi que és cosa de la feina, remarcant que és fora perquè treballa i segurament en un país anglosaxó (ha parlat en anglès)? Per exemple, l’Agustí (Pep Cruz) ha fet saber a la Irene que té un germà malalt i, quan ha de desaparèixer del mapa, li diu a la noia que se’n va perquè el seu germà ha empitjorat… Tot ben lligadet! El guió té a bé fer-nos comprendre algunes coses al cap d’una estona que hagin passat, però potser es passa de mida quan, havent vist que la Irene va amb aquell jovent caminant cap a l’estany, ens la mostra després anant-se’n amb cotxe: sort que, més endavant, la veiem atansar-se a l’estany amb cotxe i caminant, perquè mentrestant sembla una cantada…

A la banda sonora hi ha uns quants temes musicals avinents (potser haurien pogut ser un pèl més catalans, però…) i ho rebla amb un tema preciós cantat per Guillermina Mota als títols de crèdit; ara bé, de tant en tant, acompanya els personatges amb música extradiegètica pèl emfàtica que és a punt d’esberlar el clima fílmic.

I finalment, el comentari lingüístic. El registre de català emprat és bo de debò, a desgrat d’algunes castellanades que se les haurien pogut estalviar (ja sabem, per exemple, que el personal diu molt ‘joder’ on podria dir ‘hosti’, ‘hòstima’, ‘collons’; però la ficció no se n’hagués ressentit si hagués fet ús d’aquestes paraules ben vives de la nostra parla): no sona en cap moment a llenguatge artificial. Ara bé, hi ha alguns personatges que parlen en castellà (són pocs), cosa que s’haurien pogut estalviar de totes totes, que no hagués tret versemblança a aquesta ficció: és la dèria pel ‘realisme lingüístic’, estupidesa que només solen fer servir els cineastes quan roden en català (pocs n’hi ha que incloguin el català en termes ‘normals’ quan roden en castellà). Més lamentable és que un dels protagonistes castellanoparlants es dediqui fins i tot a traduir els topònims dels llocs de què parlen o que es van trobant. I ja posats, fem notar que tots, absolutament tots els personatges catalans d’aquesta pel·lícula canvien de llengua quan parlen amb un castellà: serà real, però les ficcions també serveixen per a bastir un imaginari.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!