Agafada al vol

Som les paraules que diem

23 d'abril de 2017
0 comentaris

Goig

Per a què volem dades si per a alguns només compten les percepcions pròpies? Quin profit traiem dels diàlegs si no prenem nota del que ens diuen els altres?

Avui encara és Sant Jordi. Sortir al carrer i olorar la primavera i els llibres i les ganes de festa acostuma a ser una activitat multitudinària. Però no tothom viu aquesta festa amb la mateixa expectació; ni els dies de cada dia semblen iguals per a les persones que viuen davall del mateix sostre.

Dissabte vaig parlar de llibres amb les meues carnisseres. El calendari ens ho permetia, perquè en sendemà tocava comprar-ne i regalar-ne. Tot i així, em va agradar intercanviar recomanacions amb elles. Després de tants anys de parlar només de quin tall m’aconsellaven, aquesta novetat resultava engrescadora. En ser a casa, no vaig explicar aquesta anècdota. De fet, el que vaig compartir va ser el goig que m’havia fet la botifarra blanca de Moja, per la qual cosa n’havia comprat una de sencera.

Que et fa goig una cosa significa que et provoca el desig de tenir-la o de menjar-ne, segons consta en una de les sis accepcions relacionades amb la idea d’emoció que recull el DIEC2 i el GDLC. Amb el sentit de desitjar, és una expressió corrent per a mi; l’he sentit i l’he usat prou sovint. En canvi, quan la vaig acabar de dir, el jove de casa em va fer una pregunta desconcertant:

Per què sempre fas servir paraules que no diu ningú?

Hi he estat pensant. Reconeixem un neologisme perquè constitueix una etiqueta nova per a un concepte nou, malgrat que ningú ens diu en quin moment precís la novetat deixa pas a l’ordinarietat. De la mateixa manera, usem paraules generals de la llengua que hem rebut per herència directa fins que en algun moment la transmissió generacional s’estronca i allò que era habitual, normal i que passava desapercebut es torna un arcaisme.

Un arcaisme pot ser qualsevol mot que ha caigut en desús o bé -tal com hi afegeix la Viquipèdia– una paraula que s’usa en un discurs contemporani i que és percebuda pels parlants com antiquada. Així, doncs, la freqüència d’aparició d’una expressió determinada no és l’únic factor rellevant per a assegurar-ne la perpetuïtat; el fet que siga percebuda com una fórmula passada de moda li pot representar una condemna a mort inapel·lable.

Al meu fill li encanta la botifarra blanca; li agrada molt; fins i tot li flipa. Ara bé ja no espero que mai mai diga que li fa goig, ben talladeta en un plat a taula.

En fi, que Sant Jordi ens atorgue molta paciència i bon humor!

Il·lustració de Maria dels Àngels Morro Mas

Per avall
29.06.2018 | 7.31
Capissó
13.09.2016 | 8.22

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.