Un Estatut possible que ens demostra que no som al final del camí
Sembla ser que tindrem Estatut. Segur que no és tant ambiciós com el que va sortir de Catalunya. Però algú s’ha arribat a creure que amb l’Espanya que tenim era possible un Estatut com el que va sortir el 30 de setembre?. El PSOE tenia un compromís fet solemnement per en Zapatero que des del primer moment s’ha incomplert. Primer va dir que aprovaria allò que vinguésde Catalunya. Després allò que vingués de Catalunya amb una ampia majoria i encara que a més fos constitucional.
Els partits catalans han negociat el que va acordar el 90% del poble de Catalunya amb els senyors del PSOE. I tots hem entrat al joc. Potser perquè no hi havia més remei. Potser perquè ho tenim muntat així. Però ja hem començat malament si el que volíem era el que va sortir el 30 de setembre del Paralement. Ara bé, llavors era blanc o negre.
A la trannsició vam tenir uns condicionants. Ara en tenim uns altres encara que no els vulguem veure. Un President de la Generalitat de fireta, un govern de la Generalitat desprestigiat i sense lideratge, un ERC entregada fins ara al PSOE que ha fet possible que primer cop a la història hi hagi un president no nacionalista i a sobre "porti" la negociació d’un nou Estatut i un nou finançament. Un PSOE que quan va prometre el que va prometre era només per pur càlcul electoral. Un PP absolutament crispat, allunyat del centre i capaç de jugar amb qualsevol cosa i de fer tota la demagogia possible. Uns partits nacionalistes CiU i ERC desunits per les diferents ferides que s’han fet mutuament. Un PSOE que sap que el PP no donaria res i per tant els catalans no podem dir ho retirem i ja tornarem quan n’hi hagi uns altres. Un PSC entregat des del primer moment al que digui l’amo de Madrid…
Vaja que l’acord que s’ha tancat és un dels acords possibles, rebaixa les espectatives que teníem del 30 de setembre però amb aquest panorama algú pot assegurar un acord millor?. Potser per aquest motiu el catalansime sempre ha estat possibilista perquè mai hem tingut una partida prou fàcil per jugar a una altra cosa.
També això ens demostra qe no som al final del camí, que després d’aquest Estatut i d’aquesta negociació n’hi hauran d’haver més. Com deia Companys: "tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a véncer".
Això es tornar al "peix al cove" , CiU a perdut la dignitat per quatre duros. No es pot sortir d’una negociació per dir que això no dura dos anys, així com vols que us prengin seriosament.
Conveniència i U s’ho va treballar prou bé el 30 de setembre passat, demanava l’or sota amenaça de no recolzar l’estatut, però ja s’havia reunit amb ZP, la cursa d’instantànies començava.
L’estratègia de’n Mas, elaborada de la maneta de tot el PSOE-PSC (que veig que tant estimes), ja s’havia gestat. "Forceu la màquina al màxim-digueren uns-que després ja ho arreglarem", "Ens convertirem en la vostra salvació, i, de passada, en els pares de l’Estatut, que mai hem volgut- replicaren els regionalistes-, serem els primers en arribar a un acord i obrirem futures col·laboracions"
Per cert, deixeu d’enganyar-vos, Maragall no és, sota cap concepte, el primer President de la Generalitat no nacionalista. Fins ara tots dos, des del retorn de la "democràcia", han estat REGIONALISTES.
Arreveure!!!
Després de dir constitucional; que el concepte nació ho era, entre altre coses.
Va dir que coincidira amb la política del Psoe. O siga, que fora politicament correcte per al Psoe.
Ara el PP vol que siga politicament correcte per la resta d’Espanya.
La pregunta és on queda els respecte pel Parlament de Catalunya i el poble català. I si és just que el congrés puga canviar sustancialment l’Estatut aprovat.
Tot i recordant una frase de Gaspar Llamazares, que va dir que amb la constitució cap, fins i tot, un Estat conferal, amb el qual, per suposat els sociales no creuen, per què ja no poden menejar els fils exclusivament des de Madrid.
Als convergents la jugada us ha sortit rodona, felicitats. Vau apretar la maquina a fons aqui i vau fer creure a ERC que si el PSOE no acceptava el text del parlament el retirarieu. Esquerra no es va atrevir a pactar aq Estatut amb el PSOE per no quedar com els venuts. I diumenge… pam! al Carod s’ennuega tot menjant el croissant a quarts de deu del mati. Ah, i per si fos poc encara, Mas i Zp van tenir temps de pactar el calendari electoral. Un 10!
Una altra cosa es si aquest Estatut es el que esperava la nova generacio de catalanistes. Per aixo ja va quedar fora del pacte. Com deuen riure en Duran i en Mas als congressos de la JNC!
Per molt esforç que hi poseu, mai podreu justificar haver venut Catalunya per una foto i una bossa de patates monclovites. Heu trinxat el futur i les il.lusions dels catalans. En Rodriguez-Ibarra és avui l’home més feliç del món, gràcies a CiU. Trist i vergonyós.
Se us veu el llautó d’una hora lluny! Quina vergonya! Potser ha arribat l’hora de deixar d’utilizar barroerament i partidista frases que potser en el seu moment deurien tenir el seu sentit (no ho sé, jo no hi era) però que avui, mal ens pesi, no ens queda més remei que corregir la frase de Companys i acabar dient: “Hem tornat a lluitar, hem tornat a sofrir i hem tornat a perdre” Tant de bo, però, no tots perdem la dignitat!
Pena d’estatut. Per què no li proposa el Mas a ZP de publicar-ho al Butlletí Oficial de la Província de BCN? i ens estalvien de votar-lo