Eureka!

Aquesta va ser una de les preguntes del primer examen d’anàlisi matemàtica que vaig fer a la universitat. El vaig entregar en blanc. Hi he pensat arran d’un article (On és la gent de ciències?) on, després de furgar en la titulació acadèmica dels consellers, l’autor es pregunta per què hi ha tan poca gent de ciències al govern i especula amb si aquesta infrarepresentació es reflecteix en les polítiques que es decideixen.

És difícil exagerar la influència que la formació acadèmica que he completat –doctorat en física- ha tingut en la meva manera de ser i en la meva manera de veure i d’interpretar el món que m’envolta, incloent-hi les relacions socials. Suposo que la formació va reforçar una propensió inicial sense la qual difícilment se m’hauria despertat la vocació per trobar fórmules generals –com més simples, millor- que expliquin tots els casos particulars. Però no ha estat fins “després”, fins que ho he pogut veure amb perspectiva, que he estat conscient de l’abast dels efectes que aquesta formació acadèmica ha tingut en mi.

Tornem, però, a la pregunta de l’examen d’aquell dia de febrer de 1985. Vaig anar a l’examen conscient que el suspendria, fins i tot que hi podria treure un 0, perquè no era capaç de seguir les classes, que eren un reguitzell de desenvolupaments matemàtics: axioma, teorema, demostració. Aquesta pregunta, però, em va desorientar. Era fàcil respondre-la, era un càlcul ben senzill, però justament això indicava que el que s’esperava de nosaltres era que la responguéssim d’una altra manera, sense fer cap càlcul. Com? Com la podríem respondre sense saber quant és e^π i quant π^e? Amb aquesta pregunta vaig ser conscient que jo no només era un mal jugador sinó que ni tan sols sabia a què se suposava que estava jugant.

A la següent classe el professor ens va ensenyar com les hauríem d’haver respost. Per saber si e^π és més gran o més petit que π^e havíem d’analitzar la funció log(x)/x i adonar-nos que té un màxim absolut al punt x=e. És a dir, que e elevat a qualsevol número és més gran que aquest número elevat a e, tant és que aquest número sigui π com 1.000 o -0,17. Tant és.

Me n’adono que sovint aplico una lògica similar en certs debats perquè davant de certes afirmacions el que més m’interessa és conèixer-ne la font. Perquè a vegades, segons quina sigui, tanco el tema sense dedicar-hi més temps: segons qui ho diu sé que és mentida i segons qui ho diu sé que és veritat, sense parar esment a l’aparent versemblança (o inversemblança) de l’afirmació. De la mateixa manera que no cal calcular quant és e^π per saber que és més gran que π^e. Em passa, per exemple, amb notícies sobre Catalunya. I m’estalvio perdre el temps en debats estèrils. Perquè tant és.