Agafada al vol

Som les paraules que diem

9 de novembre de 2015
0 comentaris

Afitar-se

La llei i les normes que regeixen la majoria dels nostres actes quotidians no estan escrites enlloc. Així i tot, tenim unes expectatives sobre la conducta dels altres. I constantment, tracem fronteres entre la normalitat i la anormalitat.

En llengua, també. Els diccionaris certifiquen què és incontestablement admissible, però fora de les pàgines reals o digitals dels diccionaris i de les gramàtiques hi campen en llibertat multitud de formes i d’expressions. Al marge del que diuen les obres de consulta, els parlants diria que són capaços de reconèixer com a pròpia o com a impròpia del nostre sistema lingüístic una peça que no han sentit mai abans.

Aquest fenomen té una explicació simple; el nostre cervell emmagatzema paraules, components de paraules, regles de derivació lèxica, regles sintàctiques… que constitueixen el manual d’instruccions per reconèixer i crear el nostre codi de comunicació.

En català, tenim una llista llarga de prefixos i sabem amb quins altres elements es poden combinar per formar paraules diferents. Si ens fixem en el prefix en- (em-) veurem que és molt productiu. Per exemple, a partir d’un nom, ens permet crear un verb: taula → entaular, fil → enfilar, plat → emplatar, garjola → engarjolar…

També tenim un altre prefix a- que ens fa aquesta mateixa funció: pam → apamar, lliçó → alliçonar… I encara que en teoria s’ocupen de la mateixa funció, aquest últim no és tan popular com l’anterior.

Em pregunto si hi ha alguna condició oculta que fa que els parlants hagen preferit apostar més clarament per la primera opció. Buscant una resposta, he trobat dos verbs que tenen un significat compartit i que són les dues cares d’una mateixa moneda: encordar i acordar, en el sentit de lligar amb cordes. Formalment, totes dues són acceptables. Per què s’ha acabat abandonant acordar i només la trobem recollida al DCVB com a forma antiga? Probablement, perquè coincideix amb una altra forma de sentit ben allunyat: acordar com arribar a un acord. Comprensible, doncs.

I ara començo pel començament: tot això ve per la meua sorpresa en veure que un dels verbs que hem usat sempre al meu poble ebrenc no apareix en cap diccionari modern ni antic: afitar-se, en el sentit de molestar-se (algú) per una causa insignificant.

Esta xica s’afita per no res

Com és que cap observador de la llengua no ha recollit mai aquesta forma? Com es diu això en altres bandes? La primera hipòtesi ha estat pensar si el seu alter egoenfitar, podria tenir aquest mateix valor. I tot i que enfitar és usat sovint amb el significat d’indigestar-se (DCVB) o d’agafar un enfit (DIEC i DNV), també trobem aquest verb amb el valor de molestar (DCVB i DNV).

La idea de molestar seria pròxima al sentit d’afitar-se del meu exemple, però el règim verbal és distint. I ara la pregunta principal: per què hem fabricat aïlladament en tortosí -pel que sembla- una forma verbal diferent de la general a tot el territori?

La nostra creació no és agramatical; formalment, és bona. Aleshores, només s’explica la supervivència d’aquest verb en l’espai concís en què va ser creat i en què s’ha anat reproduint pel fet que no s’hi utilitza la forma enfitar-se, sinó empatxar-se o embafar-se.

La llei no escrita ens diu que no trobem mai dues maneres intercanviables morfològicament per dir exactament el mateix. Afitar-se ha esdevingut, per tant, una bestioleta estranya en un hàbitat restringit perquè no té cap depredador que l’amenace. I per això encara coeja.

Fotografia de Fabio Trifoni

Brancal
02.04.2020 | 7.13
Credo
15.06.2013 | 6.39
Fenàs
08.05.2016 | 7.33

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.