Club 7 Cinema

Va passar massa sense pena ni glòria per la cartellera, “Tori y Lokita“, com ‘una altra dels germans Dardenne’, i de debò que és una llàstima. I això que els cronistes acreditats a Canes 2022 ens havien avisat de la seva qualitat, apreciacions reblades pel premi del 75è aniversari que va concedir als seus autors el Jurat del Festival de Canes.

Ara que la pel·lícula és a les plataformes (si més no, a Movistar+), podem repescar-la, viure-la i fer-li justícia.

Tot seguit en repasso la sinopsi, el repartiment i en reprodueixo les reaccions que hi va haver a Canes després de la seva projecció:

Sinopsi: En l’actualitat, a Bèlgica, un nen i una adolescent que han vingut sols de l’Àfrica (dos MENA) contraposen la seva amistat invencible a les difícils condicions del seu exili.

Repartiment: Pablo Schils (Toti), Joely Mbundu (Lokita), Alban Ukaj (Betim, el cuiner traficant), Tijmen Govaerts (Luckas), Charlotte De Bruyne (Margot), Nadège Ouedraogo (Justine), Marc Zinga (Firmin, el traficant de persones).

Algunes reaccions a Canes 2022:

Imma Merino, al diari El Punt Avui: (..) els protagonistes són dos germans (un nen reconegut com a refugiat i una adolescent sense papers) originaris de Benín que sobreviuen com poden a Bèlgica: són explotats laboralment, utilitzats per vendre droga, extorquits per traficants de persones i ella és sotmesa a l’abús sexual. Pot semblar que els Dardenne s’acosten a l’explotació de la misèria, però se’n salven mantenint la dignitat dels explotats, que en aquest cas preserven una innocència i, a diferència d’altres films dels belgues, no es redimeixen finalment després de degradar-se moralment per sobreviure. Àngel Quintana, a Caimán: (..) Els Dardenne construeixen la pel·lícula més fosca de la seva carrera. Les institucions socials amb els seus protocols no ofereixen sortides als nouvinguts, les màfies operen convertint els emigrants en carn humana i la insolidaritat es posa de manifest en l’ambient, en aquells que no es volen aturar a la carretera per ajudar els altres. No és només el mal –les màfies– els que provoquen les situacions inhumanes, sinó la insolidaritat social que amb els seus petits gestos distorsiona les estructures del sistema (..) És en la reivindicació d’aquesta innocència dins un món sense innocència on hi ha la clau de la pel·lícula. És en la manera com capturen la mirada dels nens que no poden créixer malgrat les circumstàncies on els Dardenne van més enllà de tot el cinema social i demostren una vegada més que són uns grandiosos cineastes. Xavi Serra, a l’Ara: Tori et Lokita sembla la resposta dels Dardenne a l’auge del racisme a Europa. Davant dels relats xenòfobs que identifiquen immigració amb criminalitat, la pel·lícula mostra l’extrema precarietat i el desemparament de dues persones que no tenen ningú més i que han format una trinxera de tendresa i solidaritat contra una societat hostil que no compta amb ells (..) Un cert maniqueisme en el retrat dels dos migrants i els personatges que els envolten (..) Fidels al realisme compromès del seu cinema. Alejandro G. Calvo, a Twitter: El temps passa però no pels germans Luc i Jean-Pierre Dardenne. A TORI ET LOKITA tornen a fer el que millor saben fer: un relat dur, sec, asfixiant i tristíssim sobre com els desafavorits seran sempre trepitjats. No hi ha esperança que valgui. Anne Thompson, a Twitter: Em va encantar Tori et Lokita dels Dardenne. Em va fer plorar. Les seves pel·lícules sempre són directes i dures. Screen International, a Twitter: Com a totes les pel·lícules de Dardenne, mai no hi ha cap indici de retòrica emocional fàcil. Jonathan Romney, a Screen International: sens dubte, un dels seus millors. Sergi Sánchez, a Twitter: A Tori et Lokita, que podria subtitular-se “Hansel i Gretel a l’Europa del benestar”, els Dardenne recuperen el pols perdut a “El jove Ahmed” per construir un thriller tens i implacable sobre l’explotació dels sense papers en aquest Occident tan mesquí. Paco Vilallonga, a Twitter: Trist, dur, commovedor. El darrer film dels Dardenne et deixa amb el cor glaçat. Tot i alguna escletxa de guió, el seu cinema social és un cop de puny de realisme a l’estomac, més necessari que mai. Imprescindible.   Peter Bradshaw, a The Guardian, els atorga 3 estrelles sobre 5: (..) una senzilla paràbola de la desigualtat i la injustícia entre els marginats i desposseïts al cor de l’Europa occidental. Atès que tant de cinema sembla ser una creació d’ironia i indiferència, els Dardenne són cineastes que creuen que el cinema hauria de significar alguna cosa i intervenir en el món real. Em crida l’atenció la similitud dels Dardenne amb el treball del guionista Paul Laverty per a Ken Loach, tot i que crec que sense la vena d’humor de Laverty/Loach (..) Aquí hi ha una mica de poca traça en el llenguatge dramàtic i he d’admetre que m’inquieta la selecció gairebé automàtica dels Dardenne per a la competició de Canes. S’estan convertint en un dels goril·les d’esquena platejada de Canes, els guanyadors de premis establerts que poden participar en la competició sobre la base d’una gran feina en el passat i no pas una bona feina en el present? Potser. En qualsevol cas, aquí hi ha una simplicitat i claredat de propòsit (..) i els Dardenne obtenen excel·lents actuacions dels seus joves protagonistes. Aurore Engelen, a Cineuropa: Jean-Pierre i Luc Dardenne tornen als fonaments de la seva filmografia amb una història impressionantment refinada sobre dos nens deixats de la mà de Déu (..) Els cineastes tornen a un estil de cinema refinat amb la pel·lícula, apropant-se al màxim als seus dos protagonistes, casant-ne els moviments -la batalla permanent de Tori i la resistència de Lokita-. És un estil centrat en el moviment, amb pocs ressorts narratius però extremadament tensos, 90 minuts d’intensitat dramàtica que sorgeixen d’unes mirades, una cançó i un final hàbil, un final aclaparador, que reivindica l’àmbit polític de la pel·lícula, el compromís dels directors a l’hora de qüestionar la nostra relació amb els altres. La pel·lícula acaba amb un crit; és una crida, un gest artístic, una súplica fictícia per revisar les nostres polítiques migratòries i (re)despertar la nostra consciència. Un conte dramàtic, una paràbola, un thriller humà i social sobre les injustícies fonamentals, econòmiques, socials i racials que es troben al cor de la societat actual. Joan Millaret, a Cinemacatalà.net: (..) Els Dardenne tenen la fórmula apresa de fer cinema social i de denúncia de les injustícies. Queda una sensació de camí esgotat, una fórmula repetida, com si fessin la mateixa pel·lícula una vegada i una altre, però això no vol dir que la seva fórmula hagi deixat de funcionar. Ara sembla més depurada i concisa, si cap, nodrint-se de l’austeritat, la senzillesa i l’eficiència. El seu missatge és directe i contundent, sense subterfugis, a vegades sembla una proclama o un eslògan, però el seu compromís a través dels anys els avalen més que mai (..).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!