Terra d'escudella

Bloc de Marta Rovira Martínez

Arxiu de la categoria: Lectures

El confinament, segons Blai Bonet

0
Publicat el 17 d'abril de 2020

Sempre busquem una relació entre allò que llegim i allò que vivim. De vegades aquesta relació sembla aparèixer com una causalitat, o com una revelació. Vet aquí una d’aquestes vegades en què passa, tot llegint Blai Bonet en temps de confinament.

“Mentrestant, la Revelació continua, continuarà. Fins que, en un altre ordre del món, desconegut encara però ja no del tot, viurem als nostre pisos la vida completa, eterna, merescuda per la nostra existencial revelació humana al món, contra el món sempre, però a favor del nostre company d’època, sigui com sigui, el qui sigui i d’on sigui.”

L’evangeli segons un de tants (a Poesia completa, Edicions de 1984, 2014).

El ‘Living apart together’ d’Anglaterra amb la UE

0

Entre els llibres que la meva biblioteca guarda del pare, n’hi ha un que em tenia encuriosida pel títol. Seny, treball i llibertat, de Gaziel (Editorial Selecta, 1961). Es tracta d’un dels volums (IV) corresponent a la sèrie Viatges i somnis. El lema que porta per títol el llibre, Gaziel l’aplica a Suïssa: un país fet a base de seny, treball i llibertat. L’autor hi explica el seu viatge dels anys cinquanta voltant per tot Suïssa, amb pinzellades de geografia, història i reflexions sobre el protestantisme.

M’ha fet gràcia llegir-hi una reflexió sobre Europa, que ve a tomb del Brexit. Ja sabem que Anglaterra (més que el Regne Unit) ha dut a terme sempre una política europea contrària a la integració: no s’han sumat a la moneda única (l’euro) i han posat pals a les rodes quan es tractava de la Unió per la Mediterrània, preferint sempre les relacions bilaterals entre països. Per això, la reflexió de Gaziel no és sorprenent, però sí que és interessant de recuperar per entendre que els fets actuals tenen explicacions històriques. Encara més, la seva visió sobre Europa és perfectament contemporània.

Anglaterra no ha estat mai europea, i encara avui es resisteix, tant com pot, a ser-ho. S’estima més, mil vegades, quedar-se al marge d’Europa (i es comprèn, perquè és una actitud que fins fa poc no sols li ha estat possible de mantenir, sinó que li havia anat de primera). A ella, deixeu-la fer vida a part amb el seu Commonwealth, o anar de bracet, i encara quan no hi ha més remei, amb l’oncle Sam, que al cap i a la fi és més de la seva jeia que els pobles llatins, germànics i eslaus. Alemanya, si es tenen en compte els seus orígens i la medul·la mateixa de l’instint que la fa compacta, més aviat que Europa ha estat, fonamentalment, l’anti-Europa: destruí l’Imperi romà, destruí la unitat religiosa, destruí l’empenta de la revolució francesa, i ara -amb els dos cops seguits i fatals, de 1914 i 1940- ha destruït la vella Europa, la nostra. I mai no es veié tan bé tot el que vinc pensant, com el dia que França fou esborrada, temporalment, però esborrada del tot, del mapa espiritual d’Europa, per la mà barroera de Hitler, amb una altra explosió radicalment antieuropea. Ocupada i amordassada França, tothom s’anava dient: “On és Europa?”. I Europa, és clar, no era enlloc, perquè tres quartes parts d’ella, espiritualment parlant, s’havien fos amb França.

El concepte tradicional d’Europa és a terra: ara veurem on anirem. ¿Serà possible de crear-ne un altre que valgui el que valia el nostre d’ahir, en relació a les anteriors anelles de la gran cadena d’or que és la cultura europea? Aquesta és la incògnita dels nostres temps. França, probablement, s’alçarà altra vegada; però una potència mundial de primer rengle (en el sentit de força que l’expressió comporta), ja no ho serà pas més. Per tant, la posició de rectora del món, que Europa tenia, com un do que França li havia fet, tampoc no la tornarem a veure. ¿Quina serà, llavors, la nova anella? Avui veiem coses tan enormes, que a voltes, cap al tard, en hores de descoratjament, ve l’esgarrifosa sospita de si no s’haurà romput la cadena…

Gaziel, Seny, treball i llibertat. Editorial Selecta, 1961, pp. 214-216

Publicat dins de Lectures | Deixa un comentari

Josep Pla i les dones

0
Publicat el 25 d'agost de 2018

Hi ha un rumor sobre Josep Pla que el pinta com un misògin, és a dir, tal com defineix el DIEC, algú que té “aversió a les dones”. No sé d’on va sortir aquesta idea. Ni tampoc no sé què en diuen els seus estudiosos, com Xavier Pla.

Fa anys que m’interessa aquest autor i a mesura que el llegeixo intento trobar alguna prova d’aquesta misogínia. He de dir que no l’he trobat. El que ja sabia, i és evident, és que Pla era un home de la seva època, poc progressista en certes formes, tot i que amb una crítica sagaç que en alguns moments agrairíem trobar en articulistes d’esquerres d’avui. També és cert que hi ha el Pla jove, més crític amb la burgesia catalana, i el Pla vell, que és del que en tenim més referències personals a través d’entrevistes televisives i periodístiques. Aquest és el que ens remet a una persona de tics masclistes, amb comentaris que avui no trobaríem gens apropiats. Que fos d’una altra època no el disculpa pas, és clar, de tenir una mentalitat masclista. Però en tot cas, caldria aplicar el mateix sedàs a tothom. Penso no només en els escriptors catalans contemporanis de Pla, sinó en tots els referents que ens ha deixat la literatura i el pensament, dels quals només se’n salven algunes excepcions molt escadusseres.

A internet es pot trobar en alguna pàgina alguns comentaris que va escriure Pla sobre les dones i que avui consideraríem totalment fora de lloc o més aviat propis de les converses d’intimitat fetes en to desenfadat (santa innocència si penséssim que això també és pecat!). L’anecdotari també explica que en una ocasió va fer un comentari masclista a Montserrat Roig. De tot plegat se’n desprèn una imatge d’home antiquat, d’un altre temps i força tradicional en les seves relacions amb les dones. De fet, Pla no va ser gaire afortunat en aquest terreny, malgrat que va tenir diverses relacions, i en el seu dietari es plany sovint de la soledat.

En tot cas, tornant a Josep Pla, no sé si els seus comentaris es poden considerar una forma de misogínia (com la que sí que mostrava explícitament, per exemple, Nietzsche). Llegint La vida lenta (Destino, 2014), he observat atentament les referències a les dones que hi he trobat. No hi ha en cap moment un sentit despectiu en la manera com Pla en parla. Això no vol dir que les consideri unes iguals. Però tampoc no se’n pot deduir el contrari. El que sí sabem és que les dones han quedat invisibilitzades en l’obra de Pla. Ell no n’ha fet esment especial, ni les ha tingut en compte com a referents.

Sobre aquesta qüestió de les dones com a referents socials, he trobat un article de Pla a la revista Destino (es dona el cas que fa uns anys em van regalar tota la col·lecció de revistes i a l’estiu aprofito la vida més lenta per fullejar-les). A la seva secció de “Calendario sin fechas”, del núm. 1471 d’octubre del 1965 (pàg. 13) Pla explica que la senyora Montse M. de Duarte li va fer observar que en la seva sèrie “Homenots” no hi havia cap dona. Posteriorment li va enviar una carta amb una llista de les dones que creia que mereixien una biografia, en una sèrie que caldria anomenar “Senyorasses”, segons ella mateix.

Pla ens diu que quedà astorat “porque vi desde el primer momento que mi interlocutora tenía toda la razón”. S’excusa en l’edat per no respondre a la petició. Però en canvi, decideix publicar tota la llista de dones que mereixen ser destacades en la nostra història recent i que li ha enviat Montserrat M. de Duarte, que trobareu a l’article en el document adjunt. Tant de bo Pla hagués escrit aquestes “Senyorasses”. Però avui, per sort, hi ha moltes persones capaces i disposades a fer-ho. Això espero.

Article Josep Pla

Publicat dins de Lectures i etiquetada amb , , | Deixa un comentari