Agafada al vol

Som les paraules que diem

22 de gener de 2017
2 comentaris

Carrau

Els poetes saben què és la poesia. N’escriuen. En mengen i en regalen. ¿Però trobaríem dos artesans de poemes que ens la describissen igual, que l’elaboressen amb les mateixes tècniques, que en busquessen el mateix efecte? En tot cas, un bon poema és el que s’entén i emociona, veritat?

Dijous i divendres passats, moltes persones dedicades a l’ensenyament i a la investigació lingüística vam compartir el fòrum que ens oferien les Jornades GROC d’enguany, a la Universitat de Barcelona. Parlar de gramàtica orientada a les competències comunicatives pot semblar un tema críptic o tediós, però per poc interès que algú tingués en la comunicació i en el llenguatge humà aquest espai li hauria resultat enriquidor i estimulant.

De tot el que vam poder escoltar de les veus acreditades de lingüistes, professors de llengua i biòlegs, no sabria quin aspecte concret destacar. Sorprèn sempre veure el grau d’especialització d’estudiosos que dediquen hores i energia a, posem per cas, catalogar la idiosincràsia de les construccions causals i a assajar-ne una rigorosa classificació. Ara bé, de la informació rebuda, em va cridar l’atenció sobretot els aspectes relacionats amb la base neural del llenguatge; probablement perquè fa unes dècades aquest aspecte pràcticament no entrava en els plans d’estudi de les filologies.

Què diríeu què fa que només els humans siguem capaços d’elaborar un llenguatge complex i abstracte? Sembla que hi ha factors diferents que ho fan possible: gens específics, característiques del nostre aparell fonador i també un raconet del cervell -a la circumvolució angular- en què es processen les metàfores¹. La poesia té una base fisiològica: qui ho havia de dir? Per a mi, ha estat com si descobrís que l’ànima té forma i color.

Per això, la conversa telefònica amb la D, que ha agarrat una pulmonia i es troba malament de fa dies, m’ha sorprès més del compte quan m’explicava els símptomes del seu malestar i detallava que se sentia un carrau dins del pit. Un carrau és un instrument de fusta amb una llengüeta que, fent-lo voltar amb força, produeix un seguit de sorolls secs i desagradables; abans el feien servir els joves per fer escàndol per Setmana Santa. També s’anomena xerric-xerrac, carraca o roncadora. I en el context de la descripció dels sorolls del pit infectat que fa difícil la respiració constitueix una autèntica metàfora en substitució del terme mèdic precís, ranera, desconegut per la convalescent. A en lloc de B. Una metàfora que ens il·lustra la capacitat innata dels humans per trobar una manera eficaç de descriure el món.

Ara que ja tinc la certesa que no cal ser una persona devota de la lectura per recórrer a les metàfores, m’assalta una qüestió més intrigant encara: per què coneixem bons lectors i experimentats desxifradors del llenguatge no literal que mostren habitualment ineptitud a l’hora de comprendre un senzill poema? Hi deu tindre alguna cosa a veure les característiques de la seua circumvolució angular?

La sensibilitat artística, es pot pesar?

¹Ponència “La invenció evolutiva del llenguatge humà: caçadors o tafaners?” de David Bueno Torrens (Universitat de Barcelona).

Fotografia de Mr. Nixter – (CC BY-NC 2.0)

Basquet
24.03.2017 | 6.58
Guai!
05.04.2015 | 3.00
Batall
20.08.2018 | 8.03

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. En la pràctica mèdica a les terres del sud, el pacient utilitza molt el terme “carrau” per explicar la tos poc productiva, tot i sentir les mucositats. El terme ranera s’usa més en aquells casos en que es sent la mucositat, sobretot a vies altes, en pacients quasibé agònics, en final de vida.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.