Agafada al vol

Som les paraules que diem

6 d'agost de 2013
0 comentaris

Escodors

Tot el que ens envolta és fruit d’una evolució: l’univers que no veiem, la boleta del món sencera, el mapa del país on vivim, el paisatge que veiem per la finestra, les persones que coneixem, la manera com ens comportem i l’estil en què ens parlem.

I, de vegades, ens sorprèn la imatge nítida del tros de camí que estem deixant enrere.

Durant la canícula aprofito per fer immersió dialectal més que en qualsevol altra època de l’any. Tornem al poble una vegada i una altra. I es multipliquen les converses llargues en què s’eixamenen núvols de paraules que feia temps que no sentia.

La gent gran són encara un pou de sorpreses. Sempre tenen guardat a la butxaca algun petit tresor lingüístic que em fa pensar ipso facto en el llapis i la llibreta; perquè no fugi, ni s’envoli ni es demori irritablement quan el crido de memòria.

La D farà 77 anys a l’agost. Sempre porta davantal quan va per casa i sempre trafega. Domina l’art d’explicar historietes entretingudes i les repeteix fins que ens mata l’interès. De tant en tant, amolla unes paraules que em ressonen en algun racó remot de la memòria i que em fan prendre consciència que la llengua és, efectivament, una suma de substrats. Uns de seculars, invisibles, i d’altres de més recents.

La D diu coses que ja no dic. Coses boniques i precises. I és una de les protagonistes de la meva llibreta:

– Avui l’hi aniré a pagar i va un euro d’escodors, però no l’hi donaré. No s’ha portat bé.

D’escodors! Com es deu escriure, vaig pensar a l’acte. No sé què faria si no existís el DCVB. Em resol tots els dialemes:

ESCADORS o ESCODORS adj. Sobrer o fraccionari respecte d’una quantitat que es compta, es mesura, es pesa, etc. (Gandesa, Tortosa, Ulldecona, Benassal); cast. sobrante. «Us he enviat quatre dotzenes de llapis i tres llapis escodorsos» (Tortosa). «He rebut dos milers de claus i quaranta-cinc claus d’escadors». Venir d’escadors: venir de més, desaparellat d’un conjunt (Ulldecona, Gandesa, Benassal). «Ens hem repartit les taronges: ens n’han tocat sis a cadascun, i n’hi ha hagut cinc d’escadors».

On era escodors durant aquests anys? On s’amaguen les paraules que reconeixem però que no fem servir? Heu pensat mai quantes vegades hem d’haver sentit una paraula per incorporar-la irremissiblement al nostre repertori particular? Qui l’ha de fer servir al nostre voltant perquè ens sentim legitimats a usar-la? En quin context queda camuflada i on mai de la vida la posaríem en escena?

L’aprenentatge de la nostra llengua, i de les altres que puguem anar incorporant al nostre bagatge lingüístic, incorpora les respostes a aquestes preguntes anòmales, que mai no ens fem. Ho sabem fer i prou.

No sé a sant de què, ara em ve a la memòria una cançó que cantava ma iaia:

Si em poso a cantar cançons, en cantaré més de mil:
a la butxaqueta les porto lligadetes d’un fil.
Si em poso a cantar cançons, en cantaré més de trenta:
a la butxaqueta les porto lligadetes d’una beta.

De fet, a la butxaqueta de les paraules sempre hi queda un racó per a les sorpreses, per a les novetats, per a les invencions i també per a les velles relíquies que ens lliguen al passat.

Imatge de PinellArt

 

Rompre
14.09.2015 | 8.29
Xocar
09.07.2017 | 10.53

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.