Agafada al vol

Les paraules són els maons imprescindibles per erigir les parets de la realitat que ens construïm a la nostra mida. El relat que dóna sentit als nostres actes està condicionat, doncs, per la manera com els anem explicant, com els mostrem als altres. I ho constatem a cada punt: el poder de les paraules és incommensurable.

Ho exemplificarem amb la crònica d’una sorpresa: una visita erràtica fins a Batea que ens ha brindat l’oportunitat de conèixer un celler acabat d’inaugurar en un edifici emblemàtic del centre del poble.
Casa Figueres és un casalot genuí de la terra de secà. Modest i robust de cara enfora i amb l’encant dels racons impregnats d’història a les sales, al pati i als porxos interiors. La restauració que n’han fet els nous propietaris és un exemple de respecte i de bon gust que no passa desapercebut a ningú. Tot és ple de detalls que parlen explícitament del valor que ha pres el passat en mans dels que aposten per projectar-lo al futur amb prestigi:cèrcols de ferro de les bótes entrellaçats construint globus terraqüis en tres dimensions, penjant del sostre; dogues de les bótes ajuntades en forma d’esquelet que fan d’insòlita barana; pedres que decoren amb la seva nuesa el recorregut dels visitants.

La fou és un topònim conegut a pobles del Priorat, de la Terra Alta o del Montsià. És també la manera antiga de dir gorja, diuen els diccionaris. Es refereix, exactament, a un barranc estret; a un coll de muntanyes, a un pas entre dos penyalars.

Aquesta paraula és l’ànima del celler. Dóna nom als vins que s’hi elaboren, a la part nova i moderníssima. És també el fil conductor de la història que explica el rondallaire de la instal·lació: una rondalla que parla d’una terra antiga, que cria varietats de raïm autòctones, com la garnatxa i el morenillo. Que posa en valor el patrimoni paisatgístic i la forma de vida arrelada a la terra en un indret en què ser pagès no és una estranyesa. Que fa créixer l’èpica de la quotidianitat per la màgia del relat.

A les parets de la botiga hi ha un quadre discret que emmarca l’entrada al diccionari de la paraula fou. Emmarcada, a les etiquetes, a les bosses de paper, al web… la fou salta d’un indret amagat i poc conegut de les muntanyes d’aquest racó de món a un aparador de luxe. Un aparador que mostra al món que tot el que no hem aconseguit esborrar amb la nostra desídia ens salvarà de la vulgaritat de la globalització.

Un brindis per LaFou.

Imatge del Saltant de la Fou ( Sant Martí de Tous): El meu 324