Las al jaç

Em vaig despertar d’hora i, encara mig adormit, la meva alegria em va anunciar que, intercalat en l’hivern, feia un dia de primavera. A fora, els temes populars, delicadament escrits per a instruments variats, des del corn de l’adobacossis a la trompeta de l’embogador o la flauta del cabrer –que quan feia bon temps semblava un pastor de Sicília-, orquestraven lleugerament l’aire del matí, en una “Obertura per a un dia de festa”.

L’oïda, sentit deliciós, ens proporciona la companyia del carrer, del qual ens traça cada línia, ens dibuixa cada forma que hi passa i ens en mostra tot el color. Les persianes del forn de pa i de la lleteria, que ahir al vespre s’havien abaixat davant qualsevol possibilitat de felicitat femenina, ara s’alçaven com les lleugeres politges d’un vaixell que aparella i es disposa a salpar i a travessar el mar transparent, com un somni de joves minyones. Aquest soroll de la persiana apujant-se potser hauria estat l’únic que hagués pogut assaborir en un barri diferent. En aquell, cent d’altres em feien feliç, i no me n’hauria volgut perdre cap quedant-me adormit fins massa tard. L’encant dels vells barris aristocràtics és que són alhora populars. De la mateixa manera que algunes catedrals en van acollir prop del seu portal (algun encara en conserva el nom, com el de la catedral de Rouen, anomenat “portal dels Llibreters” perquè aquests hi repenjaven la mercaderia a la intempèrie), oficis diversos, en aquest cas ambulants, passaven davant del noble palau Guermantes i evocaven momentàniament la França eclesiàstica d’altres temps. Perquè les crides que llançaven a les cases veïnes no tenien, amb rares excepcions, res de cançó. Eren tan diferents d’una cançó com la declamació –a penes acolorida per variacions imperceptibles- de Boris Godunov i de Pelléas, però també recordaven la salmòdia d’un sacerdot durant les seves cerimònies, de les quals aquelles escenes de carrer només eren rèpliques innocents i firaires, encara que no exemptes de litúrgia. (…)

Com que alguns dels aliments pregonats al carrer, que jo personalment detestava, agradaven molt a Albertine, Françoise feia baixar el noi a comprar-ne, cosa que potser provocava en aquest una certa humiliació pel fet de veure’s confós amb la multitud plebea. En aquell barri tan tranquil m’arribaven nítidament, cadascun amb la seva distinta modulació, els recitatius que declamava aquella gent del poble, ben bé com en la música, tan popular, de Boris, en què l’entonació inicial és a penes alterada per la inflexió d’una nota que s’inclina sobre una altra; música de la gent, que és més un llenguatge que una música. L’un feia: “Cargolí, a dos rals el cargolí”, i tothom es precipitava cap a les paperines amb què venien aquests horribles mol•luscs, que, si no hi hagués hagut Albertine, m’haurien repugnat, no pas menys, d’altra banda, que els cargols que ja sentia vendre simultàniament en un altre punt. També aquest altre marxant feia pensar en la declamació a penes lírica de Mússorgsky, però no només en ella. Perquè, després d’haver dit en to parlat: “Cargols, frescos i bons”, el marxant, amb la tristesa i la nostàlgia de Maeterlinck transposades musicalment per Debussy en un d’aquells dolorosos finals en què l’autor de Pelléas s’emparenta amb Rameau, afegia amb cantaire malenconia: “Els venc a sis rals la dotzena…”

Sempre m’he preguntat per què unes paraules tan clares eren sospirades en un to tan poc apropiat: misteriós com el secret que fa que tothom sembli trist al vell palau on Melisanda no aconsegueix portar l’alegria, i profund com un pensament de l’ancià Arkel que mira d’expressar en paraules molt simples tota la saviesa i el destí. Les notes sobre les quals s’eleva amb una dolçor creixent la veu del vell rei d’Allemonde o de Goulaud per a dir: “No se sap què ha passat aquí. Això pot semblar estrany. Potser res no passa inútilment”, o bé: “No cal espantar-se… era un pobre ésser misteriós, com tothom”, eren les mateixes que servien al cargolaire per a repetir, en una cantilena indefinida: “Els venc a sis rals la dotzena…”. Però aquest lament metafísic no tenia temps d’expirar en l’infinit, perquè l’interrompia una potent trompeta. I aquest cop no es tractava de res comestible; el libretto deia: “S’esquilen gossos, es tallen ungles de gats, i cues i orelles.”

És clar que sovint la fantasia i l’enginy de cada venedor o venedora introduïen variants a la lletra de totes aquestes músiques que jo sentia des del llit. Però una pausa ritual que col•locava un silenci al mig d’una paraula, sobretot quan aquesta era repetida dues vegades, evocava constantment el record de les velles esglésies. El marxant de roba, amb un fuet a la mà, aturava davant de cada casa i feia entrar dins de cada pati el seu carro tirat per una somera, tot salmodiant: “Roba i vestits, ves… tits” amb la mateixa pausa entre les dues últimes síl•labes de vestits que si hagués entonat en cant pla “Per omnia saecula saeculo… rum” o “Requiestat in pa… ce”, encara que l’home no devia creure en l’eternitat dels seus vestits, i tampoc no els oferia com a sudaris per al repòs etern. I de la mateixa manera, com que els motius començaven a entrecreuar-se en aquella hora del matí, una pagesa, empenyent el seu carro, utilitzava per a la seva lletania la divisió gregoriana:

Verdura fresca, la verdura tendra,
esarxofes les millors,
escar-xofes

encara que probablement ignorés l’antifonari i els set tons que simbolitzen, quatre, les ciències del quadrívium, i tres les del trívium.

Traient d’un flabiol o d’una cornamusa aires del seu país meridional, la llum del qual combinava bé amb els dies bon temps, un home amb bata, amb un fuet de nervi de bou a la mà i cobert amb una boina basca, s’aturava davant de les cases. Era el cabrer, amb dos gossos i, davant seu, el ramat de cabres. Com que venia de lluny, passava bastant tard pel nostre barri, i les dones corrien amb un bol a recollir la llet que havia de fer créixer les seves criatures. Però de seguida els aires pirinencs d’aquell benèfic pastor es mesclaven amb la campana de l’esmolet, que cridava: “Ganivets, tisores, navalles.” L’esmolador de serres, privat d’instrument, no podia competir-hi i s’acontentava a cridar: “Teniu serres per esmolar? l’esmolador!”, mentre que, més alegre, el llauner, després d’haver enumerat les olles, els cassons i tot el que adobava, entonava aquesta tornada:

Tany, tany, tany,
jo tot ho estanyo,
inclús el macadam.
Si cal adobo els culs d’olla
i si convé tapo forats,
tap, tap, tap

(…) Generalment m’esforçava a despertar-me d’hora per a no perdre’m res d’aquestes crides. M’agradaven perquè sabia com plaïen a Albertine i perquè em permetien a mi de sortir sense moure’m del llit, i també hi veia com el símbol de l’atmosfera del carrer, de la perillosa vida social per on jo només permetia que Albertine circulés sota la meva tutela, en una prolongació exterior del segrest, i de la qual la retirava a l’hora que em semblava per a fer-la tornar al meu costat.

Les duc a la barca, ostres a la barca.

–Oh! Em vénen tan de gust unes ostres!

Per sort, Albertine, meitat inconstància i meitat docilitat, oblidava ràpidament el que havia desitjat, i, sense donar-me temps de dir-li que en trobaria de més bones a Prunier, es delia successivament per tot el que sentia cridar a la peixatera: “Gambes, gambes precioses; porto una rajada que encara belluga… Llucet per fregir, per fregir… Mireu quins verats més macos, senyores, verats macos i novells… Musclos frescos i boníssims, musclos!”

-Oh, musclos –exclamava Albertine-, com m’agradaria menjar musclos.

-Però això no és Balbec, estimada, els d’aquí no valen res. A més, recorda el que et va dir el doctor Cottard sobre els musclos.

Aquesta meva observació no va ser gaire afortunada, perquè la pagesa següent anunciava una cosa que Cottard prohibia molt més encara:

Enciams romans, enciams!
Que me’ls prenen de les mans!

Amb tot, Albertine va consentir de sacrificar l’enciam a canvi de la promesa que d’aquí a uns dies faria comprar alguna cosa a la pagesa que cridava: “Espàrrecs preciosos d’Argenteuil, espàrrecs preciosos.” Una veu misteriosa, de la qual hauries esperat proposicions menys banals, insinuava: “Bótes, bótes!”, i t’havies de quedar amb la decepció de veure que només eren simples bótes, perquè de seguida aquesta paraula era quasi del tot tapada pel pregó: “Vidri, vidri-er, algun vidre trencat?, el vidrier, vidri-er!”, divisió gregoriana que, de totes maneres, no em va recordar la litúrgia tant com ho va fer la manera amb què el pregó del drapaire, sense saber-ho, reproduïa una d’aquelles brusques interrupcions de sonoritat enmig d’una pregària que són tan freqüents en el ritual de l’Església. “Praeceptis salutaribus moniti et divina institutione formati audemus dicere”, diu el capellà marcant fortament el “dicere” final. No voldria semblar irreverent, però, així com el poble pietós de l’Edat mitjana representava les farses al pati de l’església, el drapaire feia pensar en aquell “dicere” quan, després d’haver-se arrossegat sobre cada paraula, pronunciava l’última síl•laba amb una brusquedat digna de l’accentuació reglada pel gran papa del segle VII: “Venc parracs, ferralla -tot això salmodiat amb lentitud, com també les tres síl•labes següents, mentre que l’última acabava més bruscament que “dicere”-, pells de co-nill”.

“De València, de la bella València, la taronja fresca”. I també els modestos porros: “Mireu quins porros més macos”, i les cebes: “Vuit rals la ceba”, afluïen cap a mi com un eco de les onades en què s’hagués pogut perdre una Albertine lliure, i adquirien així la dolçor d’un Suave mari magno.

Pastanagues de v’ritat,
a dos rals el manat

-Oh! –va saltar Albertine- cols, pastanagues, taronges. Només criden coses que tinc ganes de menjar. Fes que Françoise en vagi a comprar. Ella farà les pastanagues guisades amb crema de llet. I a més serà bonic menjar tot això plegat. Seran tots aquests sons que sentim, transformats en un bon àpat. O si no, encara millor, si us plau, demana a Françoise que faci una rajada al beurre noir. És tan bona!

-D’acord, estimada. Però ara vés-te’n, o acabaràs demanant tot el que carretegen les pageses.

-Sí, me’n vaig, però no vull que mai més mengem per sopar res que no haguem sentit cridar. (…)

Ara que Albertine havia sortit, em vaig acostar un moment a la finestra. Primer hi va haver un silenci en què el xiulet del tripaire i la botzina del tramvia van fer ressonar l’aire en octaves diferents, com un afinador de pianos cec. Després, poc a poc, es van fer mes distingibles aquells dos motius entrecreuats, als quals se n’afegien de nous. També hi havia un altre xiulet, reclam d’algú que mai no vaig saber què venia, que, aquest sí, era exactament igual que el d’un tramvia i, com que la velocitat no se l’enduia, feia l’efecte d’un tramvia privat de moviment, potser amb pana, immobilitzat, cridant a petits intervals com un animal moribund.

I jo trobava que, si mai hagués de marxar d’aquell barri aristocràtic –llevat que ho fes per a anar a un altre de plenament popular-, els carrers i les avingudes del centre (on la fruiteria, la peixateria, etc., estabilitzades en grans cases d’alimentació, farien inútils els crits dels venedors, que d’altra banda no es podrien fer sentir) em semblarien del tot apagats, inhabitables i despullats sense totes aquelles lletanies dels petits oficis i dels menjars ambulants; sense l’orquestra que m’encisava cada matí. (…)

Escapats dels grans hotels, els grums alats, de colors variats, corrien cap a les estacions, arrapats a la bicicleta, a buscar els viatgers del tren del matí. Un brunzit com de violí a vegades era provocat pel pas d’un automòbil i a vegades perquè jo no havia posat prou aigua al bullidor elèctric. Enmig d’aquella simfonia, desentonava una “ària” passada de moda: prenent el relleu a la venedora de caramels que solia acompanyar la seva melodia amb una matraca, el venedor de joguines, que duia lligat al mirlitó un titella que feia moure en totes direccions, passejava altres titelles, i, negligint la declamació ritual de Gregori el Gran, la declamació reformada de Palestrina i la declamació lírica dels moderns, entonava a tota veu, partidari tardà de la pura melodia:

Vinga, papàs; vinga, mamàs,
feu contentes les criatures.
Mireu, les faig jo mateix
per a remenar diners.
Tra la la la, tra la la la laire,
tra la la la la la la.
Vinga, canalla!

Uns petits italians amb boina, desistint de lluitar contra aquella aria vivace, oferien les seves estatuetes sense dir res. Mentrestant, un pifre obligava el venedor de joguines a allunyar-se i a cantar més confusament, i més presto, el “Vinga papàs, vinga mamàs.” Al toc del pifre seguien aquestes paraules: “L’adobador de faiança i porcellana. Adobo vidre, marbre, cristall, os, ivori i objectes antics. Reparacions.” (…)

Les noies del pa s’afanyaven a apilar als cistells les barres destinades al “segon esmorzar”, i les lleteres penjaven prestament les ampolles de llet als ganxos. Era prou exacta, la visió nostàlgica que jo tenia d’aquelles noies? No hauria estat diferent si, per un parell de minuts, jo hagués pogut immobilitzar alguna d’aquelles noies que, de la finestra estant, només podia veure a la seva parada o anant-se’n? Per a poder avaluar la pèrdua que la meva reclusió em causava, o sigui la riquesa que el dia m’oferia, hauria calgut, durant el llarg desenvolupament d’aquell fris animat, interceptar alguna noieta que portés a casa la bugada o la llet, fer-la passar un moment -com si fos la silueta d’un decorat mòbil- entre els muntants del marc de la porta i retenir-la sota els meus ulls procurant d’obtenir alguna informació sobre ella que em permetés identificar-la un altre dia, com les fitxes descriptives que els ornitòlegs o els ictiòlegs fixen, abans d’alliberar-los, al ventre d’alguns ocells o peixos per a poder fer el seguiment de les seves migracions.

(La presonera)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!