La fi de la pluralitat o els efectes de les paraules de Joan Ferran
A les èpoques més fosques de la inquisició, existia la figura del Gran Inquisidor. Aquell que sentenciava i determinava que era bo o dolent als ulls del “seu” Déu. Això és més o menys el que està passant amb els mitjans públics i privats del país. Els motius són bàsicament dos: el primer el sectarisme del PSC que es resumeix en les paraules del diputat Joan Ferran i que com es pot comprovar amb la gràfica que us adjunto, són paraules amb efectes clars. La segona és la crisi a la que fa temps que estan sotmesos els mitjans de comunicació, tant públics com privats, per la irrupció d’internet i les xarxes socials. Un canvi que ha representat una pèrdua de la publicitat, fent-los més dependents de la publicitat institucional i per tant més “presoners” dels governs.
Un exemple, de control ha estat el canvi de línia de l’AVUI, un diari fortament subvencionat i depenent de la Generalitat que mentre es va antenir en contra de l’Estatut per insuficient ha mantingut una línia editorial favorable a l’acord de finançament en un exercici de pornografia períodistica mai vist.
Internet és un canvi que ha fet més gran la frontera entre opinió pública i opinió publicada. La opinió pública jo no es conforma només, i en segons quins casos per sort, de la opinió publicada i amb línia editorial.
De fet, recentement tenim un bon exemple amb tot el debat del finançament. Mentre les línies editorials han jugat totes a defensar les bondats d’un acord que incompleix l’Estatut, no trobareu cap enquesta d’un mitjà electrònic, radiofònic o televisiu en que es guanyés la opinió favorable a l’acord. Mentre tots el mitjans han jugat a silenciar les veus d’experts contraris a l’acord a You Tube els vídeos de Sala Martín o Vilaweb amb experts contraris a l’acord són els més vistos. És a dir l’escletxa entre opnió pública i opinió publicada i amb amo, és fa gran.
I és que per sort la xarxa no té amo. Aquest fet és tant així, que mentre començava a escriure aquest post vaig rebre un twitter un m’avisaven que el diputat més 2.0 del PSC, José Antonio Donaire escrivia amb una certa amargor el post Jo acuso on justament amb unes fortes dosis de maquillatge es ve a queixar de la manca de control de les xarxes socials i del 2.0 respecte al tema de finaçament. Perquè, Jo acuso? perquè no hi ha debat o perquè el debat no va allà on volies que anés?. Alguns tenen tant interioritzat que el que diuen és la veritat absoluta que no poden admetre ni entendre que altres opnions puguin ser majoritàries.
Per sort i per molts anys, la xarxa escapa al control i als efectes de les paraules de Joan Ferran. La xarxa és l’únic espai que escapa de la fi de la pluralitat.
Nota afegida 1/09/2009: Ahir en Miquel Calzada publicaba al diari AVUI l’article “La digitat d’en Xavier Solà” una nova mostra de la depuració de periodistes als mitjas públics per part del PSC
Als pensadors i acòlits del règim tripartit, aquells que afirmaven que calia treure de TV3 i Catalunya Ràdio la “crosta” nacionalista, volen imposar el pensament únic. I sí per imposar-ho han de fer ús de la propaganda, de la manipulació dels mitjans públics i privats, l’ús abusiu institucional dels mitjans públics i silenciar l’oposició -com el gràfic evidencia- ho fan sense complexos.
Per sort, com bé indiques, el control de les xarxes socials se’ls hi escapa al règim tripartit com se’ls hi escapa el seu control a països com Iran o Xina. I és aleshores quan es posa de relleu l’escletxa existent entre opinió publicada i opinió pública.
Salut!
Jo defenso que l’acord sí compleix l’Estatut. Hi he dedicat set posts carregats de dades, d’enllaços i d’informació. Tothom és lliure d’entrar-hi i contradir-me. Si és tan evident que hi ha un incompliment, només cal entrar en el blog i escriure “Mira, aquí t’equivoques” i oferir un argument alternatiu.
Però no et confonguis. El meu “Jo acuso” no té res a veure amb el finançament. Em queixo de la propagació d’una mentida que ha anat de boca a orella, sense que la xarxa hagi actuat com a tallafocs de la falsedat. Em queixo que la xarxa no actua com a filtre de la mentida, sinó com un vulgar propagador víric.
Mira. Si la xarxa ha de ser una reproducció a escala de les picabaralles polítiques i emprem com a munició dialèctica els eslògans dels uns i dels altres, potser ha arribat el moment de començar des de zero. Et proposo com a alternativa un espai 2.0 en el que hi prevalgui el contrast de la informació, el rigor, els matissos i la discrepància parcial.
Impagable el video on es veu el cap de premsa del ministre del PSC, Celestino Corbacho, intimidant i amenaçant a un periodista per considerar que feia unes preguntes al ministre inoportunes.
L’escola Bolaño-PSC traspassa fronteres!