Agafada al vol

Som les paraules que diem

4 d'abril de 2016
0 comentaris

Contribució

Algunes peces lèxiques són contenidors de gran capacitat, urnes de desitjos, material altament inflamable. Potser no totes, però algunes paraules esdevenen ocasionalment un objecte decoratiu, una arma llancívola, un beuratge màgic, una ofensa imperdonable o un gest amorós. Des de l’inici de la humanitat, ens comuniquem amb símbols.

Comprendre’ns és difícil, tanmateix. En tenim proves quotidianes. Les instruccions més pràctiques ens paren trampes: “Dóna’m això d’allà”. És fàcil de veure que estem sotmesos constantment a la confusió. I, malgrat tot, ens arrisquem a plantejar debats complexos als interlocutors que es vegen amb cor d’afegir-s’hi. Ens atrevim a fer-nos preguntes en veu alta que no tenen una resposta òbvia ni fàcil ni ràpida ni definitiva. I aquests riscos, paradoxalment, ens fan millors: més conscients, més lliures i més coresponsables de la vida comunitària.

Just en aquest moment, si pogués fer-ho, us preguntaria en què esteu pensant. Segurament, hi hauria un gran consens: una cort d’experts lingüistes i lletraferits arrauxats han obert la caixa de Pandora. S’han posicionat públicament i han apostat per un marc de convivència de les llengües amb un rol central del català –koiné– en una república que comenci de nou. I, arran d’aquest episodi, la pregunta que s’han fet moltes persones realment interessades en aquest debat és si convenia verbalitzar aquesta inquietud. I, si heu estat al cas, ja heu vist que les diverses argumentacions han estat molt efusives.

Aquí, però, voldríem abordar com ha influït la simbologia de les paraules en aquesta disputa. Per començar, he recuperat la paraula contribució de la meua llibreta de reserva. No sé si a tot arreu igual, però en tortosí encara s’usa normalment l’expressió “pagar la contribució” en comptes de “pagar impostos”. De fet, al DIEC2, en fa referència amb aquesta definició: “Part que cadascú aporta a una despesa comuna, especialment que cadascú paga per a les càrregues de l’Estat”. Si mirem al Diccionari de sinònims d’Albert Jané, trobem altres maneres d’expressar aquesta idea:  impost, cens, prima, quota, càrrec, tribut i taxa. Només comparant-les per sobre, ja ens adonem que la càrrega simbòlica de contribuir no és exactament la mateixa que la d’imposar. Només que hi pensem una mica, contribució alimenta la idea que, quan aportem els nostres diners a la cosa pública, participem en una obra comuna; malgrat tot.

I a sant de què ve aquest exemple? Doncs, ens hauria de fer veure que potser ens anirà millor si ens expliquem amb paraules no contaminades. Llengua oficial no vol dir el mateix a tot arreu; i no cal anar gaire lluny per comprovar-ho. Llengua oficial tampoc no és cap vareta màgica ni és, realment, la pedra de toc del debat que s’ha obert. Si elucubrem sobre la representativitat que convindria -en un marc polític favorable al bé comú- a les llengües que ara mateix són oficials en aquest país, potser ens serà més beneficiós centrar-nos a decidir quina caldria que fos la llengua protagonista o bé la llengua popular o bé la llengua protegida; entremig d’un ecosistema ben divers i ben viu.

És evident que continuar anant a remolc i amb crosses no té cap interès, després de tants esforços de caminar costa amunt. Per cert, els silencis també parlen.

Aquest apunt s’ha inspirat en l’article “L’estatus de les llengües a la República Catalana” de Montserrat Sendra i F. Xavier Vila a la revista Els Marges, 108. Hivern de 2016, editorial L’Avenç.

Fotografia de Pedro Ribeiro Simões del quadre Untitled (1965) – José Escada (1934 – 1980)

 

Natros
12.02.2016 | 8.47
Adreçar
29.09.2017 | 7.59
Llampuga
11.10.2018 | 6.59

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.