Agafada al vol

Som les paraules que diem

26 de desembre de 2013
0 comentaris

Malmirrosa

Al poble els carrers fan olor de fum. De la llenya que crema al ventre d’unes estufes incandescents, s’escampa un perfum hivernal. Un perfum ofensiu si s’arrapa massa al vestuari, però agradable si s’ensuma difós als corrents d’aire que volten sense treva entre les cases i es perden enmig dels horts.

Nadal és un desplegament de rituals inqüestionats, que hem convingut a mantenir per convicció o per inèrcia. El tronc caganer i els pessebres, les boles brillants i les purpurines, els galets i els canelons, els torrons i els regals, les felicitacions escrites i les trucades telefòniques… Tot representa un retorn i un recomençament, un punt i final i un nou inici. Som bèsties cícliques. Som un cercle que roda, sense pausa.

De fet, al poble tot és més com sempre. Els canvis hi arriben. Les modes i els vicis també. Però aquí les tradicions són generalment preuades. I pel que fa a la llengua, hi percebo les varietats generacionals amb una nitidesa com a cap altre lloc. Diria que les persones fan una tria del vocabulari molt distinta segons l’edat. I el ventall varia dels que podrien ser encara informants d’un deixeble de Coromines, als que s’han avesat a camuflar-se entre els parlants dels instituts de la comarca.

Entremig dels uns i dels altres hi ha els que recorden moltes paraules antigues que ja no diuen, mentre incorporen una part de l’argot més nou. Aquest grup comprén les meves amigues. I cadascuna manté alhora un petit llegat personal que no comparteix amb la resta del conjunt.

La varietat generacional es combina, doncs, amb l’idiolecte propi. El resultat és una paleta de colors riquíssima. Tu dius una paraula que jo no dic, però que reconec i que, a més a més, sé que et defineix perquè tu la gastes per raons d’ascendència lingüística familiar que són diferents de les meves. I tot això, en una comunitat de 800 parlants.

Només per sentir que dius que avui estàs malmirrosa, em vénen aquestes reflexions al cap. És el preu i el plaer d’estar pendent sempre de la llengua.

Aquí coneixem malmirrós en el sentit d’indisposat de salut, amb un trastorn lleuger. Aquest és un dels significats atribuïts a aquest mot que recullen els diccionaris. I sembla que prové de mirra, concretament del prefix mal- i l’antic mirrós ‘tractat amb mirra’, segons recull el DGLC.

Llegeixo també l’exemplificació pertinent del Diccionari Descriptiu de la Llengua Catalana: ¿Quí no ha vist una criatura […]; esgrogueida de cara, lo capet caygut, los ulls tristos, sempre malmirrosa y desganada? [Oller (1883)]. I recordo de sobte un altre vocable associat a una persona concreta: fembrilet.

De fembrilet, n’havia parlat al Diccionari afectiu de la llengua catalana temps enrere:

“La mare d’una amiga meva de sempre que té tres bessons la va tornar a posar en òrbita quan el nen dels trigèmins era petit. Que algú és fembrilet vol dir que no menja gaire, que és escanyolit i poqueta cosa. Però quan sa iaia diu això de l’Esteve, també ens descobreix d’alguna manera la passió que li té. És una paraula amable, d’aquelles que han perdut l’embat d’una generació a l’altra i que diuen les iaies i les mares, però que ja no diuen les filles ni les nétes.”

Fembrilet i malmirrosa formen part de la idiosincràsia de persones volgudes. I també per això són paraules boniques. Perquè la bellesa de les paraules va lligada als nostres sentiments.

Font de la imatge: Viquipèida

Diferenta
17.11.2013 | 7.17
Malaguanyada
15.12.2012 | 3.29
Entregar-se
12.10.2021 | 7.55

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.