Agafada al vol

Adaptar-se o morir. Ai, Darwin! Per mil·lennis que passen, s’imposa la implacable llei de la supervivència. Volem continuar vivint i ens emmotlem als canvis. No els triem. Els acceptem i prou.

Acabarem el mes de març de 2020 d’una manera que no havíem previst tot just en començar-lo. El temps està fet d’una matèria altament mal·leable. Ho sentim ara més que mai. Quant costa a passar un dia? Quanta distància ens separa de l’última vegada que ens vam veure? Quant tardarà a tornar el nostre temps accelerat? L’escenari per a molts de nosaltres és de lapsus —absència— permanent. Com s’omple aquest buit? Què hi posem a dintre?

Si no estem assignats a la primera línia de l’atenció comunitària, ara per ara el lloc que ens pertoca és casa nostra. N’hi ha que teletreballen. En aquest cas, les hores mantenen una cadència marcada pels objectius laborals executats en un context nou. Però els jubilats, els que no tenien faena, els que en tenien però ara estan en pausa, els més petits, els joves… no tenen programa d’actuació a la vista. S’han d’empescar un horari, un sentit per a tant de temps per endavant. S’han d’entretenir, reinventar-se, mantenir-se operatius.

Per a poder parlar amb més precisió d’aquesta situació nova, he repescat paraules que ens ajuden a verbalitzar això que fem: feinejar, trastejar, treballotejar o trafegar. Totes aquestes formes contenen una certa idea de laxitud, de fer sense gaire diligència o bé de fer per fer. En tot cas, aprofito per a posar la lupa sobre l’opció trafegar, que al meu dialecte utilitzem com a verb intransitiu amb el sentit d’ocupar-se en alguna activitat. Amb aquest perfil concret, no el trobareu al DIEC2 però sí que apareix al DCVB i al DNV.

Tot el dia trafega per casa. Sempre troba alguna cosa per a fer!

Per cert, el conegudíssim adjectiu atrafegat és de la mateixa família, per descomptat. Segons el GDLC derivaria del verb atrafegar-se, que diria que tampoc és un verb gaire usual ara mateix. En dieu cap dels dos, vosaltres? Trafegueu o us atrafegueu de tant en tant?

Ara bé, si us venç la desgana, sempre podeu llegir poesia. És una activitat que no demana esforç físic i que reconforta tothora. Comenceu amb els versos que Gerard Vergés dedica a la primavera en la insigne L’ombra rogenca de la lloba.

La primavera és tendra com un llavi.
Plou i fa sol. Migdia de diumenge.
Per la finestra oberta entra l’aroma
dels llimoners florits i del fonoll.
Reclinaré el meu cap sobre el teu pit
i deixarem fugir —pures— les hores.
La resta sols és fum.

Mentre passen aquestes hores pures, salut sota teulada i valor en la intempèrie!

—
Fotografia de Félix Prado a Unsplash