El pols de la llengua als Països Catalans

En aquest apunt analitzem la instància d?una noia d’un institut de Catalunya, que tot i ser de nacionalitat estrangera, porta molts anys escolaritzada a Catalunya, la qual explicita literalment: ?No encuentro justo que me hagan repetir por una lengua que no sirve absolutamente para nada y que si sales de su querida Catalunya no sirve para nada saberla?.

A part de la lògica indignació que provoquen aquestes paraules ?i que queden molt ben contestades en l?escrit que el centre li va adreçar i que també us oferim?, cal plantejar-se quina és la imatge que donem el conjunt dels catalanoparlants de l?ús de la llengua davant de la nova immigració i davant de la immigració espanyola que ja porta alguna dècada entre nosaltres.

En primer lloc, cal veure la resposta que ha fet el centre:

En resposta al vostre escrit de 27 de juny de 2007, en primer lloc caldria aclarir-vos que segons la llei 1/1998, de política lingüística (aprovada democràticament pel Parlament de Catalunya):

1. El català s’ha d’utilitzar normalment com a llengua vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament no universitari.

2. L‘ensenyament del català i del castellà ha de tenir garantida una presència adequada en els plans d’estudi, de manera que tots els infants, qualsevol que sigui llur llengua habitual en iniciar l’ensenyament, han de poder utilitzar normalment i correctament les dues llengües oficials al final de l’educació obligatòria.

3. Hom no pot expedir el títol de graduat en educació secundària a cap alumne que no acrediti que té els coneixements orals i escrits de català i de castellà propis d’aquesta etapa.

També cal recordar que l?Estatut d?Autonomia de Catalunya, la màxima llei de Catalunya, estableix que:

El català és la llengua oficial de Catalunya. També ho és el castellà, que és la llengua oficial de l’Estat espanyol. Totes les persones tenen el dret d’utilitzar les dues llengües oficials i els ciutadans de Catalunya tenen el dret i el deure de conèixer-les.

En segon lloc, dir-vos que, com a educadors, lamentem la manca de respecte que demostra el vostre escrit per la llengua pròpia de Catalunya, que, per a més informació vostra, és parlada per quasi 8 milions de persones a quatre estats europeus (a l?Estat espanyol ?Catalunya, Illes Balears, València i part d?Aragó?; a l?Estat francès ?Catalunya Nord?; a l?Estat italià ?a l?Alguer?; i és l?única llengua oficial d?un estat: Andorra). També potser caldria recordar-vos que el català és una llengua més parlada que el danès, el finès, l?eslovac, el lituà, el letó, l?eslovè, l?estonià o el maltès, totes elles llengües oficials a Europa.

Pel que fa a la vostra sol·licitud de revisió de l?examen de llengua catalana, dir-vos que el seminari de llengua catalana i literatura l?ha revisat i el considera ben corregit.

Cordialment,

Com es pot observar la resposta és d?allò més correcta, però la carta d?aquesta noia mataronina planteja un tema molt més de fons que no pas un simple cas de mala educació, desinformació o, fins i tot, de mala llet per haver suspès. Quina imatge es dóna de la llengua catalana als nostres centres educatius i a la nostra societat en general? Potser ens hem de començar a plantejar quin efecte pervers pot provocar esmerçar molts esforços a ensenyar una llengua (i els esforços que hi dediquen els aprenents) que, després, molts catalanoparlants ?i molts professionals, inclosos els d?ensenyament? s?entossudeixen a demostrar que és una llengua inútil. Algú s?ha aturat a pensar com es pot sentit un noi acabat d?arribar que està aprenent la nostra llengua en una aula d?acollida i que, quan arriba a l?aula ordinària, el professor i els seus companys només li parlen en castellà pel sol fet de ser ?estranger??

El comentari d?aquesta noia no es faria mai en castellà o en francès, però sí en català, perquè no es percep la utilitat de la llengua. I ja ho hem dit molts cops: per assegurar el futur d?una llengua cal que aquesta llengua sigui útil per viure en un territori determinat. Potser cal que tots plegats, començant pels polítics i acabant per la ciutadania en general, ens preguntem què en volem fer, del català. I per això, per saber com estem de salut, potser encara ens és molt útil pensar en quina és la resposta a aquestes preguntes que ens feia ja l?any 1992 la lingüista Carme Junyent:

a) Quan en els casos de contacte de llengües detectem un grau d’interferència unidireccional, que va des del manlleu massiu de lèxic fins al calc d’estructures sintàctiques, passant per la pèrdua de regles fonològiques i morfològiques, etc., ens podem posar a tremolar per la llengua interferida.

b) Quan observem la reducció i/o fragmentació de la base territorial de la llengua recessiva, ja podem anar amb l’ai al cor.

c) Quan percebem un procés de substitució en les zones urbanes, ai del "camp lliure" que li queda per córrer.

d) Quan es redueixen les funcions d’una llengua (en quina llengua parlo amb la família, els amics, els companys de feina o d’estudi, el senyor director o la dona de fer feines, els desconeguts, el bidell, el dependent, el metge o el jutge…), ja estem lluitant amb el pitjor dels enemics: l’invisible. Qui ens impedeix de declarar-nos competents en una llengua en la qual cantem el "Fum, fum, fum" per Nadal? I si ens en declarem competents, qui sospitarà que es tracta d’una llengua recessiva?

e) Quan es degrada l’estatus d’una llengua i -sobretot- el dels seus parlants (parlar la llengua pròpia implica ser titllat de provincià, xovinista, retrògrad, etc.), ja podem buscar ràpidament un contrapès a la pressió, si no volem que la comunitat es llenci de ple al món feliç que li ofereix la llengua dominant.

I, precisament, el que transmetem als nouvinguts són les respostes a aquestes preguntes, que les explicitem mitjançant un comportament sociolingüístic que, en la majoria dels casos, sempre és favorable a l’ús del castellà. Si no es canvia, és probable que cartes com aquestes siguin molt més habituals….

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!