Eureka!

Coppola també va escenificar la mort -les morts de la guerra del Vietnam- en un riu. En aquest cas, però, a mida que els soldats remunten el Mekong, més que la vida, la pèrdua que veiem és moral: la dignitat humana desapareix amb el menyspreu per la vida aliena i la indiferència vers el patiment.

“Apocalypse now” és gairebé un copiar-i-enganxar de la novel·la “El cor de les tenebres”, on Joseph Conrad va retratar les atrocitats del colonialisme europeu al llarg d’un viatge remuntant el riu Congo. El Congo és l’Aqueront de Joseph Conrad, que es va servir de la mitologia clàssica per situar la mort a bord d’un vaixell solcant les aigües d’un riu. Però Conrad va introduir-hi un altre element: no va centrar l’atenció en les dues ribes del riu –en l’inici i el final del trajecte- sinó en el trajecte en si: en la pèrdua gradual.

Un matís que va prendre d’un altre clàssic: Dante Alighieri, que a la divina comèdia ens descriu, pas a pas, la història d’una degradació. És la història de com ell es va anar enfonsant en la misèria humana, que va classificar i distribuir en estrats. Perquè també a l’infern hi ha matisos. I ell els va distribuir en cercles concèntrics, cadascun a una profunditat diferent. Aquest rigor metodològic va seduir Woody Allen, que a “Deconstruint Harry” fa que el protagonista de la seva pel·lícula es desplaci per l’infern en ascensor.

No recordo què se’n fa del Harry de Woody Allen. Però sí recordo que Dante ens explica que, en el punt més baix, el record de Beatriu li dóna la força per sortir del seu infern particular. Virgili, el seu referent intel·lectual, l’acompanya en tot moment, però és incapaç de rescatar-lo d’un infern del que només el traurà Beatriu, el seu referent emocional. Aquesta és la gran diferència amb els Kurtz de Conrad i de Coppola, que ens sorprenen per la lucidesa que mantenen mentre desapareixen engolits pel cor de les tenebres. Per l’horror.