Agafada al vol

Som les paraules que diem

7 de gener de 2017
2 comentaris

Saragatona

Llenguallarg, llepaculs, fluix de llengua, llengut, llepa, llengua viperina… La llengua no trenca cap os, però trenca el més gros. Fotre’s la llengua al cul. Anar-se’n de la llengua. Quantes maneres de referir-nos al poder malèfic de les paraules en les relacions humanes! ¿Però hem sabut traslladar la bellesa i el potencial benèfic que també tenen en expressions populars similars? ¿N’hi ha una oferta paral·lela amb sentit oposat? Diria que no.

En canvi, sense explicitar-ho gaire, les paraules enalteixen els productes, distingeixen els espais i afegeixen valor a les accions comunitàries. Els noms que s’atorguen als vins, a les entitats, als espais de cultura, a les revistes… ens proporcionen exemples constants de linguofília.

De fet, en una mateixa conversa poden confluir diversos noms propis que adornen el nostre relat. I és així com va anar al sopar amb uns amics de Tortosa a Tanins, una vinoteca amb una oferta molt cuidada. Els tanins són una substància que, dins del raïm, es troben a la rapa, els pinyols i la pell. Només n’hi ha en els vins negres, que són els únics que passen el procés de fermentació amb la pell i les llavors, i aporten un toc aspre al seu gust ¹. Quin nom tan adequat per a un espai consagrat a la venda i el tast de vins, veritat?

A les lleixes de Tanins s’exposen molts productes ebrencs, un dels quals va portar-nos a recordar la visita que vam fer al celler que el produeix. La Fou és un altre emblema de qualitat i de bon gust, que tributa gratitud amb la seva marca a un espai natural del seu entorn; un barranc estret de les muntanyes de la Terra Alta.

Una vegada més, vam comprovar que trobar-se de tant en tant i conversar amb persones amb qui hem creat vincles serveix per posar-se al dia, per constatar que encara compartim intangibles que arranquen de lluny i per dotar-los de sentit nou. T i J ballen jotes. N’han après de grans i ara aquesta dansa forma part del seu lleure de qualitat. Nosaltres hem ballat la jota des de sempre, perquè al poble tothom l’ha ballat des de sempre. Però ens agrada molt. Per això, ens vam entretenir a explicar anècdotes sobre aquesta afició. I dins d’aquest fil temàtic va aparèixer el desaparegut grup de danses tortosines Saragatona, que va contribuir a prestigiar en gran manera el folklore del territori.

Qui no sàpiga què és la saragatona, en trobarà una definició clara i completa al DCVB: “Plantaginàcia de diferents espècies del gènere Plantago, principalment el Plantago psyllium, Pl. cynops Pl. indica; s’anomena també herba pucera, pel color negre i la petitesa de les llavors, i un suc viscós format per bullidura d’aquestes serveix per a subjectar el pentinat de les dones”. A més, pel que fa a l’origen, ens apunta que prové del castellà zaragatona, que ve de l’àrab vulgar zarkatūna , amb el mateix significat. Una altra manera per referir-s’hi és plantatge.

Tot i que les balladores del grup Saragatona sembla que eren usuàries d’aquest fixador natural, ja fa molt de temps que no és un producte habitual en la higiene personal. Però encara recordo la reacció que ens provocava quan ma iaia ens explicava que, de joveneta, no es rentava el cap en tot l’hivern. Ens semblava repulsiu, el costum de fer servir unes pintes ben espesses per traure’s la ronya dels cabells; que s’haguessen de protegir el cap amb mocador per anar a treballar i que, quan s’havien de mudar, es pentinessen bé amb l’ajut de la saragatona i a córrer. A ella, en canvi, li semblaven desmesurades les nostres prolixes dutxes diàries.

Els costums canvien. N’hi ha que els continuem reivindicant, perquè ens agradaria que ens definissen. I n’hi ha que els hem esborrat totalment. Encara que -com feien els saragatonins-amb una bona dosi d’amor propi, es pot exhibir un passat de misèria amb dignitat admirable.

1. Taní a la Viquipèdia.

Fotografia de Jimmy Baikovicius

Poalada
12.06.2016 | 11.31
Quintar
13.06.2021 | 8.02
Esgolar-se
04.06.2016 | 10.45

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Ma mare em va pentinar la cua amb saragatona fins que va arribar la brillantina que era més greixosa però feia molt més bona olor. No n’he tornat a vore mai més

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.