Agafada al vol

Érem a l’agost i vam decidir anar a Paüls perquè l’orquestra Atalaia celebrava 22 anys de rodar pel món. Tothom devia estar congregat a la pista esportiva que queda al peu del poble; de fet, uns quants revolts més avall de les primeres cases que reben els visitants al final d’un trajecte que ja no continua més enllà.

Tot és inclinat i pren una perspectiva gairebé aèria a Paüls. Davant de la pista plena a vessar de cadires preparades per al concert, es desplegava un paisatge abrupte, altíssim, verd dels pins i gris de la pedra. Tan bell que abans que sonés la música ja senties que havia estat un encert acostar-s’hi.

Pressa i festa són paraules que no lliguen i, com era previsible, ens vam haver d’esperar una bona estona pels preparatius del concert. Al cel s’havien anat escampant uns núvols plens d’amenaces i tothom patia per si, finalment, ens esgarriarien l’audició. Però el temps aguantava. La xafagor ens inquietava a les cadires i anaven amunt i avall ventalls i paperets per fer-la més suportable.

Als seients del darrere teníem unes iaies amb un sentit de l’humor saníssim que ens informaven inintencionadament de molts detalls de l’efemèride. I, com si res, entre mig de la conversa, una de les senyores diu: Xiques, no alena gens d’aire!

Diuen que és de mala educació parar l’orella, però jo tenia tota la predisposició a fer-ho abans fins i tot de posar els peus a Paüls. Si el poble és bonic, la parla dels seus parlants, sobretot de la gent gran, és un tresor. Conserven el so fricatiu labiodental sonor de la v en contraposició al so oclusiu bilabial sonor de la b. Encara practiquen l’assimilació vocàlica entre les a posttòniques i les e i les o obertes. I fan una cantarella única!

No sé descriure l’emoció que em va produir sentir dir coses com ara: Vivia molt a la vora de la botiga de sa sogra. Era com tenir pessigolles a la panxa potser. Per això, la imatge poètica de l’aire que no alenava se sumava al meu èxtasi lingüístic i em va semblar una meravella.

De fet, les mares i les iaies sempre ens deien de petits: No us vull sentir ni alenar!  I aleshores no em feia tanta gràcia…