“Les dones que més he estimat no s’han correspost amb el meu amor per elles. Aquest amor era veritable: jo ho subordinava tot al fet de veure-les, de conservar-les només per a mi, i plorava si una nit les havia esperat en va. Però l’atribut particular d’aquelles dones era més el de desvetllar el meu amor, de dur-lo al paroxisme, que no pas el de constituir-ne la imatge. Quan les veia, quan les sentia, no trobava en elles res que s’assemblés al meu amor i que el pogués explicar. I tanmateix la meva única alegria era veure-les i la meva única ansietat esperar-les. Era com si la natura els hagués agregat accessòriament una virtut que no tingués res a veure amb elles, i aquesta virtut, aquest poder similar a la potència elèctrica, tenia l’efecte d’excitar el meu amor, és a dir, de dirigir tots els meus actes i de causar tots els meus sofriments. Però la bellesa, la intel·ligència o la bondat d’aquelles dones no hi tenien res a veure. M’he sentit sacsejat, com per un corrent elèctric, pels meus amors, i els he viscut i sentit, però mai no he pogut arribar a veure’ls ni a pensar-los. Fins i tot m’inclino a creure que, en aquests amors, sota l’aparença de la dona, a qui ens adrecem realment com a obscures divinitats és a aquelles forces invisibles que l’acompanyen accessòriament. (…) La dona, quan la veiem, es limita a posar-nos en contacte amb aquelles deesses. Prometem ofrenes (joies, viatges), pronunciem fórmules que signifiquen que adorem i fórmules contràries que signifiquen que som indiferents. Esmercem tots els esforços per a obtenir una nova cita, vigilant alhora de no fer-nos pesats. Però prendríem tantes molèsties només per la dona mateixa si no la completessin aquelles forces ocultes, tenint en compte que, quan ella marxa, no sabríem dir com anava vestida i ens adonem que ni tan sols no l’hem mirat?”