Crònica del segrest a la biblioteca de Sant Feliu

L’endemà de Sant Jordi, un home armat amb un ganivet es va tancar a la biblioteca de Sant Feliu de Codines. Aquesta és la crònica dels fets, posant el focus en les persones que van hi van ser retingudes durant més de set hores.

A quarts de dotze la policia municipal va emetre un comunicat on només es deia que un home s’havia tancat a la biblioteca del poble reclamant l’antologia poètica d’en Josep Carner. Res més.

De seguida comencen a córrer tota mena d’especulacions sobre el segrestador i les seves intencions. Tot i que es fa difícil garantir-ne la font, la majoria dels rumors s’atribueixen a Churchill, Oscar Wilde o Bernard Shaw. Finalment, l’alcalde aclareix que el segrestador amenaça amb fer realitat les obres de Kafka, a qui reté d’hostatge.

Els nervis es comencen a estendre quan un veí del poble assegura haver vist el noi dirigir-se a la biblioteca amb un ganivet molt gran, cosa que fa témer que tingui la intenció de degollar algú com un gos. Se sospita que Rimbaud li hauria facilitat l’arma. A manca de comunicats oficials, els rumors proliferen i s’estén la sensació de descontrol. Goethe es queixa del desordre, i Flaubert ho troba de mal gust.

La tensió augmenta amb les primeres notícies que arriben de l’interior de la biblioteca: Primo Levi considera el segrestador més inestable que el franci. El moment de màxima angoixa es viu minuts més tard, quan les campanes de l’església comencen a repicar. Es fa un silenci gairebé absolut, que només trenca Montserrat Roig cantussejant en francès alguna cosa sobre cireres. Potser és un missatge en clau. Tothom es tem el pitjor i John Donne finalment diu en veu alta el que tothom es pregunta interiorment: “per qui piquen les campanes?” Hemingway somriu. Algú se n’adona que són les dotze del migdia. Afortunadament, només és una falsa alarma. Com a mínim, de moment.

A l’interior de la biblioteca, Apollinaire i Estellés volen aprofitar els que poden ser els últims moments de la seva vida, però no aconsegueixen que Safo s’engresqui. Marcel Proust s’ensuma alguna cosa i s’aproxima a Apollinaire i Estellés, però ara són aquests els qui no s’engresquen. Més tard, Simone de Beauvoir expressarà el seu malestar perquè no li diguessin res. Descartat el sexe, Estellés prepara un arròs. Rabelais s’hi apunta de seguida, Montale diu que ell portarà la sípia, i Sylvia Plath s’interessa pel forn. Mentrestant, Poe beu.

El temps passa sense novetats fins que a quarts de tres arriba la primera bona notícia de l’interior de la biblioteca: Dickens informa que, afortunadament, entre els hostatges no hi ha cap criatura (Anna Frank tenia hora amb el pediatre). Twain se n’alegra, Lewis Carroll fa una ganyota. Però a un quart de quatre s’escampa la veu que un simi vestit com un humà ha preguntat a l’entrada del poble per la plaça de la vila. S’especula amb que el segrestador hagi començat a executar les seves amenaces amb l’informe per a l’acadèmia, però també hi ha qui creu que podria ser un personatge de Pierre Boulle que hagi aconseguit escapar-se. Un comunicat oficial desmenteix el rumor gairebé immediatament, però hores després molta gent encara el dóna per bo.

L’episodi fa palès que la situació és molt confusa, així que ningú entén que Tolstoi demani que tinguem fe amb que tot és a fi de bé. Sòfocles està convençut que no podem fer res per evitar la tragèdia i Shakespeare creu que el desenllaç passa per un bany de sang i fetge. Baudelaire s’ofereix a fer-ne la crònica. Per contra, Eurípides insisteix amb que en qualsevol moment la situació pot fer un tomb que ens dugui a un final inesperat i Martí i Pol s’apunta a la idea que tot és possible.

Finalment, el gir arriba poc abans de les sis: Fernando de Rojas s’ofereix d’intermediari. A partir d’aquí, tot es precipita. Mitja hora més tard els mossos entren a la biblioteca i arresten el segrestador. Els nervis, però, tornen quan passen llista i troben a faltar Pessoa. Poc després, però, l’identifiquen amb un tal Ricardo Reis que no constava al llistat inicial.

Els mossos s’enduen el segrestador a comissaria i els hostatges al CAP municipal per sotmetre’ls a una revisió física. Tot i que l’informe mèdic és confidencial s’ha filtrat que els metges van trobar Homer molt malament de la vista i Kafka massa prim. El més greu, però, és la ferida de bala que presenta Rimbaud, encara que els metges descarten que tingui relació amb el segrest perquè no és una lesió recent. Tot i que Rimbaud es nega a aclarir-ne l’origen, els metges fan constar que es mirava Verlaine de reüll, i que aquest estava neguitós. Sembla que Cervantes també té lesions en un braç, però en aquest cas els metges s’han donat per satisfets amb les explicacions que els ha donat. Els metges fan constar al seu informe que aquestes són les úniques ferides que han observat, però Saint-Exupéry diu que l’essencial és invisible a la vista.

Després d’això, els hostatges van oferir una roda de premsa conjunta. Molts d’ells especularen amb els motius que poden dur un home a qui tothom al poble descriu com afable i pacífic a comportar-se d’aquesta manera. Rodorera en destaca el fet que sigui un home, però Maria-Mercè Marçal ho atribueix a la Lluna i les germanes Brontë a un desengany amorós. Mentre Dumas especula amb una venjança, Joyce parla de remordiments de consciència, Boulle d’estrès a la feina, Weil de desarrelament, i Víctor Català i García Márquez de solitud i d’incomunicació. Agatha Christie creu que potser no hi ha una sola causa i Joana Raspall es mostra empàtica i demana comprensió. En aquest punt, Rilke s’ofereix a escriure cartes al jove segrestador, Oriana Fallaci a entrevistar-lo, i Marguerite Yourcenar a escriure’n les memòries. Mary Shelley el titlla de monstre però, per contra, Stevenson no hi veu res d’estrany perquè considera que tothom té un cantó fosc. Preguntats sobre si havien passat por, Dant ho descriu com un infern del que no sabia com sortir-ne, però Ausiàs March hi treu ferro dient que ha estat retingut en pitjors condicions i Neus Català hi està d’acord. Pere Calders comenta que veure entrar l’home amb un ganivet a la mà l’havia tranquil·litzat perquè l’havia fet ser conscient del perill “em preocuparé el dia que siguin més subtils”. La gran sorpresa, però, la va donar Stendhal quan va afirmar que tot i haver estat a la biblioteca tota l’estona en cap moment va ser conscient d’estar vivint un segrest.

PS Virginia Woolf també va fer declaracions, i sembla que força interessants, però encara no les he entès.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *