Agafada al vol

Som les paraules que diem

2 de gener de 2015
9 comentaris

Sansa

Quantes paraules sabem de la nostra llengua? De tot el repertori lèxic acumulat al llarg dels segles, quina part en coneixem i quina part ens serveix efectivament per relacionar-nos amb el món que ens envolta?

Qualsevol llengua té els límits inestables. Arrossega un embalum de paraules en desús o en repòs; es desplega pel territori amb diverses maneres de referir-se a un mateix concepte i, com que tot evoluciona de pressa, incorpora constantment peces que li calen o que es conviden soletes a la festa.

A la introducció del Diccionari de la llengua catalana s’especifica que conté 69.988 articles amb un total de 132.343 accepcions. Si ens fixem, però, en el contingut dels 10 volums del Diccionari català-valencià-balear, les xifres es disparen; aquesta obra és el fruit de la recopilació de 900.000 fitxes lexicogràfiques! En fi, tenim una llengua que no ens la podrem acabar mai de la vida.

Segurament, poca gent podria dir què són la sansa, els cofins, la morca… L’oli d’oliva és un acompanyant diari de la nostra cuina i en sabem apreciar el bon gust i ens agrada contemplar el color d’or transparent regalimant damunt del pa i de les amanides. Però una altra cosa és tenir coneixement de la manera com s’obté aquesta substància tan pròpia de la cultura mediterrània.

L’altra nit passava a prop del Sindicat de l’oli i em va venir l’olor de la sansa i, com totes les olors de la infantesa, anava aparellada als records dels dies glaçats d’hivern en què ens tocava plegar olives i a la imatge de la coa de tractors que esperaven a la porta del molí per entrar el càrrec.

El molí és un lloc brut, actiu pocs mesos de l’any, que s’ha anat adaptant als canvis tecnològics, però que encara conserva les paraules que s’han usat des de temps immemorials per designar els estris, els processos i els productes resultants de l’oleïcultura.

En aquest escenari, apareix la sansa: la pasta de pinyols i molla d’oliva que queda després de la premsada, segons el DCVB. Dit d’una altra manera, el resultat de premsar les olives escampades damunt dels cofins, que són com un cabàs pla, d’espart. I d’aquest procés mecànic, en resulta l’oli verge, la part substancial, i la morca, el solatge viscós i negre que no aprofita per a res.

Quan s’asseca, la sansa escampa una olor inconfusible pels carrers del voltant i és un apreciat combustible per a les estufes, malgrat que això no ens ho expliqui cap diccionari. Fins i tot en un raig d’oli transparent, totes aquestes coses passen inadvertides.

Fotografia de Beatriz Bonal

 

Platxa
25.06.2017 | 10.08
Engordir-se
30.12.2019 | 12.30
Vós
02.07.2017 | 9.46

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Les olors de la infantesa sempre van acompanyades d’un o altre record i fins i tot són capaces de portar-nos a reviure moments que pensàvem que no recordàvem. Tenen tanta força!

    M’agrada molt la frase “Som les paraules que diem”.

    Enhorabona pel blog!

  2. Tenia entès que la morca s’aprofitava per a fer sabó natural. Sóc de Cocentaina i els més majors em deien això: que eixe solatge viscós i negre sí que tenia una utilitat; s’emprava per a fer sabó. No sé si serà veritat o no. Molt bon escrit. Salutacions.

    1. Podria ser. A casa tota la vida hem fet sabó de l’oli dels fregits, que deu ser més brut que la morca. La sosa ho arregla tot.

      Gràcies pel comentari,

      Teresa

  3. A escola vaig fer ciències i lo professor de química ens va explicar com fer sabó del solatge de l’oli amb sosa (hidròxid sòdic, NaOH), tal com dieu.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.