miozz mirades

Potser érem els més vells ,a La Farinera
 (vegeu informació de l’acte) , (i més informació aquí).

 Però no ens vam sentir fora de lloc. I ens va agradar, més que molt. Del tot.

(continua)

La part del hip hop i el micro obert, un descobriment: en la distància curta i mirat amb ulls nous, això del rap té la seva gràcia. Iimpressionant  Rapsodes, i In*digna, i genial escoltar rap en el català parlat a València.
La participació dels joves deixa constància d’unes quantes coses que no puc evitar passar pel filtre del pedagogisme: 1) Els és útil per comunicar idees, més enllà del clàssic ús massiu de lèxic groller. És cert que domina l’expressió narrativa de peripècies, sincopada i carregada d’improperis, però també s’hi va poder escoltar  crítica social i política, desenvolupament d’idees, discurs en diàleg, i , per cert, un curiós debat sobre l’ús o no del català per rapejar.
2) Encara que la llengua més usada durant el micro obert va ser la castellana, es simultanejava amb la catalana, i en alguns casos l’elecció d’idioma era tema de discussió i argumentació espontània. Essent un espai d’ús lliure, entre joves, i en un gènere amb pocs referents catalans, es podia mirar amb ulls optimistes, com un signe de vitalitat i normalitat, o bé amb ulls pessimistes, com una mostra d’un espai d’ús minoritzat. 3) El volum de la música i la rapidesa en la locució em van fer perdre molts cops el fil de la lletra, una lletra improvisada, efímera, i en molts casos dialògica. No sé si era una fet circumstancial o sempre la música ofega la paraula… 4) Aquest és un gènere molt masculí (no va rapejar cap mossa) i diuen que el text de vegades té deixos de masclisme, però això darrer dissabte no ho vaig saber escoltar.

El combat entre rapers i glosadors, una exquisidesa: La idea, per si mateixa, ja era genial. Damunt l’ecenari, no tan sols hi havia una concentració de primeres figures del món de la improvisació, sinó que s’hi escoltava una bona mostra de la diversitat d’accents de la nostra llengua: Mateu Matas “Xurí“, de les Baleras, l’Andreu de Rapsodes del País Valencià, i  Eloi d’In*digna , el Titot (Francesc Rivera)  i na Elena Casas , del Principat, per cert, aquests dos darrersrei de les Nyacres2009 i finalista, respectivament. El combat va ser enginyós, amb molta gràcia i ritme, i amb moments estelars. Va quedar clar que ja sigui rapejant o glosant, la improvisació és un gènere viu, atractiu, jove, que estimula l’enginy dialògic i, en definitiva, l’oralitat, la comunicació parlada-cantada. La necessitat de buscar lèxic oportú, ocurrent, significatiu i rimat, i alhora, provocador i divertit, es converteix en un exercici lingüístic de no pas poca categoria, combinat amb l’exercici musical d’entonació, ritme i ajustament a la melodia…

La jornada de lliga, diversa, entretinguda i molt renyida:Potser perquè la vaig viure des del rol de jurat i sempre em fa patir això d’haver d’excloure gent que participa; potser perquè era, de fet, la primera jornada de lliga que presenciava des de l’inici fins al final; i potser, també, perquè em satisfeia retrobar tantes cares conegudes a la vegada.  El cas és que hi vaig escoltar, en general, molt bon nivell. I vaig comprovar que es complia allò que ja s’anunciava a principis d’any: la del 2009, una lliga realment molt renyida! Competir en equip, ja se sap, té el seu què: els equips són variats en les habilitats dels seus components, i les proves uns cops donen més joc que d’altres. L’espectacle va ser amè i divertit. Les puntuacions (segons enginy, afinació, dramatització escènica, contingut seguint consigna de la prova, rima, tempo i ritme) s’anaven repartint de forma força ajustada, complicant la feina del jurat. Finalment els equips de l’Empordà, Licor de ganxat (Granollers) i VOPB) (Viles ocupades del Pla de Barcelona) van haver de desempatar per passar a la final, que guanyà  l’equip anfitrió,(VOPB). (vegeu la nota de premsa)

La música: aquesta vegada el conjunt instrumental no era el típic i tradicional. Junts a l’escenari en Marc Serrats (de Xerramequ Tiquis Miquis, Dijous Paella, El Conjunt Badabadoc), l’Oriol Casas (de Conxita, La Carrau, Batzac) i l’Arecio Smith (Asstrio, Phat Fred). La banda es va encarregar d’acompanyar als diferents improvisadors, amb molta agilitat. I amb molta marxa!. Pel meu gust a estones la música era massa forta, però aquest és un tema en el que em sembla que no tinc gaires complicitats…

I els catalitzadors: gràcies i  visca El cor de carxofa, visca l’equip anfitrió i visca el principal CATAlitzador: la nostra Catalina Canyelles,(més info aquí), una crac que no vam poder escoltar perquè estava darrera tota la coordinació i organització; una crac en tots els sentits (més articles seus aquí)
 

(Us convido a passejar per la resta d’apunts sobre aquest tema que tinc escampats pel bloc, aquest índex us hi pot ajudar: improvisat al bloc (o un bloc que imporvisa?)

(altres apunts al meu bloc relacionats amb la GLOSA:
– improvisat, un cant que es reinventa i torna
– doctorat glosat, doctorat agosarat
– de sabadell a celrà i torna a glosar