Club 7 Cinema

Arriben bones ressenyes de la presentació en concurs a la Berlinale 2023 de la coproducció basco-catalana “20.000 especies de abejas”, en les quals els cronistes no s’estan de fer comparacions amb “Alcarràs”, de Carla Simón, que aquest any és al Jurat.

La jornada festivalera ha reunit un bon grapat de noms coneguts, com l’alemany Christian Petzold que, pel que diuen, ha ofert una sorprenent pel·lícula prou divertida, o el portuguès João Canijo, que es veu que es passa de claustrofòbic -amb un film que, a més a més, té una mena de rèplica, imatge especular, en una altra pel·lícula, del mateix títol, amb les paraules invertides, i que es veurà en una altra jornada de Berlín, a la secció Encounters-. Completen el firmament estelar de cineastes del dia el fill de David Cronenberg, en Brandon, que no es queda curt parlant de terror, i el prolífic sud-coreà Hong Sangsoo, que en aquesta ocasió no ha acabat de fer el pes a tothom.

Competició.

20.000 especies de abejas (20,000 Species of Bees), d’Estibaliz Urresola Solaguren, producció País Basc / Catalunya, amb Sofía Otero, Patricia López Arnaiz, Ane Gabarain, Itziar Lazkano, Sara Cózar.

Sinopsi: la Cocó és una nena de vuit anys que no encaixa amb les expectatives de la resta i no entén per què. Tothom al voltant seu insisteix a dir-li Aitor, però no es reconeix en aquest nom ni en la mirada dels altres. La seva mare, Ane, que passa per una crisi professional i sentimental, aprofitarà les vacances per a viatjar amb els seus tres fills a ca la mare, on viu també la seva tia Lourdes, estretament lligada a la cria d’abelles i la producció de mel. Aquest estiu que canviarà les seves vides obligarà aquestes dones de tres generacions molt diferents a enfrontar-se als dubtes i els temors, i, sobretot, a Ane a ser per fi honesta amb si mateixa.

Algunes reaccions.

Xavi Serra, a la seva crònica al diari ‘Ara’: (..) Rebuda amb una ovació al Festival de Berlín, aquesta coproducció basca i catalana s’endinsa en l’univers infantil de la Coco durant l’estiu que passa amb la seva mare i germans a la casa familiar dels avis. El taller d’escultura de l’avi, la piscina del poble i, sobretot, els ruscs d’abelles de la tia són els escenaris d’una història amb moltes capes sobre identitats que lluiten per obrir-se pas, els prejudicis que entelen les mirades i la importància del nom que triem per a nosaltres. I Xavi Serra hi entrevista Estíbaliz Urresola, que, entre altres coses diu: (..) m’agradaria que servís per apropar la realitat dels nens trans i generar diàleg i debat (..) A l’euskera els adjectius no tenen gènere i, a més, té un registre que s’utilitza molt en el tu a tu i que permet referir-se a una tercera persona sense utilitzar el gènere. I això és important per al personatge de Coco, perquè li permet relacionar-se amb altres personatges sense la marca del gènere i així guanyar territori. I en una pel·lícula que parla d’identitats diverses em semblava important la diversitat lingüística (..). ‘Screen International‘: (..) crea un mosaic texturat de veus i vistes sense perdre mai la nostra simpatia per la seva protagonista prepubescent. Guy Lodge, a la seva crítica a ‘Variety’: La reeixida ‘opera prima’ d’Estibaliz Urresola Solaguren tracta la crisi de gènere de la seva protagonista de vuit anys amb cura i compassió, però també està atenta als ritmes i conflictes familiars més amplis. Amb el temps, històries com “20.000 espècies d’abelles” arribaran a ser tan habituals dins del gènere dels relats iniciàtics com les històries del primer amor o el desamor: una noia jove, infeliç a la seva pell i en desacord amb la seva família, finalment reconeix el seu gènere al llarg d’un estiu cabdal i convenç als altres perquè també el reconeguin. (..) La pel·lícula no s’afirma com un drama temàtic, en gran part perquè, a mesura que Solaguren presenta els passos graduals de la seva protagonista de vuit anys cap a l’autorealització, la seva pel·lícula no té gaire tema per on començar (..) [Coco] troba un aliat, però, en la seva tia àvia Lourdes (Ane Gabarain, meravellosa), una apicultora pacient i pragmàtica que la creu en la seva paraula quan diu qui és, i l’encoratja a més a trobar un nom per ella mateixa. La Lourdes també l’omple d’alguna reconfortant mitologia apiana basca, animant-la a compartir secrets i confessions amb els ruscs quan ningú més l’escolti. El guió discursiu de Solaguren troba molt farratge metafòric en les estructures comunals de la natura, en relació amb els conflictes i les aberracions de la vida familiar humana. Sergi Sánchez, a Facebook: (..) destil·la la mel i l’amargor de dos temes que semblen preocupar especialment una certa tendència del cinema espanyol contemporani: d’una banda, hi ha la qüestió de la identitat de gènere, representada en Aitor (Sofia Otero) (..); de l’altra, hi ha la maternitat, encarnada en Ane (esplèndida Patricia López Arnaiz), en permanent conflicte generacional, enfrontant-se al seu propi trànsit (personal, artístic, familiar) en tensió amb la figura (absent, difusa però intensa) del patriarcat, i amb els prejudicis de les dones que no entenen les derives de la seva cerca. En aquesta representativitat temàtica, que Urresola subratlla perquè tots els personatges tinguin les seves raons i tots els espectadors la seva pròpia opinió, hi ha els equilibris i les fragilitats d’una pel·lícula que, en clau naturalista, vol rendir homenatge a la diversitat en la manera en què som i ens relacionem amb el món (..) La pel·lícula pren la forma d’un rusc, una colònia d’abelles que Urresola contempla amb curiositat entomològica. L’apicultura adquireix, doncs, una dimensió simbòlica que organitza els personatges, que els fa participar d’un projecte en comú (..) “Ella no fa una transició, és qui és des del principi. Allò que transiciona és la seva capacitat lingüística per expressar-ho, i el que aprèn és a adquirir la confiança per fer-ho. Qui transiciona és la família, que l’ha de deixar de veure com un nen” [diu la cineasta]. Alfonso Rivera, al seu comentari a ‘Cineuropa’: Estíbaliz Urresola debuta com a directora amb una pel·lícula sensible, activista i commovedora, protagonitzada per un grup d’actrius excepcionals (..) Crec que tinc raó de pensar que Carla Simón, que fa un any va guanyar l’Ós d’Or i que ara forma part d’aquest jurat de Berlín, trobarà similituds amb el seu “Alcarràs” en aquesta pel·lícula, que també se centra en la vida rural, els canvis i la llar, encara que els conflictes que planteja són diferents, però igualment universals (..) L’aparició de la filla/germana/neboda/néta transsexual actuarà com a detonant per a totes elles [les dones de diferents generacions de la família]. Cadascuna reaccionarà de manera diferent, oposada o enfrontada, ja que no sempre s’accepta el canvi quan ens hi trobem. La cineasta, el curtmetratge de la qual, “Cuerdas” es va projectar a la Setmana de la Crítica de Canes, aborda ara la pluralitat, l’exploració i la transformació amb una sensibilitat estratosfèrica, una narració rica en subtileses i símbols (tot i que amb una durada excessiva de dues hores) i un treball magnífic de les seves actrius. Patricia López Arnaiz i Ane Gabarain són tremendes com l’Ane i la Patria, respectivament, però no hi ha prou adjectius per elogiar la Sofía Otero (vigileu-la, és impossible no sucumbir al seu talent). Jordan Mintzer, a la seva crítica per a ‘The Hollywood Reporter’: (..) aquesta commovedora crònica de la transició gradual d’una criatura de 8 anys, i l’efecte que té en una família durant les seves vacances d’estiu, aconsegueix ser alhora oportuna i atemporal, fent que el seu tema candent se senti com part d’un més gran i espiritual cicle de vida i de pèrdua. Portada per un cinema impressionantment fluïd i decididament naturalista, amb actuacions que mai toquen una nota falsa, “20.000 especies de abejas” marca un debut assegurat, aconseguint un crescendo emocional lent però segur durant els últims minuts. L’estil i l’ambientació específics de la pel·lícula són evidents des del primer moment, submergint-nos en un món que anem descobrint al llarg de dues hores sense presses. Utilitzant una càmera de mà i un enfocament semblant a un documental, Urresola Solaguren captura esdeveniments cabdals com si es desenvolupessin en silenci en temps real, sense emfatitzar mai el drama que bombolleja constantment sota la superfície. Els seus mètodes recorden el treball tant de Ken Loach com dels germans Dardenne, així com d’una nova generació de directors espanyols com ara Carla Simón, que l’any passat va guanyar l’Ós d’Or de Berlín amb “Alcarràs” (..). Violeta Kovacsics, a la seva crònica d’ ‘OtrosCinesEuropa’: (..) La història d’una nena trans en ple procés de comprensió del que li està passant, es presenta a Berlín en un moment en què sembla que el drama rural costumista s’ha instal·lat en cert cinema espanyol per conviure amb una altra de les seves grans tendències, la del thriller amb rerefons sociopolític (..) A la manera d'”Estiu 1993″, Estibaliz Urresola Solaguren privilegia el punt de vista de la nena protagonista. Tot i això, no és dogmàtica en la proposta: la pel·lícula se centra tant en la filla com en la mare, atrapada entre les seves tribulacions, les de la seva filla i les de la seva pròpia mare, una dona catòlica. A diferència del cinema de Simón (amb qui la compararan pel mateix fet de ser a Berlín, però també pel retrat familiar i rural), el drama s’imposa al realisme. Tant a “Estiu 1993”, com a “Alcarràs”, hi ha un treball amb els llocs i especialment amb els actors que sorgeix de la pròpia realitat. En el cas de “20.000 especies de abejas”, com passava a “Cinco lobitos”, les intencions són bones, però la forma, la del costumisme academicista, resulta una mica antiga. Són pel·lícules excessivament literals (..). José Luís Losa, a la seva crònica a ‘La Voz de Galícia’: (..) ve de rebre a la seva sessió per a la premsa la més gran ovació de totes les projeccions celebrades fins ara a la competició (..) Entra directament en aquesta categoria cada cop més estesa de les anomenades pel·lícules de tema. En aquest cas, la disfòria de gènere que pateix Cocó (..) Els estrictes mèrits artístics [de la pel·lícula] són els de la correcció de factura i un to inatacable en l’explicació d’aquest conflicte que pateix qui encara no s’acaba de descobrir i ja pateix el mal de la disconformitat amb la seva atribució biològica (..) La nena Sofia Otero té intuïció i mirada. Però no és de cap manera aquesta pel·lícula una obra que exposi cap carta creativa més gran. És cinema honest el d’Estíbaliz Urresola. Però el seu guió està innecessàriament estirat (..) i es perd en una certa dispersió amb el personatge de la mare (..) que resta força al conflicte de la seva jove i dolguda protagonista. És veritat que en el seu tram final sí que hi ha més encert i resol amb alguna convicció dramàtica aquest coll d’embut existencial sobre la pròpia identitat (..). Gerard Casau n’ha piulat: (..) exhibeix el pols d’Estibaliz Urresola Solaguren en retratar les tensions a l’espai familiar. Però la (lloable) voluntat de tenir dues perspectives sobre el procés d’autodescobriment d’una nena trans acaba sobrecarregant el film. Maria Cusó Serra n’ha piulat: (..) ens pregunta sobre la pròpia identitat i reflexiona sobre quin paper hi juga la mirada de l’altre en la construcció del “jo”. Preciosa i amb unes interpretacions ‘TOP’. Arriba a sales el 21 d’abril.

Roter Himmel (Afire) (Le ciel rouge), de Christian Petzold , producció Alemanya 2023, amb Thomas Schubert, Paula Beer, Langston Uibel, Enno Trebs, Matthias Brandt.

Sinopsi: En Leon i en Fèlix tenien previst passar l’estiu junts en una casa de vacances a la costa del Bàltic. Volien ser-hi com a amics, però també per treballar: un, en el seu segon llibre; l’altre, muntant la seva carpeta d’art. Però la Nadja i el Devid també hi són, i porten moltes vibracions positives amb ells. Quatre joves experimentant amb l’amor, encara que això no li resulti fàcil a en Leon. El seu manuscrit inacabat el persegueix allà on va, ja sigui a la casa d’estiueig o a la platja. El bon humor dels altres sovint fa que el seu caigui en picat. La visita de l’editor és imminent. Però, quan aquest últim arriba amb el seu petit cotxe enginyós, el bosc comença a cremar. Plou cendra, el cel es torna vermell i una relació-drama que fusiona intensitat física i sublimació artística pren un gir cap a una nova dimensió.

Algunes reaccions.

Wilhem Tár ha reclamat, a Twitter: Os d’Or per a Christian Petzold. José Luís Losa, a la seva crònica a ‘La Voz de Galícia’: No ens agafa gens de sorpresa que l’alemany Christian Petzold hagi servit, al seu pas per la competició, el cinema de la més alta nissaga creativa i emocional amb “Afire” (..) Amb una veta d’humor molt brillant, gairebé identificable amb el cinema dels Coen, també [ha estat] molt aplaudida a la projecció de premsa (..) Petzold suma així la seva candidatura a un Ós d’Or que se li ha negat en tres dècades de carrera. Ben Croll, a la seva crítica a ‘IndieWire’: El cineasta canvia la història amb H majúscula de “Phoenix” i la fantasia romàntica d'”Undine” per un estudi de personatges més suau, i de vegades sorprenentment divertit (..). Jonathan Romney, a ‘Screen International’: Hi ha moltes més rialles a “Afire” del que mai hi ha hagut en una pel·lícula de Christian Petzold, però de mena irònica i sofisticada. Gerard Casau n’ha piulat: A ‘Afire’, un escriptor és perseguit per l’acte (el treball) creatiu, convertit en una barrera per a relacionar-se amb el món. I Christian Petzold hi conjuga inesperadament la dinàmica entre els personatges com una ‘screwball’ baixada de revolucions. Violeta Kovacsics escriu a ‘OtrosCinesEuropa’: No entrava als nostres plans que el cineasta alemany brindés una pel·lícula que, per moments, és una comèdia. A “Roter Himmel” [“Afire”], Leon, un jove escriptor, passa uns dies a casa d’un amic a la costa bàltica alemanya. La idea és que ell pugui acabar el manuscrit mentre el seu company prepara una carpeta per a una escola de fotografia. Tot i això, aviat queda clar que el paradís de la inspiració no serà tal, perquè res surt segons el previst: el cotxe s’espatlla a mig camí, un incendi assetja la zona i en arribar a la casa hi ha una llogatera inesperada, Nadja. En aquesta discordança entre les expectatives del recés de pau i la realitat de la vida en moviment hi ha el neuròtic Leon (..) Hi ha gairebé una lliçó de vida a la pel·lícula de Petzold: la d’entendre que, fins i tot en aquests moments de productivitat desbocada, a més de treballar, per crear, cal viure. L’escriptor pot crear mirant-se a penes el melic? No és des de la realitat, des del gest de mirar els altres, que neix l’art? Aquestes són algunes de les qüestions que planteja “Roter Himmel” (..) A “Roter Himmel”, la comèdia habita la pel·lícula però que no la posseeix. El film tampoc rebutja el misteri o fins i tot la tragèdia, i a la part final cau amb els dos peus a terra del drama. Encara que aquest canvi en el to pugui semblar abrupte, al llarg de la pel·lícula n’hi ha una amenaça latent (..) Petzold és un cineasta únic a l’hora de plantejar el suggeriment, el que s’intueix. A “Roter Himmel”, passa sobretot a través del so, del que se sent, però roman fora de camp (..) Hi ha el que s’escolta però no es veu, i també el que s’observa però no se sent (..) És una pel·lícula una mica més complexa del que aparenta, però Petzold aconsegueix que tot sembli fàcil (..). David Rooney, a la seva crítica per a ‘The Hollywood Reporter’ en diu: Deixant enrere l’enigma de conte de fades de la seva darrera pel·lícula, “Undine”, Christian Petzold, a “Afire” torna al realisme cru més característic de la seva obra, fins i tot quan ha flirtejat amb el gènere, des del ‘noir’ ¡ el melodrama fins al thriller hitchcockià. L’autor alemany també s’allunya de les ciutats densament poblades que han estat habituals a la seva filmografia, deixant els seus personatges en l’entorn aparentment tranquil d’una ciutat de platja adormida al mar Bàltic i una casa d’estiueig en boscos idíl·lics. Però el cel es torna vermell a mesura que els incendis forestals s’acosten, plou cendra i la vida salvatge fuig. L’ansietat provocada pel desastre natural es fa ressò dels dubtes sobre si mateix del personatge central, Leon (Thomas Schubert), que ha fugit de Berlín per treballar en el manuscrit de la seva nova novel·la, amb l’ànim tocat per la resposta tèbia del seu editor. L’acompanya en Felix (Langston Uibel), la família del qual és propietària de la casa on s’allotjaran. Però els seus plans comencen a fallar de seguida quan el cotxe d’en Fèlix s’avaria a 12 quilòmetres del seu destí.  Petzold, retratista de personatges molt incisiu, no perd el temps a mostrar-nos com de diferents són aquests dos amics (..) Les molèsties de l’escriptor continuen quan finalment arriben a la casa i descobreixen que la compartiran amb una dona que la mare de Felix es va oblidar d’esmentar (..) Els dos homes no es troben físicament amb la seva companya de casa sorpresa, Nadja (Paula Beer), fins al cap de dos dies, però la senten cada nit fent sexe sorollós i vigorós a l’habitació del costat (..) Tot això sembla inusualment lleuger i magre per a una pel·lícula de Petzold, sense els seus elements habituals de context polític, econòmic, històric o social, gairebé com si es desviés cap al territori d’Eric Rohmer, amb un toc de Mia Hansen-Løve. Però a mesura que les informacions sobre els incendis es tornen més preocupants i el so dels bombardejos d’aigua sobrevolant la zona es fa més freqüent, s’hi introdueix un subtil indici de mal presentiment. De vegades, això recorda el thriller eròtic d’Alain Guiraudie “El desconegut del llac”, tot i que el temor a “Afire” no funciona de la manera que podríeu esperar (..) Feta sense música no diegètica ni treball de càmera que cridi l’atenció, en línia amb l’estètica minimalista de l’escola de Berlín, aquesta és una pel·lícula enganyosament senzilla i directa, però amb capes emocionals, ben interpretada per un repartiment ajustat. (..) Per a un director conegut pel seu treball amb protagonistes femenines (amb Nina Hoss com a musa de llarga data abans de Beer), la perspectiva masculina aquí és una relativa raresa. Però no es fa a costa del caràcter de Beer; La Nadja és totalment autònoma i no es defineix de cap manera per la manera com la veuen els homes (..). Florent Boutet escriu a ‘Le bleu du miroir’: “Mal que el cineasta diu que ho havia concebut com una història estiuenca de vacances, les primeres escenes ens aboquen en una atmosfera de film de terror, amb els dos homes que pateixen l’avaria del cotxe en ple bosc i han de seguir anant a peu per un univers inquietant (..) La pel·lícula demostra de seguida que no s’avé al que ens n’havíem imaginat, metamorfosant-se des que ens pensàvem haver-la copsat (..) Un potencial film de terror, Petzold el transforma en educació sentimental amb la irrupció sorpresa d’un tercer personatge, Nadja, i encara un quart, Devid (..). Sergi Sánchez, a Facebook: (..) comença com una comèdia lleugera, però les aparences enganyen. Com en una pel·lícula de Rohmer, tot passa a l’estiu, les relacions amoroses flueixen, i hi ha un personatge permanentment insatisfet, Leon, un escriptor que està acabant la segona novel·la en una casa a peu de costa, al voltant del qual s’articulen les energies dels que l’acompanyen, i també d’una naturalesa que acabarà sent devastadora (..) Petzold, que es diverteix posant-lo en evidència [al personatge de Leon], també l’observa des de la compassió a través d’un personatge deliciós, Nadja (la magnífica Paula Beer d’Ondina), que combina lucidesa i alegria de viure. En la que potser és la pel·lícula més accessible de la seva filmografia, el director de “Phoenix” deriva la seva pel·lícula cap a allò tràgic amb mà invisible, però la mutació interna del relat mai no resulta arbitrària. Serveix per demostrar que a la ficció sempre han de ressonar els ecos de la vida. Xavi Serra, a la seva crònica al diari ‘Ara’: (..) Com en una pel·lícula estiuenca d’Éric Rohmer, els personatges xerren, passegen i s’equivoquen, sobretot el protagonista, que sembla sortit d’una comèdia de Judd Apatow. I tot és lleuger i divertit fins que deixa de ser-ho en un tram final sublim que ens recorda l’altura de Petzold com a director.

Mal Viver (Bad Living), de João Canijo , producció Portugal / França 2023, amb Anabela Moreira, Rita Blanco, Madalena Almeida, Cleia Almeida, Vera Barreto

Sinopsi: Cinc dones regeixen un vell hotel, intentant salvar-lo de la decadència inexorable. Un conflicte de llarga data, potser irreparable, els pesa: són mares que no poden estimar les seves filles, que al seu torn no poden ser mares. Quan la jove Salomé arriba a l’hotel, es tornen a obrir velles ferides. Entrapada entre el ressentiment i la recerca d’una sortida, la seva mare, la Piedade, pren una decisió dràstica.

Algunes reaccions.

Gerard Casau n’ha piulat: No tinc clar si les desercions a la projecció de ‘Mal viver’ van ser una reacció de rebuig al film o la constatació que la fatiga festivalera no és el millor context per afrontar aquest melodrama aclaparador i sec, que segurament es beneficiï d’una revisió. Lee Marshall, a ‘Screen International’: (..) és una obra inquietant amb una sensació de ritual, com si els seus cinc personatges centrals haguessin estat posseïts per les ànimes d’algun grup de teatre grec antic.Violeta Kovacsics, a la seva crònica per a ‘OtrosCinesEuropa’: (..) indaga també en les relacions familiars. Aquesta és, també, una pel·lícula de secrets, encara que aquests es van desvetllant de manera més oberta i narrativa. (..) Canijo és summament virtuós en la seva posada en escena, i no obstant el relat no l’acompanya. Claustrofòbica com el cinema de Martel, el malestar del qual sembla voler reproduir, “Mal viver” es construeix a través de marcs, de reflexos, de quadres dins dels quadres i de murmuris o converses que s’intueixen. El pla esdevé així un llenç a observar amb atenció, perquè sempre és complex, sempre hi ha un detall amagat. Potser “Mal viver” té més a veure amb l’arquitectura, el plànol i l’espai de l’hotel decadent on té lloc el gruix de la pel·lícula (..). Ola Salwa escriu a ‘Cineuropa’: La versió que João Canijo fa d’un drama familiar sembla claustrofòbica i ombrívola, però després que se’t posi sota la pell, allà és on es queda, per bé o per mal (..) Lev Tolstoi va escriure una vegada que cada família infeliç és infeliç a la seva manera. Aquest podria ser un lema precís per a l’última oferta de João Canijo, “Bad Living”, tot i que el director diu que es va inspirar en un altre gran escriptor de finals del segle XIX i principis del XX, August Strindberg (..) Aquest drama familiar sembla asfixiant i de vegades és difícil de seguir, ja que les cinc dones al voltant de les quals gira la història discuteixen molt sobre temes privats i esdeveniments passats. Algunes de les converses les escolta des de darrere d’una porta o des del passadís Piedade (Anabela Moreira), que és una figura clau en aquest enigma emocional. De vegades, el públic es posa en una posició semblant, ja que el director ha optat per una càmera fixa, i algunes de les discussions es desenvolupen fora del marc o al seu límit. Aquesta eina inicialment provoca certa confusió, però és una estratègia eficaç per forjar un vincle amb Piedade i la resta de la seva família tòxica. També és una manera de transmetre un dels temes centrals de “Bad Living”: la incapacitat de mantenir una conversa directa, oberta i imparcial (..) A mesura que avança la història, cada cop surten més fets dolorosos i emocions crues. Sembla que les dones no poden fer front a l’ambivalència dels seus propis sentiments contradictoris i als sentiments que tenen les unes per les altres (..) Veure la pel·lícula madura i carregada d’emocions de Canijo es converteix en un viatge commovedor a mesura que les protagonistes s’enfronten i es revela la naturalesa de la seva pròpia infelicitat (..). Sergi Sánchez, a Facebook: Vida, el que es diu vida, brilla per la seva absència a “Mal viver” (..) “Mal viver” és víctima del seu propi rigor, d’un to exasperantment monocord. La qüestió és dessecar un melodrama, fossilitzar-lo en un formalisme de reflexos morts, i observar com exhala el seu darrer alè. Leslie Felperin, a la seva crònica a ‘The Hollywood Reporter’: L’autor portuguès Joao Canijo (“Blood of My Blood”) arriba a la Berlinale del 2023 amb no només una, sinó dues pel·lícules: un díptic rodat a la mateixa ubicació de l’hotel amb personatges superposats. “Bad Living” (“Mal Viver”) se centra principalment en les dones propietàries i que dirigeixen l’hotel, mentre que el seu company, “Living Bad” (“Viver Mal”), se centra en alguns dels hostes de l’hotel. (Les dues pel·lícules es desenvolupen en el mateix període de temps.) Revelació: no he vist “Living Bad”, però atès que “Bad Living” va ser seleccionada per a la competició principal del festival, presumiblement, es va considerar que era el treball més fort. Hom només pot estremir-se d’imaginar el calvari que ha de ser suportar “Living Bad”. Càstigadorament lent, grandiloqüentment depriment i, finalment, ni tan sols especialment convincent psicològicament, “Bad Living” es percep com l’obra de persones que creien sincerament que estaven fent un gran art. Malauradament, es van equivocar (..).

Berlinale Special.

Infinity Pool, de Brandon Cronenberg, producció Canadà / Croàcia / Hongria 2022, amb Alexander Skarsgård, Mia Goth, Cleopatra Coleman.

Sinopsi: A les platges verges, el mal brilla sota un sol pur mentre el personal llegeix el més mínim desig als teus ulls: en James i l’Em estan gaudint d’unes vacances perfectes. Però un dia quan surten per les portes del complex de luxe amb la seductora i misteriosa Gabi, s’esdevé un tràgic accident i de sobte no hi ha marxa enrere per a la parella. Es troben en un món paral·lel de violència, hedonisme sense límits i horror indescriptible, i s’enfronten a una elecció inimaginable sota la política de tolerància zero amb el crim de l’illa: ser executat o, si t’ho pots permetre, veure com et mors! Què passa quan la vida i la mort són tan semblants que ja no les pots diferenciar?

Algunes reaccions.

Xavi Serra, a la seva crònica al diari ‘Ara’: (..) El fill de David Cronenberg firma una nova faula de terror extrem sobre identitats fracturades (..) Qualsevol diria que estem veient una pel·lícula del pare del director, però és que a Brandon Cronenberg no sembla que li preocupin les comparacions, sinó continuar explorant les possibilitats del terror que obre les portes de l’inconscient, un espai mental i físic sense moral on conviuen (i es confonen) la violència i el desig (..). Sergi Sánchez, a Facebook: Va sent hora de matar el pare. Brandon Cronenberg hi hauria de pensar perquè, després d’“Antiviral” i “Possessor”, “Infinity Pool” (..) demostra que el seu imaginari encara creix sota l’allargada ombra del director de “Scanners”. Pare i fill es troben a mig camí abraçant J.G. Ballard, perquè “Infinity Pool” no és més que una adaptació apòcrifa de “Nits de cocaïna”, per altra banda una versió marbellí de “Crash”. Això no treu cap mèrit a la idea central de la pel·lícula (..). José Luís Losa, a la seva crònica a ‘La Voz de Galícia’: Amb el seu tercer llarg, “Infinite Pool”, Brandon Cronenberg sembla portar cada cop amb més comoditat el pes del cognom (..) La pel·lícula és un desacomplexat bany rodó de sexe i violència que té com a supermón l’escenari d’un resort de turisme de luxe, on es cou una trama de secta i de conspiració que introdueix en una nova escola de la carn, que aporta hedonisme al vessant més patidor de Cronenberg pare (..) Aquest devessall frenètic i oníric de cossos clonats i d’orgies de la bogeria està protagonitzat per Alexander Skaargard i per la musa del recent cinema de terror més autoral, una Mia Goth torrencial (..) A l’univers de Cronenberg II les credencials porten a carregar més les tintes a la crueltat explícita del seu festí sàdic-lisèrgic, pletòric de resolucions visuals epatants, que en els girs de guió. I a la seva superenergètica pel·lícula només li podem retreure una mica que no trobi un final de la voràgine a l’alçada de les divines barbaritats que ens ha anat traient de l’ostentós mostrari. Gerard Casau n’ha piulat: Més a prop de Bret Easton Ellis que del seu pare, Brandon Cronenberg retrata a ‘Infinity Pool’ la depravació impune dels poderosos, que s’exciten contemplant la seva pròpia mort. No arriba a la altura de ‘Possessor’, però culmina la fase imperial de Mia Goth.

Encounters.

mul-an-e-seo (in water), de Hong Sangsoo, producció Core del Sud 2023, amb Shin Seokho, Ha Seongguk, Kim Seungyun.

Sinopsi: Un jove actor decideix deixar la interpretació i fer un curtmetratge. El petit equip format per l’actor, el càmera i la protagonista femenina arriba a l’illa de Jeju, rocosa i escombrada pel vent. A la recerca d’una idea, el jove actor explora l’entorn, espera que surti la llum adequada i contempla l’horitzó des de la costa. Un dia albira una figura entre les roques al fons d’un penya-segat, i això el porta a donar el pas i intercanviar-hi unes paraules. Gràcies a aquesta conversa, i a una cançó d’amor escrita anys abans, per fi té una història per explicar.

Comentari del Festival: Hong Sangsoo torna a la Berlinale amb la seva pel·lícula més íntima i poètica en què totes i cadascuna de les imatges han estat elaborades amb cura, com una pintura impressionista. El resultat és un aquari en el qual us encantaria estar immers.

Algunes reaccions.

Jaime Pena ha piulat: Les pel·lícules de Hong Sangsoo es divideixen per mi entre les que m’agraden molt i les que m’agraden moltíssim. Doncs bé, a la trentena (més o menys) ha estat la vençuda: IN WATER no m’agrada ni tan sols una mica. Sergi Sánchez diu, a Facebook: (..) A “In Water” [Hong Sang-soo] dirigeix, escriu, munta, fotografia i compon la banda sonora. Aquesta celebració del “fes-ho tu mateix” és, també, un experiment formal que es pot entendre com una gamberrada: la pel·lícula, que dura una hora, està rodada fora de focus. L’efecte és curiós: d’una banda, a nivell plàstic, la imatge es difumina com en un quadre impressionista, d’una bellesa estranya en el pla final, que justifica el títol; i de l’altra, a un nivell narratiu, se’ns proposa observar la realitat des d’una perspectiva diferent, lluny del que és normatiu, per documentar l’esperit que ha guiat el seu propi rodatge. El resultat és més un esborrany, un esbós, que una pel·lícula convencional. Violeta Kovacsics escriu a ‘OtrosCinesEuropa’: (..) és un esborrany, una provatura, un experiment (..) “In Water” no és “Desmuntant en Harry”, de Woody Allen, sinó que aquí hi ha alguna cosa de poètic i, sobretot, de pictòric en les imatges esborrallades del mar, que semblen quadres impressionistes o paisatges pintats en aquarel·la (..) A “In Water”, els cineastes, que sempre han habitat les seves pel·lícules, per fi prenen la càmera, els veiem filmar i, encara més interessant, veiem els seus personatges filmar a la manera de Hong (..) “In Water” serà una excentricitat, serà vista com una obra menor o fallida, però potser és simplement un experiment (..). Gerard Casau n’ha piulat: (..) en desenfocar la imatge, Hong Sangsoo convida a passejar la mirada lliurement pel pla impressionista. I, per fi, els seus personatges no només diuen que fan cine, sinó que també el roden. Un Hong menor? Un Hong juganer.

FOTO: l’equip de “20.000 especies de abejas” a la presentació del film a la Berlinale 2023.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!