Club 7 Cinema

“20.000 especies de abejas“, de la basca Estíbaliz Urresola, en eusquera i amb coproducció catalana, es va presentar al Festival de Berlín 2023 (on, la nena protagonista, va guanyar el Premi a la Millor Interpretació) i després va triomfar al festival de cinema espanyol de Màlaga. Ara s’ha estrenat a casa nostra (i en particular al Cinema Truffaut, de Girona).

Sinopsi: la Cocó és una nena de vuit anys que no encaixa amb les expectatives de la resta i no entén per què. Tothom al voltant seu insisteix a dir-li Aitor, però no es reconeix en aquest nom ni en la mirada dels altres. La seva mare, Ane, que passa per una crisi professional i sentimental, aprofitarà les vacances per a viatjar amb els seus tres fills a ca la mare, on viu també la seva tia Lourdes, estretament lligada a la cria d’abelles i la producció de mel. Aquest estiu que canviarà les seves vides obligarà aquestes dones de tres generacions molt diferents a enfrontar-se als dubtes i els temors, i, sobretot, a Ane a ser per fi honesta amb si mateixa.

Amb: Sofía Otero, Patricia López Arnaiz, Ane Gabarain, Itziar Lazkano, Sara Cózar.

En recupero tot seguit algunes reaccions que va haver-hi ran de la projecció del film a la Berlinale i, a continuació, alguns articles publicats a casa nostra amb motiu de l’estrena.

Reaccions al Festival de Berlín.

Xavi Serra, a la seva crònica al diari ‘Ara’: (..) Rebuda amb una ovació al Festival de Berlín, aquesta coproducció basca i catalana s’endinsa en l’univers infantil de la Coco durant l’estiu que passa amb la seva mare i germans a la casa familiar dels avis. El taller d’escultura de l’avi, la piscina del poble i, sobretot, els ruscs d’abelles de la tia són els escenaris d’una història amb moltes capes sobre identitats que lluiten per obrir-se pas, els prejudicis que entelen les mirades i la importància del nom que triem per a nosaltres. I Xavi Serra hi entrevista Estíbaliz Urresola, que, entre altres coses diu: (..) m’agradaria que servís per apropar la realitat dels nens trans i generar diàleg i debat (..) A l’euskera els adjectius no tenen gènere i, a més, té un registre que s’utilitza molt en el tu a tu i que permet referir-se a una tercera persona sense utilitzar el gènere. I això és important per al personatge de Coco, perquè li permet relacionar-se amb altres personatges sense la marca del gènere i així guanyar territori. I en una pel·lícula que parla d’identitats diverses em semblava important la diversitat lingüística (..). ‘Screen International‘: (..) crea un mosaic texturat de veus i vistes sense perdre mai la nostra simpatia per la seva protagonista prepubescent. Guy Lodge, a la seva crítica a ‘Variety’: La reeixida ‘opera prima’ d’Estibaliz Urresola Solaguren tracta la crisi de gènere de la seva protagonista de vuit anys amb cura i compassió, però també està atenta als ritmes i conflictes familiars més amplis. Amb el temps, històries com “20.000 espècies d’abelles” arribaran a ser tan habituals dins del gènere dels relats iniciàtics com les històries del primer amor o el desamor: una noia jove, infeliç a la seva pell i en desacord amb la seva família, finalment reconeix el seu gènere al llarg d’un estiu cabdal i convenç als altres perquè també el reconeguin. (..) La pel·lícula no s’afirma com un drama temàtic, en gran part perquè, a mesura que Solaguren presenta els passos graduals de la seva protagonista de vuit anys cap a l’autorealització, la seva pel·lícula no té gaire tema per on començar (..) [Coco] troba un aliat, però, en la seva tia àvia Lourdes (Ane Gabarain, meravellosa), una apicultora pacient i pragmàtica que la creu en la seva paraula quan diu qui és, i l’encoratja a més a trobar un nom per ella mateixa. La Lourdes també l’omple d’alguna reconfortant mitologia apiana basca, animant-la a compartir secrets i confessions amb els ruscs quan ningú més l’escolti. El guió discursiu de Solaguren troba molt farratge metafòric en les estructures comunals de la natura, en relació amb els conflictes i les aberracions de la vida familiar humana. Sergi Sánchez, a Facebook: (..) destil·la la mel i l’amargor de dos temes que semblen preocupar especialment una certa tendència del cinema espanyol contemporani: d’una banda, hi ha la qüestió de la identitat de gènere, representada en Aitor (Sofia Otero) (..); de l’altra, hi ha la maternitat, encarnada en Ane (esplèndida Patricia López Arnaiz), en permanent conflicte generacional, enfrontant-se al seu propi trànsit (personal, artístic, familiar) en tensió amb la figura (absent, difusa però intensa) del patriarcat, i amb els prejudicis de les dones que no entenen les derives de la seva cerca. En aquesta representativitat temàtica, que Urresola subratlla perquè tots els personatges tinguin les seves raons i tots els espectadors la seva pròpia opinió, hi ha els equilibris i les fragilitats d’una pel·lícula que, en clau naturalista, vol rendir homenatge a la diversitat en la manera en què som i ens relacionem amb el món (..) La pel·lícula pren la forma d’un rusc, una colònia d’abelles que Urresola contempla amb curiositat entomològica. L’apicultura adquireix, doncs, una dimensió simbòlica que organitza els personatges, que els fa participar d’un projecte en comú (..) “Ella no fa una transició, és qui és des del principi. Allò que transiciona és la seva capacitat lingüística per expressar-ho, i el que aprèn és a adquirir la confiança per fer-ho. Qui transiciona és la família, que l’ha de deixar de veure com un nen” [diu la cineasta]. Alfonso Rivera, al seu comentari a ‘Cineuropa’: Estíbaliz Urresola debuta com a directora amb una pel·lícula sensible, activista i commovedora, protagonitzada per un grup d’actrius excepcionals (..) Crec que tinc raó de pensar que Carla Simón, que fa un any va guanyar l’Ós d’Or i que ara forma part d’aquest jurat de Berlín, trobarà similituds amb el seu “Alcarràs” en aquesta pel·lícula, que també se centra en la vida rural, els canvis i la llar, encara que els conflictes que planteja són diferents, però igualment universals (..) L’aparició de la filla/germana/neboda/néta transsexual actuarà com a detonant per a totes elles [les dones de diferents generacions de la família]. Cadascuna reaccionarà de manera diferent, oposada o enfrontada, ja que no sempre s’accepta el canvi quan ens hi trobem. La cineasta, el curtmetratge de la qual, “Cuerdas” es va projectar a la Setmana de la Crítica de Canes, aborda ara la pluralitat, l’exploració i la transformació amb una sensibilitat estratosfèrica, una narració rica en subtileses i símbols (tot i que amb una durada excessiva de dues hores) i un treball magnífic de les seves actrius. Patricia López Arnaiz i Ane Gabarain són tremendes com l’Ane i la Patria, respectivament, però no hi ha prou adjectius per elogiar la Sofía Otero (vigileu-la, és impossible no sucumbir al seu talent). Jordan Mintzer, a la seva crítica per a ‘The Hollywood Reporter’: (..) aquesta commovedora crònica de la transició gradual d’una criatura de 8 anys, i l’efecte que té en una família durant les seves vacances d’estiu, aconsegueix ser alhora oportuna i atemporal, fent que el seu tema candent se senti com part d’un més gran i espiritual cicle de vida i de pèrdua. Portada per un cinema impressionantment fluïd i decididament naturalista, amb actuacions que mai toquen una nota falsa, “20.000 especies de abejas” marca un debut assegurat, aconseguint un crescendo emocional lent però segur durant els últims minuts. L’estil i l’ambientació específics de la pel·lícula són evidents des del primer moment, submergint-nos en un món que anem descobrint al llarg de dues hores sense presses. Utilitzant una càmera de mà i un enfocament semblant a un documental, Urresola Solaguren captura esdeveniments cabdals com si es desenvolupessin en silenci en temps real, sense emfatitzar mai el drama que bombolleja constantment sota la superfície. Els seus mètodes recorden el treball tant de Ken Loach com dels germans Dardenne, així com d’una nova generació de directors espanyols com ara Carla Simón, que l’any passat va guanyar l’Ós d’Or de Berlín amb “Alcarràs” (..). Violeta Kovacsics, a la seva crònica d’ ‘OtrosCinesEuropa’: (..) La història d’una nena trans en ple procés de comprensió del que li està passant, es presenta a Berlín en un moment en què sembla que el drama rural costumista s’ha instal·lat en cert cinema espanyol per conviure amb una altra de les seves grans tendències, la del thriller amb rerefons sociopolític (..) A la manera d’”Estiu 1993″, Estibaliz Urresola Solaguren privilegia el punt de vista de la nena protagonista. Tot i això, no és dogmàtica en la proposta: la pel·lícula se centra tant en la filla com en la mare, atrapada entre les seves tribulacions, les de la seva filla i les de la seva pròpia mare, una dona catòlica. A diferència del cinema de Simón (amb qui la compararan pel mateix fet de ser a Berlín, però també pel retrat familiar i rural), el drama s’imposa al realisme. Tant a “Estiu 1993”, com a “Alcarràs”, hi ha un treball amb els llocs i especialment amb els actors que sorgeix de la pròpia realitat. En el cas de “20.000 especies de abejas”, com passava a “Cinco lobitos”, les intencions són bones, però la forma, la del costumisme academicista, resulta una mica antiga. Són pel·lícules excessivament literals (..). José Luís Losa, a la seva crònica a ‘La Voz de Galícia’: (..) ve de rebre a la seva sessió per a la premsa la més gran ovació de totes les projeccions celebrades fins ara a la competició (..) Entra directament en aquesta categoria cada cop més estesa de les anomenades pel·lícules de tema. En aquest cas, la disfòria de gènere que pateix Cocó (..) Els estrictes mèrits artístics [de la pel·lícula] són els de la correcció de factura i un to inatacable en l’explicació d’aquest conflicte que pateix qui encara no s’acaba de descobrir i ja pateix el mal de la disconformitat amb la seva atribució biològica (..) La nena Sofia Otero té intuïció i mirada. Però no és de cap manera aquesta pel·lícula una obra que exposi cap carta creativa més gran. És cinema honest el d’Estíbaliz Urresola. Però el seu guió està innecessàriament estirat (..) i es perd en una certa dispersió amb el personatge de la mare (..) que resta força al conflicte de la seva jove i dolguda protagonista. És veritat que en el seu tram final sí que hi ha més encert i resol amb alguna convicció dramàtica aquest coll d’embut existencial sobre la pròpia identitat (..). Gerard Casau n’ha piulat: (..) exhibeix el pols d’Estibaliz Urresola Solaguren en retratar les tensions a l’espai familiar. Però la (lloable) voluntat de tenir dues perspectives sobre el procés d’autodescobriment d’una nena trans acaba sobrecarregant el film. Maria Cusó Serra n’ha piulat: (..) ens pregunta sobre la pròpia identitat i reflexiona sobre quin paper hi juga la mirada de l’altre en la construcció del “jo”. Preciosa i amb unes interpretacions ‘TOP’. Arriba a sales el 21 d’abril.

Articles publicats ran de l’estrena a casa nostra:

Crítica de Paula Arantzazu Ruiz, al diari ‘Ara’: ‘20.000 espècies d’abelles’: tendra faula en euskera sobre el viatge d’iniciació d’una nena trans. (..) Més enllà del retrat familiar tradicional, el film és, en poques paraules, un viatge d’iniciació en què una nena adquireix la confiança i la determinació necessàries per expressar allò tan profund com qui és, i Urresola sap plantejar, en aquest sentit, les preguntes adequades en els moments precisos. (..) D’altres vegades, tanmateix, Urresola insisteix massa en les tensions de la transició de gènere, repetint idees i, com a conseqüència, deixant de banda la resta de personatges. (..) Són carències habituals de les opera prima i que, en certa manera, s’atenuen amb la interpretació tan magnífica de la petita Sofía Otero, un veritable diamant en brut.

Article de Daniel Pérez-Pàmies, al ‘Full de sala del Cinema Truffaut’: Els noms propis. (..) la pel·lícula d’Urresola ve a prolongar alguns dels principis formals i temàtics que caracteritzen el cinema de la [Carla] Simón i, en un sentit més ampli, una certa tendència del cas contemporani: el desplaçament cap al món rural, l’exploració de l’espai íntim, l’aposta per un retrat naturalista, la importància dels vincles familiars o la reivindicació d’una mirada femenina. (..) Què significa ser dona o, potser millor dit, què significa sentir-se dona? Aquesta seria la gran pregunta que travessa a les tres generacions que protagonitzen la pel·lícula d’Urresola. (..) Des de les primeres seqüències, les qüestions de la identitat i la diferència apareixen i queden fixades com el tema central. En plena polèmica per la recent aprovació de la llei trans, “20.000 especies de abejas” aborda aquesta problemàtica des d’una perspectiva alhora sensible i múltiple, donant veu i opinió a tots els seus personatges i deixant en tot moment l’espai a l’espectador. (..) Al País Basc, on les abelles sempre han format part de la vida íntima, hi havia un costum que consistia a informar-los de tot el que afectava el nucli familiar. En aquest marc, gairebé màgic, tant l’entorn rural com els dies d’estiu, el parèntesi d’espai i temps en el qual transcorre la pel·lícula d’Urresola, no són tant el paisatge d’un món en desaparició com un lloc de possibles, on es pot produir fins i tot el miracle d’un segon naixement. (..) Perquè si bé les paraules ens ajuden a identificar, comprendre i ordenar el món que ens envolta, els noms propis ens permeten singularitzar-lo. El nostre nom, al cap i a la fi, és el bé més íntim: allò que ens precedeix, ens diferencia i ens identifica. El que Urresola proposa, al cap i a la fi, és aprendre a anomenar el món que estimem i veure’l amb els ulls de l’altre (..).

Crítica d’Imma Merino, al diari ‘El Punt Avui’: El rusc de la diversitat. (..) una jove basca, Estibaliz Urresola, ha dirigit el seu primer llargmetratge amb la idea que el rusc pot simbolitzar la diversitat mentre cada abella fa la seva aportació a una estructura organitzada: elles mateixes garanteixen la biodiversitat. Tanmateix, la societat, representada a través d’una família basca a la qual pertany una criatura que sent que el seu cos no es correspon al sexe assignat, ha de fer una transició per entendre integralment la diversitat humana. (..) No vol ser Aitor, passa pel nom de Coco i, finalment, es reconeix com a Lucia. De fet, més aviat, necessita que els altres la reconeguin com és acceptant i dient el nom que ha escollit. Potser el fet que la identitat passi pel nom fa que algunes coses siguin massa dites a la pel·lícula, acostant-se cap a la pedagogia, encara que Urresola volgués evitar-ho. Tanmateix, ho contraresta amb un desplegament de sensibilitat i delicadesa (..).

Bernat Salvà entrevista Estíbaliz Urresola, al diari ‘El Punt Avui’: “El món pot ser molt violent amb qui surt de la norma”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!