a mi em feien respecte, i sovint por perquè m’eren desconeguts, ells, captaven amb el seu olfacte, l’olor del’adrenalina que jo desprenia i es posaven neguitosos, fins que un bon dia una persona, que m’estimava, em va reconciliar amb ells.
Com amb la mar, perdre la por a surar i nedar-hi
et pensava i et trobo, deixes de ser virtual
passo pàgina, ho intento, com no et pots imaginar, saps? per no pensar-te,
encara ets en la ment, enquistada, no ets en la meva vida,
ja no comparteixo res amb tu, massa sovint hi ets com una boira,
et sento, però no et vull sentir,
passo pàgina, però ets present, pensament,
sovint sé fer-ho, però apareixes opressivament…
Com sempre la política i la majoria de polítics, com que tenen la panxa plena, van a remolc de les solucions dels problemes.
L’administració està als llims.I jo he optat per viure.
Ajustant-me a la quotidianitat, Intentar no desitjar gaires coses per no frustrar-me.
Estar atent i veure oportunitats.
ah! i fotre l’estat, sempre, i tant com pugui, que ja m’ha donat massa pel sac.
Sona el mòbil, algú demana per mi. Li demano qui és, em diu que tinc un deute amb Gas natural. Li dic que soc insolvent, que la Generalitat fa un any em va extingir la RMI, i que per això no vaig poder pagar. Em diu que no hi té res a veure. M’indigno. Li dic que vaig presentar un plec al jutjat, explicant al jutge els motius de la insolvència quan em varen desnonar.
Em parla mentre m’estic explicant, no em deixa parlar. Li dic que li penjaré si no em deixa que m’expliqui. Continua. Penjo. Torna a trucar. Penjo. Bloquejo el numero de telèfon. Tallo ponts.
El primer deure, amb mi mateix, com a persona és sobreviure. Prioritzar. No puc pagar, sóc insolvent, indigent. No tinc ingressos. Visc de la generositat i benevolència d’amics i familiars.
Penso; si algun dia sóc, sobradament, solvent i que no repercuteixi en el meu benestar personal; físic, mental, anímic. Llavors pagaré, malgrat l’administració que em va deixar en l’abandó, malgrat les companyies subministradores, corporacions de psicòpates que han abusat dels seus clients. Tenia un contracte i necessitava subministraments, els vaig subscriure. Ara no puc. No sóc culpable. Tinc raó.
Em puja ràbia de dins, cony! És qui ni em puc comprar ni uns putos texans. les butxaques sorgides i tornades a sorgir, descolorits. I em puja encara més. Li dic ara que ja no m’escolta, que es quedi un temps de vacances, perquè prengui consciència, que es torni una mica empàtic i es dediqui a una altra feina que deixi de fer d’esbirro (fill de puta, cabró). Em cago en tot, en les companyies, i en l’administració per no regular-los. Hòstia !
Em calmo, descanso i l’endemà em llevo i escric, ho trec. Escolto reggae, ballo, m’allibero. Recordo els vells anarquistes, revoltats, que varen cremar esglésies o les varen enderrocar… Ens hem civilitzat, ja no es fan aquestes coses. Deixem que els psicòpates se’n riguin i ens xuclin. “A la mierda” com deia en Labordeta…
A l’exili, en un entorn tranquil, protegit entre quatre parets, gaudint de músiques i la bellesa contemplativa del paisatge. Necessito moure’m. Explorar.
En llibertat condicionada, indigent (o insolvent) amb sostre.
Devastador relat de l’altra.
Poso distància, surto corrents, fujo, no vull que m’atrapi (ja ho estic).
Em dius que el llenci, que; – n’hi d’altres per llegir.
– Ho faig amb els que no m’importen. Els deixo, els abandono, fins que es tornen grocs. Amb el transcurs del temps perden, la seva, contemporaneïtat.
Venjança?
Sovint escric, en to de broma, potser no tant: – els llibres que no et diuen res s’han de cremar (em ve al cap Fahrenheit 451). Pràctic, bescanviar, reciclar o fer-ne pasta. Quantes publicacions de Planeta que no sortien reeixides perquè el director editorial havia volgut copiar-ne una col·lecció d’obres de literatura de la competència que ja s’havia consolidat i ja n’havia saturat el mercat?. Ara ja s’han fet amb el segell. Vaig dir-li davant de tothom en una convenció, que ho vengués ell, vaig acomiadar-me per no tornar-hi mai més. Sí, per la liquidació.
Buidar per tornar a omplir.
(el temps que ens ha tocat viure)
Com es defineix avui l’individu que ha perdut tots els drets, encara que en tingui.
Es busca la vida, entremig dels serrells de l’amistat i les relacions familiars, amb el risc de sentir-se rèmora pels que l’hostatgen, sentir-se intrús de vides alienes.
Entorn inhòspit, mental, hostil per haver de lluitar contra el què percep.
La inutilitat d’haver d’esperar, esperar a poder esdevenir perceptor de drets adquirits, esperar en el temps el moment propici per ser autosuficient, esperar a ser retribuït després d’anys d’aportació a les arques de la seguretat social. La festa permanent, jubilar-se.
– Quin cony de festa! quin engany és aquest ?
Explorar possibilitats d’exercir experiència i coneixement en un desert de inoportunitats.
Hostil, síndrome de batalla.
Migrant…
bon cap d’any
i
salut
Serrallonga, Vallespir, Catalunya nord
Monument típic de Catalunya , el conjurador era un lloc d’oració que serveix per allunyar la mala sort, especialment per tal d’apaivagar als elements (tempestes com les sequeres d’estiu) per evitar destrucció de cultius.
per saber-ne més clica -> Conjurador
El poble de Costoja és un indret de serena bellesa. Situat a 832 metres a la part superior de la Vall del Tech. A partir d’aquest punt, es pot veure un panorama revelador de la Catalunya Sud. El poble compta amb instal·lacions modernes, conservant les seves tradicions.
per llegir-ne més clica – > Costoja
després de 10 dies a Cal Carreter a Mieres, La Garrotxa.
Cal anar-hi, conèixer el lloc. Gaudir-lo.
En JM un bon amic em va proposar de vetllar-la casa, els seus animals; gallines , pollastres, gossos i gats. Masover durant 10 dies.
Poder fer, ell, vida familiar i social.
Fet el trasllat, gracies a la aportació de na Elisa J. i en Jordi P.
Dipositar els afers personals mes preuats.
Posar ordre, intermitentment, entre casa d’un i de l’altre…
i molta, molta pols, neteja i més neteja…
per veure’n més clica -> carrers
Cal carreter a Mieres, La Garrotxa.
Després de mesos de lluitar pels meus drets i veure que és picar pedra, he optat per viure.
