Club 7 Cinema

Aquest divendres s’ha estrenat comercialment la pel·lícula (bàsicament) en català “Els Encantats“, d’Elena Trapé, que, protagonitzada per Laia Costa, ha estat rebuda amb bones expectatives crítiques.

A més del Cinema Truffaut, de Girona, la pel·lícula es pot veure a: cines on es projecta ‘Els Encantats’.

Guanyadora del Premi al Millor Guió al Festival de Màlaga, s’ha projectat també al BCN Film Festival.

Està protagonitzada per l’actriu catalana més internacional d’ara mateix, Laia Costa.Va guanyar el Goya a la Millor Actriu per la seva sentida interpretació d’una mare primerenca a Cinco lobitos. Havent aparegut a la sèrie televisiva Polseres vermelles, va ser descoberta mundialment al film Victoria, de l’alemany Sebastian Schipper. Ha treballat als Estats Units, a la interessant Maine i a la sensual Newness, amb Nicholas Hoult; a Anglaterra, amb Josh O’Connor (“The Crown”), a la romàntica Only You… Té pendents d’estrena, entre d’altres, la pel·lícula Un amor, d’Isabel Coixet (que, basada en la novel·la homònima més venuda de Sara Mesa, és un relat sorprenent del dubte existencial i el poder transformador del desig carnal, que explora la naturalesa subversiva dels rols de gènere); el film de Patrícia Font El mestre que va prometre el mar, (en què, al costat d’Enric Auquer, i basant-se en el llibre de Francesc Escribano, s’apropen a la biografia d’un mestre de Mont-Roig del Camp que l’any 1935 anà a parar a un poble de la província de Burgos)  i, en TV, apareixerà a la imminent sèrie ‘Cites‘.

Amb Laia Costa, completen el repartiment d'”Els Encantats”, Pep Cruz, Aina Clotet, Dani Pérez Prada i la debutant Ainara Elejalde.

La pel·lícula ens parla d’Irene, que després d’haver-se separat, topa per primera vegada amb l’absència de la filla, que ha anat a passar uns dies amb son pare. Incapaç d’adaptar-se a aquesta nova realitat, decideix viatjar a un llogarret del Pirineu, on té una casa, per a recuperar la seguretat i la calma que nota que ha perdut fa temps. Però l’indret, que havia estat tan familiar, se li fa de mica en mica tan enutjós com la seva nova vida i acabarà forçant-la a deixar de fugir i a encarar les seves pors.

Es tracta del nou film d’Elena Trapé , que també l’ha co-escrit (al costat de Miguel Ibáñez Monroy). Trapé va debutar a la direcció en llargmetratges cinematogràfics amb Blog (2010), va triomfar al Festival de Màlaga amb Les distàncies (2018), ha dirigit episodis de la seriosa sèrie televisiva Rapa (2022-2023)…

Bernat Salvà, al diari ‘El Punt Avui’, ha entrevistat Elena Trapé: “No has d’intentar fugir del moment que et toca viure”. “De fet, no [no soc pessimista]. No sé per què em surten així les pel·lícules, perquè jo, de veritat, veig moltes comèdies, Marvel…[riu]. No veig només el tipus de cinema que faig. (..) És veritat que m’interessa molt observar com ens comportem en moments de canvi, en situacions excepcionals. Crec que la Irene [la protagonista] es mirarà d’aquí a uns anys i no es reconeixerà en el que fa a la pel·lícula. M’agrada. Reconec que podria trobar com a denominador comú l’observació del comportament nostre i de les dinàmiques en moments estressats. (..) La intenció era centrar-nos en aquestes moments en què l’estructura vital es trenca, amb el que això implica de projecció i somnis, t’has de recol·locar a molts nivells. Volíem centrar-nos en aquest moment immediat, quan la ferida està més oberta, i els moviments i les decisions són més emocionals i irracionals, difícils d’entendre. Potser el petit viatge que fa la Irene és justament la presa de consciència que li toca estar així, no has d’intentar fugir del moment que et toca viure, aquesta transició que sempre resulta dolorosa i difícil. (..) S’acaba de mudar a un pis nou, no se sent a casa seva i se’n va al que per a ella és casa, una casa familiar que va passar a ser seva i on ha estat molt feliç els estius. Però trobar-te en un poble així, envoltada de muntanyes de l’Alt Pirineu, és un viatge molt fort. Es troba un silenci que et fa impossible no confrontar-te a tu mateix. El temps va a un altre ritme. Acaba sent un reflex de com està ella de perduda. (..) De cop tens temps per a tu, i no saps què fer-ne, fa molt de temps que només penses en cuidar. És un procés de dol. Tenia la sensació que quan es parla de la separació es posa el focus en la mateixa parella, i poc en el què passa amb els fills, que semblen un dany col·lateral, quan en realitat t’agafa per sorpresa i és important. S’explora poc en la ficció (..)”.

Per la seva banda, Xavi Serra, al diari ‘Ara’, ha entrevista l’actriu protagonista: Laia Costa: “Em costa moltíssim fer promoció i porto setmanes de teràpia parlant-ne”. (..) Costa interpreta una mare que travessa un moment difícil, aquest cop una separació de la parella. És un treball descarnat i expressiu que omple de veritat una de les grans pel·lícules catalanes de l’any. (..) “El meu personatge desconnecta emocionalment del dolor per no ser-hi present. I això ho fem molt, els éssers humans. El cos desconnecta per continuar avançant, però amb quin cost? Doncs el de la fractura emocional. (..) A “Els encantats” no hi ha bons ni dolents, senzillament una separació. El dolor és inevitable, perquè tant el pare com la mare hauran de reestructurar la seva vida. I arrosseguen el fracàs de tot el que els hauria agradat que hagués passat, però que no va ser. La fi de l’amor s’ha explotat molt al cinema, però “Els encantats” no posa el focus en la parella sinó en l’experiència de la mare i la relació amb els fills. Són temes que no veig al cinema, solen estar vetats. (..) Després d’una ruptura necessites temps per plorar, llepar-te les ferides i estar tranquil·la. Ens hem de donar permís per estar tristos. Sigui quin sigui el teu estil relacional o emocional, necessites un temps per estar sol i connectar amb les teves emocions. És una de les clau de la pel·lícula. (..) M’agrada molt haver-ho pogut fer [rodar en català]. Va ser estrany treballar tants anys en anglès. La primera vegada que vaig treballar aquí, a la sèrie ‘Foodie love’, em resultava estrany parlar en castellà. Tant, que tenia una mica de cantarella americana, i això em preocupava. Però a “Els encantats” no m’ha passat, potser perquè vam fer una preparació llarga amb l’Elena i vam xerrar molt. Saps que diuen que canviar de llengua et canvia una mica la manera de ser? Jo ho sentia així amb l’anglès. El català és la meva llengua materna i, de fet, amb la meva parella parlo en castellà però a la meva filla, que va néixer als Estats Units, des del primer moment li vaig parlar en català. (..) És la realitat [parlar en català i castellà] que viu l’Elena [Trapé, la directora], que té molts amics i parla en català i castellà aleatòriament. Però si veus pel·lícules en anglès meves com “Only you” i “Newness”, al meu personatge li surt el català quan parla amb algú de la família. És una cosa que em surt molt natural (..)“.

També en aquest blog: Altres veus: “Els Encantats”, d’Elena Trapé.| “Els Encantats”, amb Laia Costa, s’estrena el 2 de juny.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!