Agafada al vol

Sobre gustos no hi ha res escrit. Contra gustos no hi ha disputa. Sobre gustos no hi valen disculpes¹. O això diu la cultura popular, però no és veritat. Un dels esports més practicats en societat és justament la crítica voraç de la manera de vestir o de l’aparença física dels que s’aparten dels estàndards més marcats. La tolerància va cara en aquest terreny.

Dijous a la nit era 31 de desembre de 2020, l’última nit d’un any que voldríem esborrar de la nostra història però sobre el qual s’haurà escrit més que sobre qualsevol altre dels anys que hem conegut. Era la nit de Cap d’Any, la nit de les trobades controlades —amb pocs comensals, corrents d’aire als menjadors de les cases i mascaretes entre plat i plat— i la nit de les Campanades de TV3. El nostre grup de bombolles teníem el televisor encès per menjar-nos el raïm mentre les tres presentadores més populars de la cadena catalana aguantaven la ventada que bufava al Tibidabo. No ens hi vam fixar gaire però sí que va aparèixer algun comentari sobre el poc gust dels vestuaris que lluïen aquelles bones professionals de la comunicació.

L’endemà, el dia 1 de gener, a les xarxes s’escampava una allau de crítiques als estilistes que les havien vestides. Si es tractava de cridar l’atenció, l’objectiu havia estat conquerit. Amb relació a aquest tema, en un tuit apareixia una expressió que em va xocar tot i que ja l’havia sentida abans a la ciutat de València: “La bellesa és subjectiva i fins i tot el bon gust ho pot ser però, com diria una tia meva, anaven coentes.”² De fet, els valencians fan anar molt sovint aquest adjectiu amb el sentit de cursi, ridícul, que és justament el valor que té en aquesta frase tan simpàtica. Fins i tot la Rojals se’n va enamorar, quan la va llegir. Però potser per a tothom no resulta explícit el significat d’aquest “anaven coentes”. Per a qui no ho sàpiga, l’accepció de cursi  està recollida al DIEC2 en l’entrada de coent, juntament amb les altres més comunament usades: que cou, excessivament picant. Ara bé, podria ser que algú que no ho sabés s’hagués desviat del tema del vestuari. A més, en el cas particular dels parlants de tortosí, encara ho tenim més complicat perquè no coneixem tampoc aquest sentit valencià i podem caure en una confusió addicional, ja que és molt viu l’ús d’aquest qualificatiu amb el sentit de vivament irritat, que només recull, per cert, el DNV. Diràs que em ressona a les orelles: “No li digues res, que està molt coenta. Li han trencat un vidre amb la pilota”.

Per acabar, i ara que ja hem dit tot el que es podia dir sobre el contingut de coent, ens fixarem en la forma que té. Segons el DIEC2, és un adjectiu invariable i, segons el DNV, té doble forma: coent coenta. Per sort, la Gramàtica essencial de la llengua catalana ens aclareix la qüestió. Tot i que especifica que els adjectius acabats en -ent tenen normalment una sola terminació, també explicita que: “S’observa una tendència a diferenciar el masculí del femení convertint adjectius originàriament invariables en femenins afegint-hi la marca -a. És el cas de formes amb una certa tradició com amarganta, bullenta, coenta o lluenta, que són pròpies dels registres informals”. Per tant, si és per anar per casa, podem dir que la veïna està coenta perquè li han trencat el vidre de la finestra o que les presentadores de TV3 anaven coentes la nit de Cap d’Any.

Res més, sobre la coentor. Bé, potser sí. Em demano que la vulgaritat tinga sempre unes fronteres flexibles i que el bon gust no estiga mai descrit en cap llibre sagrat.

—

¹ Vegeu “De gustos ningú n’ha escrit” a Paremiologia catalana comparada digital
² Tuit de Joan Lluís Montagut

Fotografia de Nina`H a Flickr