Agafada al vol

Som les paraules que diem

24 de maig de 2013
0 comentaris

Ačiū

Si tinguéssim un detector de llengües i ens dediquéssim a passejar-nos per tots els racons de Catalunya, sembla que ara mateix trobaríem parlants de 285 llengües diferents. Aquesta diversitat potser té certs paral·lelismes en alguns altres llocs del món, però a Europa no hi ha cap altre país que hagi incorporat un nombre tan elevat de ciutadans, d’origen tan divers i en un lapse de temps tan breu com nosaltres.

El mosaic resultant té encara els fonaments tendres i probablement hauran de passar alguns anys encara per veure com es poden perpetuar els beneficis d’aquesta torre de Babel i per aconseguir alhora que tinguem entre tots una aliança prou forta que ens faci sentir companys de viatge.

De moment, trobem aquesta diversitat a les aules de les escoles, dels instituts, dels cursos de català, dels cursos de formació ocupacional i en alguns àmbits de feina. També la trobem en qualsevol racó del territori: a la capital, a les ciutats grans i a les mitjanes i als pobles petits i als minúsculs.

Vaig descobrir per una alumna grega que la llengua lituana és una de les més antigues d’Europa. Ella ho sabia perquè té una companya a la feina que parla lituà. També al nostre curs hi ha una alumna lituana. I, de fet, aquesta llengua m’és prou familiar perquè a les Terres de l’Ebre hi ha un nombre de persones procedents d’aquest país molt significatiu: el 33% dels lituans que han vingut a viure a Catalunya estan arrelats al sud del país.

El lituà és una llengua d’origen indoeuropeu, parlada per una mica més de tres milions de persones, que comparteix amb el català alguns trets biogràfics de la seva història recent. De fet, aquesta coincidència la podríem fer extensiva a moltes altres llengües dels nostres conciutadans.

Som com un delta. L’extensió sobre la qual habitem i el paisatge que s’hi ha dibuixat és fruit de les migracions que han anat arribant al llarg dels últims cent anys. I la debilitat crònica de la nostra posició com a societat receptora amb relació a l’estatus de la llengua i la cultura pròpies ha acabat tornant-se d’alguna manera a favor nostre.

El model sobre el qual hem crescut no ha estat el d’una societat avesada a fer valdre l’hegemonia de la seva identitat. Per això, la seducció i la complicitat han estat uns recursos que han fet una funció molt potent a l’hora d’anar construint ponts entre els vells i els nous catalans. Evidentment, el marc democràtic ens ha posat més fàcils les coses i la indenpendència ens les posaria encara més, però cal que preservem aquesta capacitat d’empatia com un element indispensable per al nostre futur col·lectiu.

Un dia d’hivern, de visita al poble, temps de posar els peus en terra sortint del cotxe, vaig sentir la primera conversa al carrer mal il·luminat i fred del carrer del Riu. Dos nois joves parlaven lituà i ho vaig trobar normal. Potser fins ara no hem tingut curiositat per aprendre cap paraula lituana, tot i que tinguem veïns que es diuen Eimantas, Nedas, Leonidas o Laima. Ačiū vol dir moltes gràcies.

I gràcies als nous compatriotes tenim a les mans fer una vegada més de la feblesa una virtut. Que tinguem èxit no depèn només de nosaltres, però hi podem posar molt de part nostra.

Escut de Lituània de la Viquipèdia.

Ambsense
23.05.2020 | 5.18
Obrar
23.09.2018 | 8.53
Silenci
22.03.2013 | 5.43

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.