Amb motiu del 75è aniversari de la mort de Juli Carsalade, bisbe de Perpinyà (del 1900 al 1932), el rector de Marata, mossèn Josep Cardús, està treballant per fer conèixer la figura d’aquest bisbe que, encara que gascó de naixement, va ser qualificat de bisbe dels catalans. De ben segur que recordar la figura de Carsalade ens pot ajudar a estrènyer els llaços entre catalans del nord i del sud.
Amb motiu de la XI Dictada Occitana que se celebrà el dia 26 de gener a la seu del Departament d’Educació de la Generalitat, vaig tenir l’oporunitat de conèixer mossèn Cardús, rector de Marata i membre d’una família que, com tothom sap, té un alt -i rigorós- compromís cívic amb el país. Amb un entusiasme indescriptible, mossèn Cardús em va explicar totes les passes que està fent (a Perpinyà, a la Gascunya, aquí i a París) per fer conèixer la figura del qui fou bisbe de Perpinyà Juli Carsalade.
Però qui era Juli Carsalade?
Nacut a Simorra (a la Gascunya, Occitània) el 1847. Abans de l’arribada a Catalunya Nord, ja havia destacat pel seu compromís amb la cultura, ja que creà el Museu Històric i Arqueològic d’Auch (la Gascunya), els Arxius Històrics de la Gascunya i la Societat d’Arqueologia de Gers (la Gascunya). A l’edat de 53 anys arribà al nostre país. Ràpidament aprengué la nostra llengua (d’altra banda, tan similar a l’occità) i va arribar a dir en els Jocs Florals de Barcelona de 1914 que "de gascó que era ahir, català avui", ja que "Déu s’havia dignat escollir-lo per a confiar-li el conreu religiós d’un trosset de Catalunya" i "venia de ser fet català per la gràcia de Déu". Va predicar i escriure en català, i va restablir l’ensenyament del catecisme en català a Catalunya Nord.
Però el compromís amb la llengua va anar més enllà de les comarques catalanes del nord, ja que el 1902 va acollir els Jocs Florals, que no es van poder fer a Barcelona en ser suspesos per l’autoritat militar; va presidir-los el 1914 a Barcelona; va col·laborar en el Diccionari d’Antoni M. Alcover, demanant l’ajut als capellans del seu bisbat per tal d’ajudar a recollir dades. Entre d’altres obres de recuperació del patrimoni arquitectònic català, destaquen la compra, i posterior inici del procés de restauració, de Sant Martí del Canigó; i la compra de Sant Miquel de Cuixà, en el qual impulsà de nou la vida monàstica.
Juli Carsalade va morir el 29 de desembre de 1932.
A voltes personatges com aquest em fan pensar que aquesta comunitat lingüística (de Catalunya Nord al sud valencià, de la Franja a l’Alguer) fa només 70 anys era un país, lingüísticament parlant, plenament català. Un país que s’anava retrobant i que feia avançar la seva cultura mirant cap a Europa. Malauradament, guerres, dictadures, democràcies lingüicides, moviments demogràfics col·losals -es diu que els moviments de població que ha tingut Catalunya ens els decennis darrers i ara encara són dels més grans d’Europa per motius no bèl·lics- ens han portat a una situació en què, per primera vegada a la històrica, la llengua catalana no és la primera llengua del carrer, de la vida a bona part del territoris…