Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

7 de febrer de 2023
0 comentaris

Altres veus: “El agua”, d’Elena López Riera

Quan El agua, d’Elena López Riera, es va presentar mundialment a la Quinzena dels Realitzadors de Canes, els cronistes ens en van fer saber tot de coses ben interessants. El recull que en vaig fer, deixeu-m’ho dir, és dels més apassionants que mai he fet. I ara el reprodueixo, acompanyat del recordatori de la sinopsi del film. A més a més, hi afegeixo algun article publicat ran de l’estrena del film al Principat.

Sinopsi: És estiu a Oriola. Una tempesta amenaça de tornar a desbordar el riu que la travessa. Una antiga creença popular assegura que algunes dones estan predestinades a desaparèixer amb cada nova riuada, perquè tenen “l’aigua dins seu”. Un grup de joves intenten sobreviure al tedi de l’estiu, fumen, ballen, es desitgen. En aquest ambient elèctric, l’Ana i el José viuen una història d’amor, fins que esclata la tempesta.

Algunes reaccions a Canes 2022.

Imma Merino, a la crònica del diari El Punt Avui: A Elena López Riera, nascuda i crescuda a Oriola, les dones de la seva família li explicaven llegendes, com ara que si el riu s’enamorava d’una noia se l’enduia i desapareixia. A El agua, (..) poua d’aquest imaginari transmès per abordar una família conformada per tres dones de diferents generacions (..) Tres dones lliures estigmatitzades pels homes de la localitat com a portadores de desgràcies (..) El film de López Riera, molt aplaudit, barreja el realisme (totes les converses entre adolescents traspuen una gran frescor) amb el fantàstic d’una manera molt suggeridora. També la ficció amb elements documentals incorporant la veu de diverses dones que aporten la seva versió de la llegenda de les dones d’aigua. Xavi Serra, a la seva crònica al diari Ara: (..) La pel·lícula connecta amb el naturalisme rural d’Alcarràs i el costumisme tocat de fantàstic de Chema García Ybarra, però l’aposta de López Riera va més en el sentit de fer un coming of age arravatat i visceral (..) López Riera s’entrega al magnetisme de [Luna] Pamies –revelació del film i segurament de l’any– per retratar la sensació de claustrofòbia dels pobles petits i la manera com els mites populars s’instal·len en la consciència col·lectiva. Tèrbola, personal i hipnòtica, El agua és una de les millors notícies que ha donat el cinema valencià en els últims anys. Paco Vilallonga, a Twitter: el debut de la directora d’Oriola és un film molt interessant i suggerent. Diàleg intergeneracional, llegendes i tradició oral es donen la mà en una obra plena d’idees, meticulosa, molt ben treballada. I a la seva crònica per a Diari de Girona afegeix: A partir d’una llegenda local, jugant puntualment amb la tènue frontera entre el relat ficcionat i la tradició oral, López Riera teixeix un entramat en el que dialoguen tres generacions de dones amb unes mateixes arrels identitàries. És una pel·lícula amb molts detalls, amb un guió molt treballat, un film que respira vida i que transmet veracitat. Àngel Quintana, a Caimán: (..) una història que ens parla de possessions, desaparicions, però sobretot d’amors (..) Elena López Riera acaba configurant una pel·lícula poètica, d’una bellesa estranya, en què hi ha una estranya simbiosi entre la mirada realista i el procés de transgressió d’aquesta pròpia mirada. El agua parla d’un món rural tancat en si mateix, atrapat en les seves llegendes però també expandeix la crònica d’aquest món i el seu amor a la terra, cap a una mena de cosmologia tel·lúrica en què les imatges documentals acaben transformant els propis límits de la ficció.  Screen Internacional, a Twitter: Una pel·lícula que sempre se sent acuradament equilibrada a la vora del surrealisme, on les coses fosques sempre semblen apretar. Alejandro G. Calvo, a Twitter: Quina meravella em sembla El agua, d’Elena López Riera (..) La seva mirada realista sobre la joventut d’ara, el seu caràcter fantàstic que es torna més i més opressiu, el suport amb imatge documental… rendit a ella. Alfonso Rivera, a Cineuropa: Resident a França i amb un prestigi artístic fonamentat en l’experimentació, l’avantguarda i la modernitat, López Riera ja va donar pistes de com seria la seva primera pel·lícula a través de les imatges i sons del seu treball anterior, el curt Los que desean (..) Film d’una escriptura cinematogràfica de precisió puntillista, plena de simbolismes, sobreentesos i metàfores, amb el líquid element com a eix i tema central, però amb nombrosos corrents subterranis recorrent el seu subsòl, que poden representar tant la passió amorosa com la pulsió del creixement o la necessitat imperiosa i vital de posar-se a volar lliurement, abandonant nius i estretors socials. Sergi Sánchez, a Facebook: (..) una faula fascinant sobre com la relectura dels mites populars reconfigura, des d’un hipnòtic realisme poètic, els codis de la identitat femenina (..) És, també, el retrat d’un espai, Oriola, enigmàtic com a bressol de ritus i llegendes, que serveix com a cordó umbilical per unir “L’aigua” amb els curts de López Riera (..)

Algun article publicat ran de l’estrena del film al Principat.

Crítica de Paula Arantzazu Ruiz al diari Ara: ‘El agua’: una noia en rebel·lia i un desig fluvial desbordant. (..) Al Baix Segura de la pel·lícula, l’aigua és el lligam màgic entre els homes i les dones, entre les dones i la terra i entre la pell i l’anima, una fissura fluvial que separa i acosta els habitants d’una comarca configurada per la condició liquida dels seus límits, entre la vora del riu i la del Mediterrani (..) En la seva superfície, “El agua” fluctua pels codis d’una història d’iniciació amorosa que també aborda les frustracions d’una noia que vol fugir d’un lloc que la condemna a repetir els gestos i experiències de les seves predecessores. En el fons, l’opera prima de López Riera es presta a la relectura contemporània d’un espai que s’alimenta de mística i de violència. La manera amb què la cineasta recull la realitat i filma la fantasia també bascula entre diversos dispositius de narració, on l’aproximació naturalista sobre la vida de l’Ana contrasta, potser massa, amb les interpretacions de Bárbara Lennie i Nieves de Medina i amb els fragments observacionals i les entrevistes a dones que puntuen el ritme del relat. De vegades, unes formes semblen buscar una certa confrontació, però altres, més inspirades, arrosseguen un misteri fascinant, escorredís i desbordant.

Full de sala del cine Truffaut (Àngel Quintana): Llegendes sota la pluja. En aparença,El agua” es pot inscriure en el marc d’un cert cinema actual que pretén establir ponts amb un univers rural. Un cinema que torna al lloc originari de les directores i el rescata com si fos el paradís perdut. Des d’aquesta perspectiva, la pel·lícula d’Elena López Riera no estaria gaire lluny d'”Alcarràs” de Carla Simón (..) Mentre que Carla Simón es manté fidel a cert realisme dramàtic per mostrar des de la ficció el reflex documental d’un món en extinció, a “El agua” hi ha un cert desig de pervertir aquest realisme que serveix de base al relat i que estableix el marc referencial de la història. Tot i això, Elena López Riera trenca amb aquesta forma estilística introduint una visió singular de la família de l’adolescent protagonista, al llarg de tota la pel·lícula hi ha una clara consciència de la convivència entre allò actual i allò ancestral, entre el món físic concret i l’univers del mite (..) Les veïnes d’Oriola es dirigeixen directament a càmera i no només parlen de la por de noves inundacions, sinó que evoquen un passat marcat per les velles creences relacionades amb les santes del lloc, les desaparicions d’altres dones i bressol d’una sèrie de supersticions que acaben certificant que en abordar el mite acabem desplaçant-nos fins a un territori de fantasmes (..) Aquest territori simbòlic ple de relats mítics crea una poètica especial que no para de dialogar amb el món real (..) La relació que acaba establint entre document i llegenda acaba sent l’eix més important perquè la pel·lícula desemboqui en una misteriosa poètica, perquè sorgeixi de les seves imatges una bellesa estranya basada en la peculiar simbiosi entre la mirada realista i el procés de transgressió d’aquesta mirada. “El agua” ens descriu l’essencialitat un món rural i expandeix la crònica d’aquest món cap a una mena de cosmologia tel·lúrica en què les imatges documentals transformen els límits de la ficció.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!