El pols de la llengua als Països Catalans

Tant en aquestes eleccions com en les anteriors em fa l’efecte, però, que el debat sobre la llengua no se centra en la situació del català com a llengua en perill, sinó en l’ús (vull dir oficialitat) del castellà en una futura (i encara molt hipotètica) Catalunya independent, amanit, és clar, amb les opinions dels qui presenten el castellà (és a dir, els castellanoparlants) com a víctima d’una suposada política lingüística que vol acabar amb aquesta llengua al nostre país (oblidant, però, que són el castellà i el francès al nord les llengües que estan acabant amb el català a la Franja, al País Valencià, a les Illes i a la Catalunya Nord). 

Aquest fet contrasta, però, amb la informació oferta ja el 2010 per La Vanguardia, a partir de Racòmetre de Rac1, segons la qual un terç dels catalans opinaven que el català estava en perill a Catalunya mentre que només un 13,3 creia que ho estava el castellà.

Per tots aquests motius, començo avui una sèrie d’articles on intentaré de desgranar les opinions de les principals opcions polítiques sobre la llengua catalana, sobre la llengua castellana, sobre les llengües de la nova immigració, sobre les llengües internacionals, sobre la situació de la llengua a la resta dels Països Catalans, a l’Estat, a Europa… 

Pel que fa a les eleccions del 2010, us aconsello un article que intentava resumir les diverses propostes de política lingüística que presentaven els diversos partits polítics i que va fer Albert Branchadell. Cal aclarir que no comparteixo una part de l’anàlisi, però em sembla que pot ajudar a situar-nos.