Club 7 Cinema

Finalment, Babel, d’Alejandro González Iñárritu, s’estrena a Catalunya, les Illes i el País Valencià el 29 de desembre de 2006 (a Catalunya Nord ja fa dies que la poden veure i a l’Alguer, encara fa més que en poden disposar). Aquesta nova pel·lícula del director mexicà, autor d’ Amores perros (2000), de 21 Grams (2003) i de l’episodi auditiu del film col·lectiu 11’09"01 -sobre l’11S-, sembla destinada a rebre serioses bastonades crítiques. Ja en parlarem, quan pengi en aquest bloc el recull d’articles que se n’estan publicant. Ara, en dic la meva, sobre la pel·lícula.

Babel parla de la globalització en un món que de global, no n’és gaire. Fent honor al títol, en aquesta pel·lícula se sent parlar àrab, amazic, anglès, castellà, japonès, francès… I s’ambienta al Marroc, als Estats Units, a Mèxic i al Japó.  El guió, de Guillermo Arriaga, va saltant d’un lloc a l’altre, entre situacions cronològicament diferents, lligant personatges ben diversos -uns turistes americans, uns noiets marroquins, una mainadera mexicana, un vidu japonès, una canalla privilegiada, una noia sordo-muda, una parella en crisi, uns nuvis, un xicot baliga-balaga…-. Aquesta fragmentació i tant de saltirons endavant i endarrere, ara cap aquí i ara cap allà, responen a l’habilitat i al virtuosisme exhibicionista d’Arriaga; aquí, però, resulta més escaient que no en el cas d’ Amores perros i de 21 grams, on el malabarisme guionístic  no deixava d’amagar una certa trampa i un esquematisme -sobretot en el joc de contrastos temàtics i diegètics-, en la mateixa mesura que tenia alguna cosa d’enganyós el delit de González Iñárritu per impactar visualment, sobretot en el primer dels dos títols. 

(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l’article")

Per a endinsar-nos en la fragilitat del nostre món desigual, el relat de fets que passen "simultàniament" a diferents llocs del planeta és prodigiosament eloqüent. Si vosaltres voleu, posar uns turistes nord-americans en terres poc "civilitzades" per a representar la desigualtat pregona entre els Estats Units i el nord d’Àfrica és certament simplista. Tanmateix, visualitza plenament el desequilibri econòmic, social, infraestructural… que nega d’arrel el concepte mateix de globalització. Si, alhora, se’ns narra una història de frontera entre el primer món (EUA) i el seu exterior pobre (que representa Mèxic), la fal·làcia de la globalització queda novament i "simultàniament" en evidència. Si, al mateix temps, se’ns mostra una gent que es pot comunicar de punta a punta de la Terra, via mòbils i satèlits, i una altra gent que es perd en els territoris sense nord, deixats de la mà de Déu… Si els rics poden moure’s pertot arreu i amb les seves deixalles, els pobres del món poden prendre-hi mal (o fer-ne)… Les diferents cares de la (no)globalització van quedant al descobert. Sí, tot molt esquemàtic, molt per jugar a la dialèctica simple dels contrastos i fins amb alguna "metàfora" -com la del rifle- forçada en extrem -i ja m’ho prenc generosament com a metàfora-. Però ens trena un fresc que deixa les coses ben clares. I convé.

A Babel, l’estat com a institució queda galdós: els diversos estats que hi entren en joc, estan  pendents de la seguretat i de la política, més que no pas dels ciutadans. Ben fàcil és perdre l’embolcall protector de la ciutadania privilegiada. En canvi, res no afebleix l’engranatge repressiu o representatiu de la maquinària estatal.

Ara bé, González Iñárritu es revela sobretot com un humanista. Així, les vivències i els conflictes dels diversos personatges, els fa passar per davant de qualsevol altra consideració. Mostra la solidaritat entre éssers humans d’arreu, en situació de necessitat. Potser sí que es deixa endur per una certa utopia o pel delit -maniqueu fins a cert punt- de presentar com a "bones" les persones i com a "dolents" els estats, els interessos… Tanmateix, parla d’una bondat bàsica, que compartim o podem compartir els que vivim en aquest món, al marge de diferències econòmiques, socials, culturals, religioses, racials i de qualsevol altra mena. Entre la parella nord-americana i aquella gent del poblet mig perdut per l’interior del Marroc, hi ha una entesa, forçada per les circumstàncies, però hi és. Malgrat els egoismes, les pors a la diferència i els neguits que incentiven les paranoies políticomediàtiques, viuen una estona d’entesa essencial, depurada. És de debò que, aleshores, aquells "ianquis" han quedat reduïts -mal sigui transitòriament- a la condició de "persones en el desert" i, en aquella igualtat, és quan es produeix l’entesa.

Entre els infants de cada costat de la frontera, se’ns mostra una innocent complicitat; així com, entre els "perduts pels deserts d’aquest món", trobem un mateix desemparament.

Els personatges de Babel arrosseguen anhels i febleses inherents a la condició humana. Els mouen causes ben diferents, argumentalment gairebé melodramàtiques: una crisi sentimental, el dolor per la viduetat, les ganes de caçar, l’efervescència adolescent… Però, en el comportament i les actituds de tots i cadascun es fan ostensibles els sentiments pregons, les pors, els neguits, les il·lusions… Perquè, globalitzat o no, aquest nostre món és dels éssers humans.

Visualment, González Iñárritu ha adaptat l’estil a les exigències de cada paisatge -terrós i polsegós, al Nord d’Àfrica; sofisticat i estilitzat, al Japó urbà; xaronament llatí, a Mèxic…-; sense perdre nervi en cap moment, però sense l’amanerament formal dels seus films anteriors.

En una seqüència ambientada en una discoteca japonesa, el cineasta ha près una arriscada opció de posada en escena. Com feia al seu episodi d’ 11’09"01, aquí també juga amb el so: la protagonista és una noia sorda i, per tant, el soroll i la música de la discoteca va i ve, segons que el punt de vista acústic és subjectiu o objectiu, és a dir, si representa que la noia no el sent o bé que és l’ambient per on es mou la mossa. Mentrestant, la imatge no queda esclava d’aquest joc: González Iñárritu acompanya visualment el seu joc amb el so, però quan l’espectador ja n’és conscient, llavors allibera la part visual, de manera que la narrativa dels plans passa a tenir una notable complexitat. Una opció, de debò arriscada i que garanteix força estones de xerrada i discussió entre cinèfils.

He deixat els actors gairebé per al final, perquè el repartiment coral, encapçalat per Brad Pitt, Cate Blanchett, Gael García Bernal, Kôji Yakusho… es posa al servei de la pel·lícula, defugint qualsevol tipus de lluiment estelar.

I per acabar, permeteu que esmenti la magnífica banda sonora que signa Gustavo Santaolalla.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!