Club 7 Cinema

Després d’haver comentat l’estrena d’ “Els Encantats“, d’Elena Trapé, és l’hora d’atansar-nos al que en diu la crítica. Recordem-ne, abans però, breument la sinopsi i el repartiment.

Sinopsi: L’Irene, després d’haver-se separat, topa per primera vegada amb l’absència de la filla, que ha anat a passar uns dies amb son pare. Incapaç d’adaptar-se a aquesta nova realitat, decideix viatjar a un llogarret del Pirineu, on té una casa, per a recuperar la seguretat i la calma que nota que ha perdut fa temps. Però l’indret, que havia estat tan familiar, se li fa de mica en mica tan enutjós com la seva nova vida i acabarà forçant-la a deixar de fugir i a encarar les seves pors.

Repartiment: Laia Costa (Irene), Pep Cruz, Aina Clotet, Dani Pérez Prada i la debutant Ainara Elejalde.

Crítica d’Eulàlia Iglesias, al diari ‘Ara’: ‘Els encantats’: el primer gran paper en català al cinema de Laia Costa. (..) torna a encarnar un perfil poc explorat de la maternitat. La Irene s’acaba de separar de la parella i viu el primer cap de setmana en quatre anys allunyada de la seva filla. La protagonista descobreix que no estava preparada per assumir el pes d’aquesta absència. I marxa a la casa familiar a la Vall Fosca per retrobar-se amb ella mateixa enmig d’aquest paisatge amb un rerefons de màgia dels Pirineus. En els seus anteriors films, “Blog” (2010) i “Les distàncies” (2018), Trapé oferia lúcids retrats generacionals del corresponent grup de personatges. Aquí se centra en una protagonista única, en un film més íntim i personal que no deixa de traspuar aquell cert desencant de “Les distàncies” envers la realitat de la maduresa. Però “Els encantats” encara transmet més força quan la Irene es relaciona amb alguns dels personatges secundaris (..).

Article de Paco Vilallonga, al ‘Full de sala del Cinema Truffaut’: Curar les ferides emocionals. (..) El guió de Trapé i Ibáñez Monroy és qualsevol cosa menys autocomplaent. No és un tema còmode i tenen la valentia de tractar-lo a cor obert i sense subterfugis. En aquest sentit, es nota que hi ha un coneixement del material amb què estan treballant i de la forma com aquest material es plasma en el guió. La pel·lícula acaba conduïda per aquests alts i baixos emocionals com una muntanya russa: passem de moments introspectius, a instants d’alliberament de sentiments, a seqüències que freguen la vergonya aliena i una estranya comicitat. De moments molt íntims a escenes corals desenfrenades. I a tot això no és gens aliè el paisatge d’Antist i el seu entorn natural, que acaba esdevenint un protagonista més de la pel·lícula. Fins i tot diria que ens quedem amb la sensació que aquesta carta encara s’hauria pogut jugar més a fons. Més enllà del guió que ja hem comentat i de la precisió de la càmera de Trapé, sempre ben posada, sempre atenta als detalls i matisos, si alguna cosa destaca de “Els encantats” és la magnífica interpretació, en un rol realment molt complicat, de Laia Costa (..).

Piulada de Joan Millaret Valls: Una maternitat escapçada per una separació empeny la protagonista a una impossible fugida reparadora a l’entorn natural i humà de la seva infància-joventut. Una fractura emocional interioritzada amb Laia Costa excepcional i final climàtic.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!